BONES FESTES!!!

Us saludem des del Portal de l'Àngel, i els autors del Blog us desitgen un BON NADAL, i esperem un pròsper any 2009, amb o sense finançament. I recordeu, solament vosaltres podeu fer-vos amb la victòria, que és l'unic camí per al futur de Catalunya. NO HO OBLIDEU MAI!

L' ESPERANÇA PERDUDA

Ahir per la tarda vaig agafar els Ferrocarrils de la generalitat, ja que havia d'anar a la Clínica Deixeus on ténen la meva sogra ingresada. Quan ja tornava cap a l'estació de Sarrià, em vaig trobar a la boca d'accés una munió de joves que recollien donatius per promoure una campanya de suport per evitar l'execució del Plà Bolonya. No em sap gens de greu admetre el sentiment d'apatia i desinterès que em mereixien aquells joves, que actuaven contra una realitat fonamental i necessària pel futur de Catalunya.
La veritat és que, quan vaig veure tots els estudiants palplantats a les Rambles o a la Ronda Sant Antoni els primers dies de les manifestacions contra el Plà del Ministeri d'Educació, el qual fomentava una remodel·lació del sistema de lliure accés a les universitats, adoptant una política més dura (tant econòmicament pel fet de la restricció de les beques en estudis de postgrau, com acadèmicament, impartint un ensenyament de qualitat per preseleccionar una èl·lit estudiantil que fós un precedent a la nostra nació), vaig entendre una vegada més que Catalunya no seria mai allò que per dret de naixença li pertocava. ¿Com volem que Catalunya sigui una Gran Nació sobirana si la base de les noves generacions pensa més en estudiar que en treballar? ¿O és que es pensa la joventut que la vida és un palau de la bondat, autojustificant-se de manera contrària a la realitat funcional i laboral del nostre país, estant de 5 a 8 anys perdent el temps estudiant xupant de la mamella de l'estat o de la de la mama o el papa i vivint a cost de Rei per acabar treballant en un supermercat? La vida és dura, fotuda i malvada, sí. Estar preparat i haver estudiat és important, sí, però no ho és tot. Ja que com que tothom no està capacitat per estudiar una carrera i tenir un futur professional de renom o ser famós, no s'ha de sentir llàstima per deixar els estudis si d'aquesta manera som verdaderament útils a la societat. Si no, diguem-ho dintre d'uns anys quan aquests xicots i xicotes que són avui, s'hagin convertit en homes i dones casats i amb fills. La realitat de Catalunya altre vegada s'ha reflexat davant nostre, i no per persones de tercera o quarta generació sino per la nostra esperança, que són tots els nostres fills. I és que quan un poble, per més petit que pugui ser, no té orgull propi ni voluntat de canvi, aquest no evoluciona, no s'esforça ni treballa, per força morirà. El nostre país és un país de serveis, no d'indústria, és un pou de ciència sí, però aquesta no la pot fer tothom, ni l'han de fer un 70% de la població amb edat estudiantil, ja que a la fí, de tant pensar, es crea un idiotisme generalitzat que fa endarrerir tots els avenços creats, perque tothom en vol crear un de nou cada dia. No podem fer del nostre país Amèrica. No podem ni hem de canviar-lo. Hem de ser nosaltres, intel·ligents no somia-truites, valents no perillosos, esforçats no pretenciosos. Catalunya té una gran cultura, sí però aquesta, sense una gran riquesa econòmica, un esperit de grup i un objectiu comú, no pot ni podrà ser transmesa, ja que aquesta cultura no fa tirar del carro, sino la voluntat de mantenir-la i conservar-la, treballant en una botiga, al conreu, traginant fems o arrenglerant travesses per fer d'aquesta cultura part de les nostres vides, del nostre destí, amb honor, amb glòria, amb fermesa, amb ubiquitat, estant allà on s'ha d'estar en el moment i el lloc adequats. Però sense deixar el treball de banda, ja que la cultura sense el treball no és res, al igual que un poble que en el instant crucial de fer seu el destí que té en el món, li gira la cara, deixant de ser...a no ser res.

La meva resposta, la de tots els catalans, per desgràcia: Comprar el bitllet per Les Planes i arribar a casa als volts de tres quarts de deu de la nit, per anar a sopar, a dormir i esperar el despertar d'un nou dia per continuar amb la nostra monotonia vital.

LA RELIGIÓ DELS CATALANS

Encara que molta gent no ho sàpiga, Catalunya, la verdadera Catalunya, la Catalunya Reial i no la d'avui,no fóu mai dominada pels Nuncis Papals, ans el contrari, ja que en aquell vell imperi marítim que era governat amb mà de ferro, els Reis de la corona Catalano-aragonesa erigien una atípica aceptació de diferents cultes i inclús toleraven creençes pseudopaganes i herètiques com la del "catarisme". La verdadera riquesa catalana radica en la mescla de diverses cultures i no en la confluència de diversos pobles com molts volen afirmar, ja que els ciments per a la constitució del primers comtats catalans després de la creació de la marca hispànica van ser creats per familiars directes de Carlemany, autèntics saxons. Emperò, Catalunya fóu trastornada (a partir de la mort de Martí l'Humà i gràcies a la unió amb el Regne de Castella arbitrada per la dinastia trastàmara), pel clero i finalment anihilades d'arrel, com ja ho foren en temps de Jaume II totes els cultes pagans o reformadors, considerats herètics per la Santa Inquisició, i així finalment les tradicions i el folklore s'anà perdent, destruïnt-se l'herència ascètica catalana.
Alguna cosa semblant succeeix avui; i no gaire lluny d'aquí, a contrades on fa més fred i neva més que algunes parts dels Alps. Parlem de la Vall d'Aran o deuríem dir la Val d'Aran com s'anomena en llengua occitana. I és que aquests últims dies hem pogut veure sovint per la televisió una munió de queixes del mateix Conselh D'Aran i d'alguns habitants d'aquelles terres fent crítica i safareig contra una pobre Óssa que va ser posada allí a l'any 1996-97 per aquestos que ara en renegen. I dic jo: ¿Com pot ser que una part de la nació catalana com és la Vall d'Aran protegida "estatutàriament" amb una llengua morta pròpia i pseudooficial, que no és més que l'occità que parlava en les seves estrofes Berenguer de Palou i que va ser la base del català primigeni, que té una bandera guarnida per la creu càtara vulgui fer fóra d'ella el llop, l'ós o la guineu que a part de ser animals salvatges formen part de la cosmogonia de mites i rondalles catalans? ¿O és que no ens recordem de la llegenda de Joan de l'ós o de certes estrofes i cants patriòtics com "Canigó" on es mencionen aquests animals com a icones del que Catalunya representa? No podem negar la veritat, ja ni ha prou de mentides político-eclesiàstiques. No és ni ha estat mai la religió catòlica la pròpia de Catalunya, és aquesta la que ens fa mal, la que anorrea i no allibera, distreu i no fomenta. La religió no pot fomentar l´anul·lació de la identitat de tot el que representa Catalunya, i si així fós s'haurien de refer el 70% d'escuts d'armes de l'antiga noblesa catalana, començant pel de Llop Centul i acabant pel del cognom Moliner. Per no parlar d'alguns escuts oficials de pobles com el d'Alins al Pallars Sobirà, el qual està adornat d'un ós amb una vall als seus peus. L'ós és una figura poderosa, el president dels EUA Theodore Roosevelt va dir una vegada que l'ós bru americà simbolitzava la perfecta harmonia entre lo vell (la naturalesa, la herència americana) i lo nou (la força, la moderna poderositat americana). Per això faig una proclama dient que si destruïm les nostres creençes i no les respectem, ¿què en serà de Catalunya? ¿On anirem a parar? Ara més que mai, hem de pensar calvinistament, hem de ser forts, hem de lluitar pel que és nostre, no ens hem de deixar anar, per això, des del blog, i a la meva manera li lleço la mà a organitzacions com IPCENA i altres que miren de protegir el poc patrimoni històric que ens queda, i encara que no em senti, perque la óssa pugui fugir a França i deixi enrera els seus persecutors, i espero que aquesta vulgar pandilla d'aventurers i aprofitats que governen aquest país es donin compte algun dia del que han fet.

EMPRENEDORS…¿ON?

Ens parlen aquests dies de CRISI FINANÇERA, de DESASTRE ECONÒMIC i de REFUNDAR EL CAPITALISME. En sí, ens parlen de moltes coses, tantes, que quasi ja ens hem oblidat dels problemes que es regeixen en el nostre país, CATALUNYA. La veritat però, és que penso que no som molt diferents de la resta de ciutadans d´altres països europeus; el cert és que som tant semblants amb molts d´ells perquè ni tant sols ens mirem el suficientment a nosaltres mateixos. Es deixem portar per les influències, i així ens va. Aprofitant que aquesta setmana s´inaugura a TV3 un nou espai amb el títol “Emprenedors”, que segons el que he sentit a dir, tracta de les noves visions de negoci d´alguns catalans que en ell s´hi presenten; em ve a la memòria una dada que em va donar un gestor i Administrador de Finques, bon amic meu i que anava com diré. Tot dinant en un restaurant de Sabadell, em va explicar que més del cinquanta per cent d´autònoms i pimes que ell els hi porta la contabil·litat i els hi gestiona l´IRPF, de les quals ténen més de 2 treballadors assegurats, no guanyen ni 2.000 € cada mes nets, després de pagar lloguer del local de negoci, telèfons, factures de tota mena, i com no, els treballadors. Jo, sorprès li vaig dir: <¿I no li vas preguntar per què ténen empresa i no s´en van a parar la mà?”> Al que ell em contesta: :<¿I què vols que faci, jo?>
Aquesta és doncs la mentalitat del que des de fa molt de temps penso que, degut a les meves pròpies estadístiques directes, és representada per més del 70% de la població catalana. I llavors dic, ¿de què serveixen firmar pactes polítics de I+D si el govern de la Generalitat de Catalunya no subvenciona aquestes empreses i autònoms que són el motor del país? ¿Quines trifulques obscenes i paradoxals ens diuen aquests politicastres que preparen plans de creixement econòmic d´aquí 8 anys vista si no reben el que necessiten per fer polítiques socials d´aquí a un any. Això jo en dic pretenciositat i estratègies, que potser fa uns any quan l´economia anava bé ningú hi feia cabal, però totes aquestes carades ara se´ls hi poden tornar en contra. No senyors, el gran problema no radica en l´actual concepció política de veure les coses sino en l´enfocament d´aquesta política. ¿És lícit concebir fer programes de televisió com l´abans esmentat per donar 100.000 € a qui guanyi, com una rifa, per culpa de que el govern no li dóna al ciutadà el que necessita per crear riquesa i llocs de treball? La veritat, crec que no, però no em penso perdre ni un capítol d´aquest programa ja que si la meva teoria és correcta serà l´arma de doble full perfecta per evidenciar la falta de creativitat lògica dels catalans i catalanes. I això és per una sola raó; i aquesta és que si un país i la seva gent resta desorientat per falta d´objectius i confiança en la col·lectivitat i mana individualisme per tot arreu, aquest país es despersonalitza, es perd i fracassa, perdent l´al·legria i exedint en un desànim continuat que el fa oblidar-se a ell mateix poc a poc i cada dia més per a convertir-se en un no res. Com qualsevol país, i encara més no tenint Estat, Catalunya ha d´aixecar-se tenir un objectiu i no deturar-se fins haver-lo conseguit, i ara més que mai, sino Catalunya, sense objectius ni una ruta correcta, i governada per polítics aventurers i aprofitats, pretenciosos que més es miren la butxaca que els problemes de la seva terra, restarà anorreada i finalment MORIRÀ.

ELS CARAGIRATS

" EL SENY SI NO VA ACOMPANYAT D´UNA FORTA VOLUNTAT DE COMBAT, NOMÉS SERVEIX PER TAPAR COVARDIES" Francesc Macià





Ens parlen sovint aquests dies de transició, de la Llei de la Memòria històrica però, ¿què se n'ha fet de la realitat intrínseca del poble català? ¿On és aquesta voluntat que ben arrelada tenien els nostres avantpassats? Crec que no existeix res de tot això. Sino, ¿perquè hem de permetre una baladronada política com és aquesta Llei tant execrable? Jo us ho diré. Perque els catalans som covards, estèrils i antipatriotes.

Quan van arribar a París les tropes de la Brigada Leclerc i la van alliberar o quan els aliats van alliberar Bèlgica va ser qüestió de pocs dies que els col·laboracionistes de Vichy i els membres del govern de Leon Degrelle fossin ajusticiats, apallissats, deshonrats i humil·liats pels carrers. En canvi, ¿què fóu de Catalunya després de la guerra civil i, posteriorment després de la Segona Guerra Mundial i al finalitzar un Règim feixista amb mil·lers de morts a les seves espatlles? ¿On són les imputacions que es deurien d'haver fet a aquells alts càrrecs? No va ser res de tot això, no, solament van ser amnistiats com si aquí no passa res. Llavors, ¿què podem pensar nosaltres els catalans corrents de tot això? ¿De debò ens interessa viure en un país que es vulneren tots els drets fonamentals de la persona humana i es té un alzheimer generalitzat quan es parla segons què?
No, és l'individualisme, la falta d'esperit combatiu, aquell orgull perdut que ens fa convertir en uns caragirats, que donem l'esquena a la realitat i per tapar les vergonyes promovem lleis més de 30 anys després de quan s'hauria hagut de fer de veritat. ¿I així volem construir un país, éssent la riota de tota Espanya i del món sencer?
El que us passa a vosaltres catalans, es que heu perdut, honor, pàtria i dintre de molt poc llengua i història també, ja que un poble que no vol tenir un futur propi, ni resta ungit per un destí, ni té esperit d'equip està destinat a fracassar amb quantes propostes, Estatuts o seguiments de Consells de Guerra com el de "Companys".
No és ara quan s'han de fer certes coses, i no es poden fer d'una forma diplomàtica amb tothom, s'han de fer de forma concreta, radical i trencant tots els esquemes, amb orgull, amb decissió, amb coratge i amor per la nostra nació. I no amb interesos partidistes ni onerosos.
Per altra banda cal dir que vivim molt anclats en el passat. Depenem massa d'allò que està bé o malament però sempre dissimulant les coses amb escuses de que va passar. Certes coses no es poden oblidar, ni s'oblidaran mai, però per reeixir i triomfar amb un canvi, qualsevol canvi s´ha d'eliminar tota referència política obsoleta i no funcional ja que el futur no està aquí, sino que està en els joves i les persones que porten l'economia d'aquesta Catalunya endavant. Per això, essència política de partits com ERC avui no resulta adequada, ni per la seva acció ni per la seua ideologia del benestar que més promou un "comunisme" socialdemodràtic que una democràcia per a buscar allò millor de la gent per fer rutllar el país.

I aquí va la meva pregunta: On voleu anar els catalans?

TORNADA A L'ESCOLA

Alguns dies i quan puc, veig de matí un programa retransmès a TVC i del qual n'és presentador el Sr. Josep Cuní. Avui, aquest programa tenia com a eix de debat la tornada a l´escola de la joventut catalana. Estava veient en un bar el programa, tot prenent un cafè, quan van enviar un missatge pel mòbil que tractaba sobre la “realitat social”. Certament que el debat que s'estava fent, tenia que veure directament amb aquesta connotació, però em dóna que el que va enviar el missatge MMS volia aprofundir en alguna cosa més que, tot i que segurament ho sabien perfectament, la mentalitat objectiva i estricta del periodista i els interlocutors del programa els impedien descobrir. Jo crec que allò que volia dir aquell és el que tots sabem però tothom nega, no vol dir i amaga. Això és la “realitat social” que ens envolta; aquesta realitat que té embarcades a totes les famílies catalanes i que poc a poc va sortint a la llum. Aquesta realitat que fa que molts catalans no arribin a fí de Mes pels deutes, la hipoteca, l'enduriment de la calitat de vida deguda a la inflacció econòmica, la precarietat dels llocs de treball, i ara, per acabar-ho de rematar, la tornada al Col·legi de la quitxalla.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.

Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.

AVUI, REFLEXIONEM...

A l´any 1998, un jove universitari de disset anys que cursava estudis a la Facultat de Dret de l´Universitat de Lleida, va sortir del Claustre central a la Rambla Aragó acompanyat d´una munió de joves a defensar les seves idees contra la política reaccionària de la aleshores ministra d´Educació, Sra. Esperanza Aguirre.
Quan aquell jove i els seus companys eren al lloc on, suposadament havia d´arribar l´itinerant de la ministra, es van trobar un contingent desmessurat de cossos policials i dispositius anti-avalots que trabaren un cordó infranquejable. Després, crits, picabaralla i corre-cuita. En pocs minuts, la petita revolució va ser frenada d´arrel.
Sí catalans, així ha estat la direcció que ha pres la societat catalana els últims 30 anys. Quatre que s´ho miren i un que vol canviar les coses; però quan ets jove i inexpert no et mires les coses des d´una perspectiva sèria, sino que ets temperamental i vols canviar les coses abans que elles et canviïn a tu. Aquell jove, es va donar compte poc més tard de que la societat no estava preparada per canviar, però en comptes d´actuar com a qualsevol altra persona, va unir el seu coneixement i la seva passió per tal de lluitar per allò que el seu cor patriòtic li dictà. I aixífóu que "La Victòria" va néixer d´entre les cendres d´una Catalunya destruïda per polítiques convencionalistes i catalans no més convencionals per dur a terme la seva particular promesa; convertir a Catalunya en un poble fort, orgullós, econòmicament sostenible i rel·ligiós.
Avui, després de deu llargs anys d´aquella fita, puc dir que em sento orgullós de tot el que he fet. Sé que falta molt per arribar a la conciència del ciutadà d´aguest país però sé una cosa; que si la fe en nosaltres la perdem, no existirem. Per això, poble antic i adol·lorit, cal ara més que mai ser fidels en les nostres idees, però ser dignes per tal de merèixer-les, i això sense deixar de banda la realitat personal de cadascú. Fa molts anys que el poble de Catalunya resta dolgut d´una malaltia encomanadissa que va captivant nous adeptes i aquesta malaltia es diu PASSIVITAT ABSOLUTA. Ningú l´importa es, les tradicions, els cultes sagrats, la història... I dintre de no gaire temps, quan els polítics actuals pleguin i uns altres agafin les regnes del poder, tots els discursos actuals que volen fer veure alguna dosis lleu de catalanisme efervescent, s´extinguiran per seguir-los uns de més espanyolistes, com ha estat hi ha sigut sempre.
Per això, Catalunya ha de renéixer, i ¡res ha canviat els últims deu anys! ¿Què volem fer; esperar deu anys, vint, trenta o més, per fer-ho? ¡Ara és el moment! ¡unim-nos! Tots davant d´una bandera catalana de tots, i no l´estelada comunista, aquesta no és la bandera de Catalunya. Aquella és una bandera ieològica, no forma part del poble. Creem aquesta bandera! Que formi part del nostre poble i la nostra tradició però sense emmirallar-nos, ja que moltes coses han de canviar i és per això que hem de pensar col·lectivament. LA UNIÓ ÉS LA VIRTUT QUE ENS FA FORTS, lluitem pel què és nostre, lluitem per:

LA VICTÒRIA,
VISQUEM UNITS,
CREEM GERMANOR,
TINGUEM FE,
DECIDIM EL NOSTRE FUTUR, SENSE INTERMEDIARIS, NOMÉS NOSALTRES,
SIGUEM DIGNES DELS NOSTRES FILLS,
VOLGUEM UN ESTAT CATALÀ ! ! ! !

LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA

Poques ocasions en la vida ens adonem de la realitat que ens envolta. La veritat, és que l`ésser humà té molts defectes, i un d´ells és la poca atenció que presta de forma desinteresada per moltes coses. Aquest desinterès, producte de la connivència político-social que ens envolta, ens fa adreçar-nos cada dia més a conceptes abstractes com la moda, l´actualitat musical, o altres que conformen allò que els sociòlegs fa anys que anomenen "fashion cult". Però el cert és que aquesta fórmula va néixer ara fa molts anys. Després de la IIª Guerra Mundial amb la concienciació popular de la nova visió democràtica de l´existència, quinze anys més tard ja es trobava l´humanitat en un desbordament d´idees lliberals que avui han determinat definitivament la destrucció de tots els conceptes tradicionalistes de la nostra existència i la nostra història. Avui, paraules com l´honor, noblesa o ordre són oblidades per tothom, i mentre les social-democràcies europees de finals de Segle XX s´esforçaven per fer perdurar les seves jerarquies històriques, deixant fóra tota nació no existent, i amb la impossibilitat de crear-se´n en un futur.

La cultura de les persones s´ha acabat, ha començat el culte de les persona. La experiència dels últims cinquanta anys han servit per difuminar les tendències panhistòriques dels pobles i inherentment, la població s´ha convertit en un cúmul d´idearis exents de tota responsabil·litat per instar a convertir i ser partíceps del seu futur. Tota idea revolucionària és erradicada per la massa. Creiem massa amb els efectes dogmàtics de les revolucions; en canvi ens sometem al descontrol absolut de les modes i aspectes irrellevants que no signifiquen res.
¿És massa tard per eixir un canvi? La democràcia és bona, sí, però negar-se el futur és destruir les pròpies tradicions i la nostra història.
La dinàmica abstracta i el caràcter individualista que encarna avui dia la realitat social i política que ens envolta esdevé en la realitat dièdrica de la nostra existència. L`ésser humà, com a ésser racional resta captivat per les passions en les quals, el seu costat animal continua actiu, mentre que per altra banda, mitjançant el seu enteniment, aboca solucions a tots els problemes en els que es troba. En contra, la persona humana no desvirtua la seva racionalitat fent una mescla dels sentits i la raó, ans tot el contrari. És per això que aquest ens, du la seva vida d´una forma freda i intemperant, proliferant el -jo- del individualisme, en lloc d´expressar realment el que pensa i ser l´autèntic artífex dominant de la seva psique i la seva vida. Viu dominat per les circumstàncies, la vida el condiciona; i cada dia, encara que no ho veiem, ens convertim en un fenòmen que alguns científics arribistes podien denominar com la involució del coneixement de l´home.
La persona humana té por d´eixir, d´existir, de crear, de ser; i per això s´instal·la dins d´un sistema consumista impel·lit d´un pragmatisme vital incessant i no exent de competitivitat, producte d´aquell individualisme social avui tant comú, per tal de viure distret mentre la nostra voluntat de canvi es va perdent per donar pas a un maquinisme que ens fa defugir els nostres raonaments cap allò que no és políticament correcte.
La societat actual flota sobre una planxa de surf buscant les onades més febles, i tot aquell que s´escapa per anar a buscar-ne més grans se´l titlla de boig i asocial. Emperò, quan aquell que busca les grans onades aconsegueix passar-les sense caure a l´aigua la gent l´aplaudeix; i dic jo, sí és així ¿perquè ningú ho fa això en política? ¿Perquè aquesta camaraderia en els hobbies i l´esport no existeix en allò que més preuat ens és per la societat? ¿Com pot ser que tothom canvïa de tema quan se li parla de política? Doncs és fàcil. Ningú vol canviar. Tothom vol continuar éssent com és. La gent ha perdut la fe. No l´importa ni té voluntat de res...

¡El mico ja ha tornat!

PERPLEXITAT

L´encara avui orgullosa i antiga institució (o és el que fa creure encara a l´opinió pública catalana) què és el Centre d´Estudis Catalans, el passat Dimarts 2 d´Agost em va deixar corprès afirmant que la societat catalana sofreix un estat de perplexitat. Interessant paraula. “Perplex”. I es pensa aquesta “institució”, si així se li pot dir, ja que crec que molta gent culta i no ingènua com la majoria, la té per un òrgan pseudo-oficial al servei del govern que li demana sap que la població catalana roman desde fa moltes dècades Perplexa. I ho està per una raó molt senzilla, i aquesta raó es de que mai, ningú, niara ni en el passat ha fet RES de RES per pseudo-oficialitzar en la conciència de la població l´esperit necessari perque el poble català valori realment el seu objectiu prop en el món i amb la història. Això només reb un nom, i aquest nom es diu PATRIOTISME.
Envers les informacions d´aquest « Institut », cal dir que més que perplex, l´ estrat civil català es veu més aviat en un estat de passivitat flagrant en tot el que l´envolta, i fer afirmacions « pseudocatalanistes » com la que fa l´Institut d´Estudis Catalans no alteren gens ni mica l´estat anímic de la població, i això es perque a Cataunya sempre s´ha pensat més desde fora que des de dintre, com si ja fóssim un país. I el cas és que no som RES, perque no hem fet mai res perquè això canviï. Per això, i perque no existeixen referències històriques ni antecedents ad-hoc que favoreixin al canvi de les coses, només ens cal una sortida: CREAR-NE DE NOVES. Res del que existeix val la pena connservar-ho, ja veiem que fan les nostres institucions mentre nosaltres treballem com a negres que no tenim ni per pagar hipoteques, ni podem comprar un cotxe als fills, ni tant sols podem gaudir d´un bon tracte burocràtic. ¿Perquè claudicar? Jo dic ¡no! Però no ho puc dir sol. M´heu d´acompanyar. Per a mi és fàcil, tot el que no serveix, és un estorb social, cal destruir-ho. De dalt a baix, sense por, sense lamentar-se´n. I quan acabem, no mireu enrera. Construïrem el nostre futur, i no amb simbolismes, sino en la pràctica. Si les velles institucions deficitàries i inservibles resten mortes, nosaltres n´aixecarem de noves. Però per això cal concienciar-nos. Lluitar pel què és nostre. Només així triomfarem, sense defallir i sobretot, sense sentimentalismes… Ara tenim l´oportunitat que tant ens és necessària, tots junts, però caldrà tota la nostra energia per fer-ho possible. Perque si fallem, Catalunya, aquesta abstracció matemàtica de la nostra ment, no existirà matrerialment, de forma tangible, com a qualsevol poble li pertany legalment i per dret, d´EXISTIR.

COM VOLEM EL NOSTRE FUTUR?

O dit d'una altra manera, què serà del poble de Catalunya?

El 23 d'Agost d´enguany, estava prop de la comarca de Ribera d'Ebre i em va cridà molt l'atenció un castell que s´alçava, majestuosament d'entre les avui tèrboles aigües de l'Ebre. Aquest riu neix en la conca mediterrània formant una albufera on s'allotja un prominent delta, que continua éssent sense cap mena de dubte, el cor natural i sostent econòmic d'aquesta Regió. Com que era al tard i el transbordador no funcionava, vaig donar la volta amb el cotxe, fent marxa enrera pel pas de barca i me'n vaig anar cap a la vil·la de Miravet. Caminant pels carrers de la vil·la medieval, vaig enganxar ràpidament el cor de la vella comanda templera tot caminant pels pedregosos carrerots que em duien cap a la escarpada muntanya on s'alça l'esplèndid castell àrab del segle XI, avui ja en runes.
Aquest enclau, lloc de batalles i gran cofradia que era l'eix de la comunitat templera de les Terres de l'Ebre, conjuntament amb 8 castells i fortalesses més, durant gairebé un any (del 1307 al 1308), fóu escenari d'un setge injust que, perpetrat per les forçes de l'avar Rei Jaume II amb el contuberni del papa Climent V i del Rei de França, Felip el Bell. Era l'hora de deixar constància de que els frares eren indignes de continuar professant la seva fe catòl·lica i ser els creuats del Papa. Aquest frares de túnica blanca i amb creu roja al pit, havien conseguit fortuna i riqueses al Regne Cristià de Outremer combatent als sarraïns i portant ben alt les insignes ordres de les butlles papals i el seu Deus volt. Tota aquesta gran riquesa conferida, no fóu res comparada amb la bona administració que varen protagonitzar amb les cofradies i territoris eclesiàstics dels quals s'otorgà la seva responsabilitat. Era l'hora de fer-se amb aquell botí. Sempre és el mateix, qui pot vol. I així va ésser. Els camins del senyor són inexcrutables, però també ho són els dels funcionaris corruptes de la Santa Seu aleshores i dels ambiciosos reis que els dominaven. Tot és política al cap i a la fí. I és que els frares s'havien propassat. Eren inservibles, ara; EL GOVERN HO VOLIA.
Vaig continuar pujant pels carrers i tot d'una em trobà davant d'un rètol que deia "CASTELL". LLavors començà la pujada, per un caminet que amb prou feines el pujaria una mula carregada tot contemplant el paisatge feréstec i rocallós, sense vida, envoltat d´arbustos i escurçons, i jo, al mig, pujant amunt, amunt, amunt.
Com deuria ser aquell llarg setge, les roques llançades pels maganels i catapultes impactant contra les parets de pedra de la fortalessa. Les sagetes xiulant i els ballesters tornant a carregar, els cops infernals de la sapa que amenaçava els fonaments de pedra de la barbacana.
Sense donar-me compte, tombant una petita filera d´abrets em vaig veure davant de la sòlida fortalesa. Les parets del castell gairebé es mantenien en tota la seva extenió, encara que els anys passats es notaven en veure l´extensa muralla corrumpuda. En aquell moment vaig pensar en com deuria ser la rendició dels Frares i el ferotge combat i resistència dels 6 templers que es feren forts al primer pis del palau, al costat de la capella. Els havien venut, tothom estava en la seva contra. I tot, perquè, fàcil, per diners!!! L'esglèsia s´havia baixat les faldilles davant la reialesa, i al final només en quedaven aquells monjos guerrers, realment els més valerosos de l'escena, amb un profund coratge i mantenint el seu orgull i honor a les seves creençes. Tothom, els havia abandonant, i tot i éssent proscrits, pel seu acte de rebel·lia al no sometre's a la voluntat del Rei, havien demostrat que tenien més honor que aquell que, els hi professava totes aquelles calúmnies i mentides solament per pispar-lis la fortuna que amb reconegut sacrifici havien merescut amb tota legal·litat i perseverança.
Després, silenci, un silenci alhora terrible i tranquil, solitari, com la fí dels templers catalans, jo, davant d'aquella fortalessa; el sol amagant-se a l'horitzó, l'enquadrament geogràfic i defensiu perfecte que oferien els seus alts murs, així com la vista a tota la vall que tenia l'Ebre com a mirall perfecte dels esdeveniments ocorreguts. Aquella calma, el lleveig acometent implacable fent sorolls eixordadors contra la muralla de llevant, i la roca erma però esbelta que romania per damunt del meu cap.
Fent unes quantes fotos del castell, vaig contemplar resseguint la muralla a peu, com dos tàbacs lluitaven per xuclar el nèctar d´una flor que es trobava davant meu. Endintsant-me pel que va ser a l'antigor, la caballerissa, ara ja mig enderrocada, vaig contemplar la vista que oferia tota la conca de l'Ebre, i llavors, altre cop, aquell silenci, aquell buit, són coses que no s'obliden.
Era tard i vaig retornar per on havia vingut, i baixant els últims carrers que limiten la vil·la medieval amb la nova, sota un breu túnel que no és més que l'obscuritat del terra d'una casa de pedra que fa a les vegades de sostre, amb arc de rodó de volta, veig una portella que fa de mirador, tancada, projecta una vista sobre el riu Ebre, on es veuen clarament el flux de les aigües i el llot verd i algues com serpents que s'alcen a la riba. Em vaig recordar de la soletat, i, després d'aquell túnel, el món real, la realitat, la Catalunya d'avui. La veritat, no en vaig veure gaire diferència que la d'abans. Un munt de gentada prenia refrescs i altres sucedanis a la plaça vora el riu, a l'ombra d'abres gegants. Per fí vaig entendre la realitat que m'envoltava, mentre ningú es donava compte, arrauxats, perduts, i no com els templers sinó absorvits per la realitat, com la soldadesca reial. I a mà esquerra, l'esglèsia del poble, el·luctant, restaurada, a contra que el castell abandonat. Venjança clerical? Potser més aviat s'hauria de dir ressentiment i incapacitat de cambiar les coses. Por, una inmensa por i desànim, desgana absoluta que impedia cambiar res de res. Tret que es contraposava amb la botiga del Racó del Temple que es mostrava davant la plaça. La veritat és que els màrtirs són més respectats i recordats que la gent normal, ja siguin laics o no. La realitat és que aquell noble Fra Ramon de Saguàrdia i els altres frares que defensaren el castell són millors que qualsevol. No obstant, van tenir un error: defensar els interesos d'aquells que no els mereixien. Però per entendre això falta temps, determinació política i virtut i orgull de poble, al marge de la història que tenim. Cal fer-ne una de nova, res del que ha succeït fins ara no existeix, hem d'iniciar una nova evol·lució sociopolítica que canviï dinàmicament la situació del poble de Catalunya, aconseguint tenir allò del que aquest poble no en té: HONOR, CORATGE i PERSEVERANÇA. I això cal fer-ho tots alhora. De fet, s'hauria pogut fer, si no fós perque en comptes d'això ens hem preocupat els últims set-cents anys més de nosaltres mateixos que del nostre futur. Hem arribat tard per cambiar les coses. Catalunya, encara que ningú ho vulgui dir està acabada. Només és qüestió de temps. Solament ens queda l'heroïsme resistent de gent com jo, que al igual que els vells templers, mantindré la creença amb les meves idees a fí de que un dia pugui fer despertar el meu poble que fa temps que està dormint...

ÉSSERS APÀTRIDES

A dia d'avui, hi ha moltes modalitats d'antipratiotisme, però una de les més àmpliament confirmades és la que poseïm tots o "part" dels catalans en el nostre interior. A la vida, al igual que es neix, i després del paritori el nou nat, valora afablement l'amor de la seva mare i el seu pare, mestres per ell fins que es faci gran, quan ja ho és aquell infant crescut que transgredeix llur caràcter, adoptant el camí bo o el dolent, segons li sia més escaient i independentment de l´enssenyança de la família. Un fet semblant li succeeix a un nedó que va creixer, va arribar a ser gran però que, en canvi, no valora gens el seu passat i s'inverteix (cosa que crec, no passa a cap país del món, excepte el nostre, que no n'és d'estrany), tornant a ser un nedó que ha perdut la memòria, producte d'un alzheimer sociopàtic que l´indueix dia a dia a convertir-se en un híbrid que no se sap d'on ha vingut. Aquest nedó, adoctrinat per idees preconcebudes, s'alça (com va fer la Il·lustre soprano Maria de Montserrat Viviana Concepció Caballé i Folch), coneguda per tothom com a Montserrat Caballé a seques, en pronunciar unes afirmacions que contradeien la seva pròpia existència com a Barcelonina i Catalana en afirmar que l'idioma Espanyol oficial i reconegut és i serà i ha estat sempre el castellà, ja que afirmava que el seu pare li va ensenyar de petita. Bé, potser, m'he equivocat en la metàfora, ja que a vegades, com aquí s'ha vist prou bé n'hi han fins i tot de pares que en són de nedons. I la veritat, és prou estrany, que aquesta cèl·lebre soprano "catalana", nascuda a Barcelona al 1933, durant la 2ª República, època en la que es clamava un calor popular tradicionalista que evocaba la realitat històrica catalana, volent ser ella mateixa reconeguda arreu d´Espanya, com no s'havia reconegut en més de cinc-cents anys. Aquesta fita, emperò, dona compte pròpia de que sempre hi han hagut apàtrides a la nostra terra, i crec sempre n'hi hauran.

Fa uns dies ençà, un llibre a la meva residència estival del Baix Camp, llegint un interessant breviari de rondalles i folklore popular escrit per Joan Amades els anys "30", vaig quedar sorprès en la narració que parlava del gegantàs que va juntar diverses muntanyes creant una vall en la que abocava tota la femada (orins i defecacions incloses), vall, la qual avui dia resulta una de les més fèrtils de la comarca.

No és estrany creure això, ja que si ho extrapol·laritzem amb la cridòria emesa per moltíssima gent en totes les capitals i ciutats catalanes amb la victòria de la sel·lecció espanyola de futbol, podem veure la magnitut del desastre que el nostre pais ofereix. Sí, senyor, aquest és un país que ha perdut les seves arrels, no es preua com a valor propi, individual i inalterable, i per contra pacta amb l'invasor (com sempre ho ha fet) i renega del què és i d'on vé.

I dic jo, és així com volem construir la Catalunya de l'endemà? així és com lluitem per ser el que som i mantenir-nos en la història com a pais, valorant les nostres creences per sobre de les dels demés? o volem ser tal com som, pròfugs del nostre destí com a poble, nació i país?

De nosaltres depèn aixecar-nos, lluitar i Creure, perquè si no, el nostre poble s'escindirà, i això, no ho dic jo, ja ho deia en Amades a l´any 1936.

La situació que emboeix el nostre país, resulta impràctica per a molta gent d'avui, ningú queda exclòs del panorama econòmic. Tots tenim dret a ser catalans, pero primer cal demostrar-ho. Per això, les crisis econòmiques no poden ser mai el precedent de canvis en l'orientació política, ja que el català que jo busco és una persona íntegra de cap a peus i dosposat a lluitar per la seva terra quan sigui de forma democràtica i posant tota la pell del brau a la graella. Si Catalunya en menys de 10 anys no té l'empenta necessària per ser el país i nació que aquí pretenc fomentar, en menys de 50 anys, el català serà relegat a una tendència de certs grupúscles de població, la cultura cada dia es perdrà més i al final no quedarà més de Catalunya que les runes d´una Sagrada Família inacabada.

No fem de Catalunya això que he dit. Cultivem-nos, valorem-nos com a persones i enfrontem junts el nostre destí com a poble i independentment de Madrit. Lluitem amb allò que molts no han posseït mai, LA PARAULA. Això, és el que més preuat tenim, deixem-nos de botiflería i esforçem-nos per a ser alguna cosa més que un club de futbol corrupte. SIGUEM CATALANS. ¡SIGUEM NOSALTRES. SIGUEM TOTS! (magrebins, sud-americans, castellano-parlants...). ¡TOTS ELS QUE VIVIM EN AQUEST GRAN PAÍS. SIGUEM DIGNES. SIGUEM NOSTRES. SI NO MAI PODRÀ TIRAR ENDAVANT AQUESTA MÀQUINA OBSOLETA I QUE ESTÀ MALALTA QUE S´ANOMENA CATALUNYA. I JO NO PARLO DE CULTURA NI ARTS GENÈRIQUES (ja que la cultura i l'art no són lícits de mesclar-se amb la política). PARLO DE PÀTRIA, SÍ. I VOSALTRES SÓU ELS QUE DECIDIU SER PATRIOTES O SER APÀTRIDES, COM MOLTS HO SÓN AVUI DIA!

¡¡CATALANS!! ¡¡ESTEM DAVANT D'UNA CRISI ECONÒMICA SENSE PRECEDENTS DINS L'ESTAT QUE ENS GOVERNA, ÉS ARA O MAI, O HO SOLUCIONEM PER SEMPRE O MAI SERÀ SOLUCIONAT. SIGUEM FORTS, I LLUITEM, LLUITEU COM MAI PEL QUÈ ÉS VOSTRE O NINGÚ HO FARÀ PER VOSALTRES!!

AIXÒ NOMÉS ÉS EL PRINCIPI !

La igenuïtat catalana sobrepassa els límits més insospitats. Quan ens trobem amb els pixats al ventre, llavors, sí, ho critiquem tot! i de quina manera! Però abans d'això tothom reia, "se n'anava de viatge", vivia per sobre de les seves possibiliats, contents i ... enganyats. Què us costa catalans unir-vos i lluitar pels nostres mateixos objectius? Foteu pena. Ara on està la vostra "pijeria". La veritat és que no teniu el valor i coratge necessaris per escometre contra tanta fanfàrria existent. Ja és massa tard per recuperar-se. Vosaltres, catalans ho heu fet possible.

Ara en tenim però les conseqüències: CRISI ECONÓMICA, INFLACCIÓ, VAGUES DE TRANSPORTS, ATURAMENT DEL CONSUM I LA ESCASSA PRODUCCIÓ, per no parlar de la RECÀRREGA EN EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ.

Vosaltres, tots, catalans, sou culpables, per votar partits que no fan res per cambiar la situació d´aquest gran país. Només saben omplir-se les butxaques. Això és el que saben fer millor, fan discursos tronats, embriaguen la gent amb mentides i amb estratègies que només un acadèmic pot entendre bé.

Aquesta és una promesa: El que dic aquí, només és el començament, la CRISI anirà en augment, serà progressiva, i afectarà a tota aquesta societat de serveis i poc industrialitzada en la que vivim. Els catalans ho tindrem molt negre a partir d'ara. No hi haurà feina per ningú. La economia domèstica es ressentirà fins a límits indescriptibles. La situació que ens tocarà viure serà inaguantable. Quan l'índex de criminalitat pugi, producte de la finalització dels cobraments dels no asalariats que depenguin del subsidi de l'atur (sobretot immigrants), anirem calents. Un cúmul d'esdeveniments esdevindran terribles i un darrere l'altre. Serà incontrolat. Davant això, catalans, ens hem de fer forts i UNIR-NOS o mai serem res. Se'ns obre davant nostre una possibilitat històrica de ressorgir de les cendres com un poble orgullós, i ...són amb les crisis quan s´ha de treballar més per aconseguir objectius propis i de grup, ja que la persona moderna és individualista i "no vota", però quan "li toquen la faba", com ara, estarà disposada a tot.

P.D. Agraeixo les opinions que em feu arribar tots els lectors del bloc. Dintre de poc temps, crearé un espai dins d´aquest que es dividirà en un test (perquè tothom deixi la seva opinió de les preguntes que s´hi formulen) i un apartat amb títol " JO PROPOSO" en que tots els lectors em proposareu les activitats, actes, idees i altres que prepareu o que voleu incentivar. A tots, gràcies per la vostra col·laboració.

SI NO VOTEM NO IMPORTEM!

Els catalans no som importants perquè no fem possible que això sigui possible. “Generalment”, tenim tots els drets, emparats en la societat democràtica en la que vivim, però, què és dels nostres sentiments i evocacions interiors?
No existeixen aquestes-diran uns. Doncs, sí existeixen, sí, el que passa es que no el hi fem cabal. Tots nosaltres, els catalans, podem fer cambiar la situació, ja que podem triar a qui ens representi políticament.
El problema es que el desencís i desconcert cap a la classe política, ocasiona que moltíssima gent no voti ni es decanti cap a ningú.
Aquesta tàctica té dues coses dolentes: UNA que ens fa desaparèixer de l'escenari social com a ciutadans al no exercir el sufragi, i DOS, que no desitjem ser partíceps d'una causa comuna per a cambiar la situación al nostre pais, o el que és el mateix, ser apàtrides.
La veritat, és que, el que conseguim fent això és ser cada dia menys poble, menys ciutadans, menys…nosaltres, o sigui, no ser ningú. I així doncs, els polítics poden fer el que vulguin, com sempre, perque nosaltres som els verdaders culpables d'aquesta tragèdia grega que representa la Catalunya actual, embolcallada d'una riota general, que es representa en tot el que fem.
El producte d'aquesta falta d'interès popular fa que el nostre poble cada dia sigui menys poble, fins que, a la fí, no serà poble, ni res. Només,nosaltres, el poble, podem fer el possible per cambiar-ho…

NO SOM RES

Catalnya no és res ni mai serà res, ¿i, perquè? Perquè nosaltres no ho volem que ho sigui.
Ens neguem a nosaltres mateixos, quan ocórre alguna cosa que ens fa enaltir el nostre patriotisme, la neguem, som vulnerables, som inconscients, som perjudicials per nosaltres mateixos.
¿Com creieu que es formen els verdaders pobles? ¿Amb pensadors i grans oradors, ¡ja!? Amb determinisme popular, i solament amb popular convicció de creure en les coses, que aquests grans oradors representen. Però, per enfervir el calor popular, cal que el poble pensi igual, que es cregui lliure del seu propi destí, i que “optativament” esculleixi la millor opció per a ell. Però quan ho faci, sigui determinant amb allò que creu, amb allò que pensi, amb allò que vol i serà.

Moltes vegades, desde Catalunya, condemnem fermament règim dictatorials i/o vexacions contra la humanitat. Últimament, fruït dels bombardeigs contra el Líban i la franja de Gaza, s´ha sentit dir horribles afirmacions contra aquells atacs, duts a terme contra Israel.
Això em condueix a pensar en una cosa que deien quan era petit, a la fàbrica tèxtil del meu pare, quan sentia xerrar els fabricants i empresaris, i després, tancant el tracte es deien: “els catalans som pitjor que els jueus”. Més tard, quan em vaig fer gran, vaig entendre que això no era cert. La veritat, és que als catalans ja ens agradaria ser jueus. Almenys ells ténen un estat propi, són patriotes, verdaders negociants, importants en el món, i el que es més important, creuen en el que són. D´aquestes coses que he dit, els catalans no en tenim cap, ni mai la hem tinguda.
Quan ens parlen de patriotisme, els catalans pensem amb “ERC”, ¡mare de Déu, quina disbauxa !, o potser amb Jaume I, (un rei que ni tant sols va néixer a Barcelona), o potser, Macià, Companys, Tarradellas. Cap d´ells era el caràcter ni representava el caràcter patriòtic català. Perque aquest no existeix, s´ha d´incentivar i crear, però ambtot aquest caràcter és nostre, el tenim sí, però amagat, mai s´ha extret tot de dis, i només Catalunya serà un Estat, quna es tregui tot, o mai serà. És molt fàcil parlar de fets passats, condemnar estats estrangers, que es defensen d´agressions, i lluiten pel que són, pel dret d´existir. Això ho fem, perque no som res, no som ningú, i no tenim determinsime per cambiar la situació. Sino, ¿com es pot entendre que condemnem altra gent i volem entrontzar-nos en l´humanitarisme, si nosaltres hem estat un dels pobles més vexats i trepitjats del mó, i tot i així, no ens aixequem contra els nostres opressors? ¿És així, com volem ser recordats els catalans, com a pàries i individus objecte d´un altre, grans culturitzardors i apàtrides que s´orinen on van néixer ? ¡Quin fàstic!


¡prou de collonades! Siguem nosaltres, existim, o desapareixarem!

CRISI D'IDEES

Sovint s'ha dit que, quan un govern o Estat no posseeix idees pròpies, va en busca de Estats més grans que el puguin protegir en moments d'incertesa.
Bé, doncs, alguna cosa sempblant deu passar ara mateix a Catalunya. Amb les darreres intervencions als medis de comunicació, el nostre Il·lustre Exc. President de la Generalitat de Catalunya, Sr José Montilla, m'ha sobtat sobremanera en lleguir el “Periódico de Catalunya”, un article en el qual, aquest senyor, increpava a tota la classe empresarial perque, impelís un lideratge consistent per aportar a Catalunya uns “beneficis òptims”. Induïa també, a que la empresa catalana es fussionés amb Multinacionals o inversors privats de capital estranger.
Sí, senyor, una bona idea, no es pot negar. Davant d'una CRISI econòmica i social com mai s'ha vist, en la que en el transcurs dels quatre anys següents, el 50% de la població resident a Catalunya perdrà la feina; quan enguany més del 25% de petites i mitjanes empreses catalanes han fet figa o estant en concurs (l'antiga suspensió de pagaments); en un any en el que la mitjana de la població ha estat afectada dintre i fora de la seva ocupació, directa o indirectament per la pujada del tipus d'interès interbancari (EURIBOR), i la inflacció, producte de l'increment del valor de les coses per els descens del consum que ens porta a l'inevitablement encariment de la moneda, al no valdre, aquesta, res. I després de tot això, ens trobem, com un insigne president de la Generalitat, el qual, diuen que és mig illetrat, que a més, no és ni tant sols català, ens “obligui” a acceptar un domini sobre capital forani de el verdader poder de Catalunya. Quin boig drogat és capaç de fer unes afirmacions tant derrotistes? Aquest és el que volen tots els catalans, que el·leccions, rera el·leccions, el voten sense parar? Una persona, què és capaç de vendre, si cal, tot Catalunya, per quedar bé amb el seu pare i mare Espanyols, que en cada moment, li diuen el que ha de fer? Només faltaria que les empreses catalanes, ja prou traidores a la seva pàtria, es fonessin amb empreses forànies!! Llavors, què quedaria de Catalunya?
Sense un capital propi que mantingués l'esforç català a Catalunya, qualsevol seria capaç de vertebra una virtual política econòmica més planificada i promíscua amb l'Estat Espanyol. Aquesta, sense cap mena de dubte, seria la fí de l'empresariat català i de la virtual esència del que representa realment Catalunya avui?
Però, realment val la pena que Catalunya segueixi existint? Per què no fem res de res perque això sigui així!
Amb la mentalitat passota i fatxenda de tots els ciutadans que a dia d'avui conformen aquest aprenent de Nació que vol eixir, només fem més gran el forat on s'ens enterrarà amb poc temps.
El poc fervor i coratge, sense cap determinació, producte de l'escepticisme de la població cap a uns polítics cada dia més penosos i pallassos, fan, amb el seu abstencionisme verbal i social, la seva autonegació del que succeeix i la seva poca empenta, que Catalunya sigui conduïda pels quatre aficionats que la porten inevitablement cap a la seva extinció. La condueix a continuar éssent el miratge solitari i idiota, riota de totes les comunitats autònomes que formen l'Estat Espanyol. La condueix en ésser la vergonya dels pobles, per no accentuar el verdaders valors del que representa SER CATALÀ. Tots i dic, tots, la portem cap al seu declivi, que dia dia es fa més constant i progressiu. I ens preguntarem: ¿Com ho podem solucionar? Fàcil. Éssent nosaltres mateixos. Si no volem ser un poble, no ho diguem sempre. Ja que amb aquest ditiramb el que aconseguim es ajornar una mort anunciada. ¡O tots o res!
No n'hi ha prou amb ser puntals de la civil·lització, “fòrum intercultural”…
De què serveix tot això, sino tenim futur? ¿De que serveix difondre cultura sense objectius? ¿O és que els erudits estudien per estudiar, saben per ser inel·ligents, i que no els hi serveixi per res? Què som massoquistes?

Jo diré el que som: uns negats!!
Si de debò volem ser alguna cosa més que un tros de terra erma plena de lliurepensadors i erudits, hem de deixar de “culturanitzar-nos”. Combatim, lluitem amb força per la nostra pàtria, junts, tots, de la maneta, fins al final…Només així aconseguirem que Catalunya, sia lliure, lliure, sí…de nosaltres mateixos.

VIURE ÉS MORIR

Catalunya, a dia d´avui, es troba en una situació inestable sense precedents.

Les tendències consumistes del món global·litzat ens impedeixen fer-ne el cabal necessari per cambiar-ne la situació. Mentre els catalans, a l´igual que paràsits en un animal moribund, segueixen llepant-se les ferides per crear noves formes de dolència personal i de butxaca. Mentalment, el català és partícep i veu el que li passa, però, producte de la seva poca visió i conformisme parasitari, creu massa difícil deixar de banda i oblidar un sistema que l´està destruïnt i consumint, poc a poc.

L´economia, trontolla i ell es degrada de socarrel votant partits polítics foranis que no creen més que desconcert i desànim i no arreglen res. I aquests polítics, ¿Què fan? -Fàcil, ja que el paràsit/s i pàries patriòtics desitgen continuar éssent manipul·lats, creen nous impostos que facin mantenir el païs cinc anys més, perque tot continuiï igual.

La gent, altre vegada contenta i el poble sempre famolenc. I pel mig, una cortina de fum que fa ingresar diners al poble que ja és una mortalla.

Com que la indústria i economia es paralitza, en un païs que no té res, només hi ha una manera de recaptar "sense fer res", amb multes i cànon d´aigua: ¡¡¡altre cop els paràsits contents...i... enganyats!!!

¿Té remei Catalunya? -La veritat és que no, ja que hom quan perd criteri, viu per no viure; o el què és el mateix, mor en vida.

L'ACTE FINAL ("Perque el sexe no és el més important")

Catalunya, a dia d'avui, es troba en un cul de sac. Els grups polítics són incapaços de donar-li el que necessita i la duen a la seva perdició progresiva, i lenta.
Només, nosaltres, els catalans, som dignes de dur-la on li pertoca, producte de la bona voluntat i coratge personal.
Els polítics volen la nostra pàtria com a una puta mal pagada, que se la carda i pega a la mateixa vegada, a vegades es rebutja, a vegades es compensa. Però, jo no la vull per a mi, no és la meva puta preferida però si la meva mare, dona i filla; i, en certes vegades, quan se m'apodera l'entusiasme, amant, però només això, no puta.
Ara ens toca a tots i a totes, decidir. Continuar anant al burdell, o buscar la dona dels nostres somnis, per ésser justos, comprensius i fidels amb ella.

LA VICTÒRIA

ÈPOCA DE CANVI

El Dilluns 10 de Març de 2008, veient el programa "Àgora" retransmès pel Canal 33, a 1/4 de 12 de la nit, em va colpir un SMS d'un tele-espectador que deia aproximadament així: "Jo sempre he votat ERC, però no l´he votat aquesta vegada per pactar amb el PP al meu poble"

Realment, què creiem que és Catalunya per a nosaltres, els Catalans?

Uns diran: -És una gran nació; altres però estaran en contra de si és pais o és nació;

i alguns estaran en contra d´una cosa i una altra. Però... i què en serà de la pregunta que se'ls hi ha formulat? Res. Ja que el poble català no sap on va, ha perdut el rumb, i apunt està de perdre el seny. El que passa és que a Catalunya n'hi ha massa de gent. I la majoria no sap on va ni no sap d´on vé. I perquè?-Molt fàcil. Perquè si fa més de dos segles a Catalunya s'hagués implantat, allà per l'època de la primera edició d'ELS JOCS FLORALS, una política catalana, que exaltés les arrels nostres i no d'Espanya ni d´altres països, d'estimar la terra, la tradició i la família, avui no ens veuríem davant d´aquesta sedició total i absoluta de tots i totes els catalans i catalanes. Avui dia, ha nascut la idea, que fa 10 o més anys ningú gosava extrapolaritzar en medis publics de comunicació, era aquesta idea, que avui dia amb tant afany "socialista" es vol post-colonitzar a Catalunya : "els nous catalans". I no és aqust el terme que a mi em fa basarda. Ni molt menys. És com sempre, la forma, el mètode dels alhora polítics ¿catalanistes? de l¡Entesa Catalana de Progrés, en llurs idees globalitzadores, per tal d'introduir un afany migratori en el nostre pais (bàsicament per purs efectes i valors laborals, més que de solidaritat), i sobretot, l'efecte colateral que aquesta política, causa i causarà, dia a dia, un mal que serà impossible d'erradicar: "la post-colonització".

I us preguntareu, què és la post-colonització? -Doncs, és fàcil. Heus ací, quan un pais, en aquest cas Catalunya, producte original d'una forma de govern pactista i poc patriòtica, com ho estat aquests últims anys, sense una educació tradicionalista, amb respecte als grans puntals que té el nostre pais, escorat en part per l´influx importat de gent que ens odia desde el nostre propi territori, a dia d'avui, amb clara mentalitat anti-catalana, es crea un conflicte social, que, producte d'una mala política laboral fomentada pel govern de la Generalitat (de l'any 2001 al 2008 més del 80% de la joventut catalana en edat estudiantil, prefereixen cursar carrera universitària abans d´optar per cicles formatius de caràcter professional). Conseqüència directa de tot això, el govern s'obliga a portar mà d'obra extrangera per suplir les deficiències d´inserció laboral, per la falta de ciutadans en edat de treballar, que escolleixen vies alternatives, sobretot de caràcter universitari, per procurar-se un bon futur, professional, el qual, no el podran assolir més d´un 20% d´aquests joves. Jo estic a favor de la immigració laboral, ja que aquesta crea un recurs humà que tot pais necessita. Però el problema de Catalunya és doble:

1er. -La política social que es fomenta des del govern, no preveu la introducció positiva de la llengua pròpia del pais a aquestes comunitats que venen de fora. I a més s'ha de dir que la catalanitat sempre ha estat permisiva en el recurs lingüístic, cosa que encara dificulta més l'aprenentatge a aquestes persones.

2on. -Tot aquest flux cultural, crea nexes d´unió amb Catalunya, i desvirtua l'essència del Catalanisme, ja que no se'ls educa catalanament.

I la mostra final de tot això la tenim en les el.leccions del 9 de Març d'enguany.

A Catalunya més de 1.500.000 de persones han votat un Partit Polític que depèn totalment de Madrit, i que la sucursal que té a Catalunya no és més que un PP amb arrels comunistes i marxistes de fer política. En totala resta, és igual.

I, voleu que us digui perquè els catalans i catalanes i nous catalans i noves catalanes, han votat aquest partit?

-Perquè la gent no és imbècil, i sap el que vol, encara que a vegades s'equivoqui, i aquesta vegada s'ha equivocat i molt...

Però l'han votat perque a Catalunya, a dia d'avui, no existeix organització, plataforma o agrupació política ni a l'ombra ni en actiu per la que el poble de Catalunya pugui confiar el seu vot i la seva il·lusió. La gent no veu capacitat alguna de lideratge dels partits catalans: ERC va viure en un núbol, i producte del seu prehistòric sistema de veure la política i la seva inmaduresa en llurs accions, que es fan paleses en els anys que ha estat dins del Tripartit, tard o d'hora havia de fer figa. I és que quan s'està dins el poder, és difícil deixar-lo. CDC-UDC ha tingut un bon resultat el·lectoral, però només per llepar les parts de segons qui a Madrit, cosa que saben fer bé, ja que negociar és el que més els hi agrada. I, quina conclusió podem treure de tot això?-Fàcil.

nº 1: ERC té un repte difícil, el qual estava escrit que passaria, ja que quan es "pacta" entre 3 i es guanyen unes el·leccions per la força de les circunstàmcies i no pels vots obtinguts per cadascú, la gent valora, opina i deriva vots a altres formacions. Ambtot, ERC, ha estat sempre una formació política on hi han hagut sempre dins d'ella idees oposades. I jo ho se de ben cert. L'òrgan juvenil de les JERC ha estat, i no l'unic, departament del Partit que sempre ha mantinut postura crítica contra tot, estant en el govern i fora. Són revol.lucionaris, encara que de caràcter molt democràtic. Per altra banda, la cúpula del Partit els últims 20 anys, ha sofert greus canvis que l'han alterat en la seva generalitat. Resumint, ERC té dues opcions, tancar files i model·lar llur política independentista, si vol ser encara partit de govern, cosa que li farà perdre tants o més militants que amb la crisi del PI (època Colom) i que segurament el farà escindir-se en dos blocs, per aquestes mateixes pèrdues, degut a que l´objetiu fonamental de la política independentista que postula el Partit, quedarà sense cab dubte, erradicat. L'altra opció és continuar amb la seva política habitual de sempre, cosa que el farà tornar 10 anys enrere en política catalanista, donat que el govern de la Generalitat és centralista, no nacionalista. Aquesta opció és a la fí semblant que la primera, la qual cosa també farà desmembrar la formació, i no per la seva política interna, sino per una crisi individual i de poder, ja que quan estàs en el poder, és complicat dir "Nunca máis"

nº 2: L'altre aspecte d´aquest resum és la bona puntuació, degut al resultat electoral, en política catalana que vertebra Convergència i Unió. Aquest fet és cabdal per l'economia catalana però pecuniari en qüestions catalanistes. La unió de PSOE-PSC- CDC-UDC en diverses matèries i pactes gubernamentals seran bones per la butxaca de la catalanitat a un llarg plaç però, ¿què serà de les idees catalanistes ampliament difoses i emprades en aquests últims anys?-Res. Ningú se'n recordarà, per què a Catalunya, la gent l'importa poc la política, només l'interessa la seva butxaca. Tornarem 10 anys enrera, i volta deu anys més tard al mateix, és aquest el teatre català i no canviarà si ningú s'hi esforça. És per això que Catalunya mai serà Estat Propi, ja que si ho vol ser, només hi ha una manera de poder-se'n eixir:

a) Oblidar tot el passat històric i crear el nostre propi programa de país, tradició i cultura, fonamentant-lo cada dia, i fent patriotisme, tots a la una.

b) Crear una nova força política, ara més que mai, perque poc a poc sobrealimenti els verdaders interessos de la gent de Catalunya, una força que no es vinculi a cap partit actual ni per haver, i faci ella, tota sola, la política necessària que vol i que encara que no ho faci saber ni ho demostri la ciutadania, necessita. Política de facte, democràtica i senzilla, sense especulacions ni ànsies de poder. Política popular, per al poble i només per al poble.

c)Per últim, i subrogant-se a les dos primeres, l'incentiu, les ganes, l'extrema voluntat per tal de crear un pais millor, tots els catalans, junts, contra qualsevol pais, estat o nació que s'ens posi davant nostre. Només, amb aquesta voluntat de canvi, Catalunya serà Estat, serà rica, poderosa i democràtica.

El sistema actual no funciona, cada dia fita rera fita es demostra (LLei Bolonya), programes educatius esperpèntics, valoracions i discursos polítics fora de lloc... Ja és hora de lluitar pel nostre destí com a poble, ja que, sino ho fem, no serem poble ni serem res.

"La Victòria"

Com podria ésser possible el canvi?

Parlem de formes de cohesió nacional, critiquem als polítics, però, que fem per a Catalunya els Catalans apart de viure i respirar i treballar: RES.
Major implicació és el que fa falta, definició i una direcció ferma o vàries que ens duguin al bon camí i a re-configurar aquell estat que en el passat vàrem tenir.
Com?-És molt fàcil. La meva opinió és que amb anys de democràcia "avançada", ens hem oblidat dels inicis de la mateixa. Recordem a Ciceró i a d'altres filòsofs i pol.lítcs de la història i podem percebre que a vegades per arribar a un objectiu propi i global, cal unir esforços; però no unitàriament, de forma totalitària, això mai. El verdader sobiranisme i escindiment cultural i polític del nostre pais vindrà de la voluntat popular, i és allí on hem de lluitar tots i sobretot els pòl.lítics per donar-li al poble el poder que es mereix. Però primer caldrà bona política per lliurar a la gent la seva llibertat i la seva pàtria.

Jo proposo, i crec que sempre ho he dit, un govern democràtic, ni socialista ni catòl·lic, sino que defensi les llibertats populars com el treballador es defensa a ell mateix quan perd la feina, buscant-ne una altra. Perquè hem d'enganyar-nos més, lluitem pel que és nostre, o sino mai tindrem res de res.
Els òrgans polítics de Catalunya han de ser un conjunt senatorial, funcionaris sense ànim de lucre i amb sou honorífic minúscul, que no depenguin de la política per sobreviure. Ciutadans influents en les ciències i lletres, autèntics teòrics de la societat i no una torba de politicastres que viuen del xollo.
El dia que els catalans entenguin tot això, Catalunya s'alliberarà del seu pecat original, i per fí, EXISTIRÀ.

VERITAT

LA VISIÓ CATALANISTA

"CRÍTICA AL CATALANISME"



Pròl.leg

Aquesta obra és fruït de la inestabilitat que sofreix el nostre païs gràcies a la poca determinació de les persones poc compromeses amb el mateix i amb el seu propi destí. Mai m´agradat la pol.lítica. És més, crec que no hauria d´existir com a tal, ja que els grans esdeveniments de ressò històrics són tots aquells que van sorgir fruït d´una gran i espontània voluntat de cambiar les coses. Això és el que realment s´ha de fer conscient el català d´avui, d´ahir i de sempre. La realitat que ens importuna és diversa i colpidora, el caràcter parlamentari és denigrant i patètic, per això em veig amb la sol.lapada i terrible obligació d´alliberar Catalunya de tot allò que no la representa i valora en ella mateixa. L´enfocament globalitzador no pot ésser mai declarat en una societat on la tradició i la cultura han estat i són fonts de vida i exemple del que som; això s´ha de deixar pels estats que són sobirans i que no ténen res a perdre. Nosaltres sí que en tenim molt a perdre, per això no podem perdre més temps. El rellotge de sorra gira en contra nostre i la sorra està a punt d´omplir tot el receptacle, no podem parlar més, necessitem una reacció. Una acció inmediata que ens faci ressorgir del que no volem ser per emprendre el nostre objectiu com a poble no com a una bagassa mal pagada i aïllada.



PREL.LUDI

Aquesta composició no és més que l´autèntica història del què és i ha d´esser Catalunya, només Catalunya, sempre Catalunya i tot el que representa Catalunya. Heus ací la realitat que ens empaita, que tots sabem però que ninguna fa seva. Sortiu i agafeu-la, ja que aquesta és vostra, és de tots, però primer cal meréixer-ho.






"PRIMA SUBITA"
Crescendo equites.


INICI

Tots pensem que per cambiar les coses, hem de buscar solucions dels nostres problemes, cercant-ne temaris i mètodes en volums i compendis abstractes i pol.lifacètics que ens donarien cabuda allò que solem explicar. Doncs bé, no és així.
Jo ho vaig pensar, i en el cap de setmana antecedent a la redacció d´aquest tractat, si es voldir així, vaig escriure, fruit d´una consciència metòdica, allò que hagués escrit tothom. Però, vàtua l´olla, tot escrivint em sentia com un ninot, com un objecte inanimat monopol.litzat per l´estètica social d´una societat que no volia que fos així. M´havia equivocat, aquestes tesis no eren més que quelcom subliminal, amb carències de tota mena de comuns diferencials. Per transmutar la realitat, cal creure i així fóu el que estava en mi a punt de perdre: la verdadera essència de SER jo mateix, i no creure en res.
Per això, el que volien o pretenien concretar en mi, fastuós volum totxo, ho traduiren en unes poques pàgines heus ací, el començament del moviment que nosaltres propulsem:

A la meva curta vida n´he vist moltes de coses que m´ha induit a trencar les pautes de tot allò que he après, per assolir allò que tots hauriem d´haver fet nostre fa molt de temps.

Des de l´ombra d´una habitació d´una planta d´una casa d´un carrer d´una ciutat d´una comarca provincial d´un pais, sense por però amb detall, emprenia un viatge cap al més profund de nosaltres mateixos.



VIATGE INICIÀTIC


1. Situació actual

Obro la finestra de la cambra i veig que una farum i boirina, producte d´una pol.lució que m´envolta virtualitza la degradació social que visc. Aquesta metàfora és la més copta* expresió anal.lítica que podem fer del que Catalunya s´ha convertit.
Aquesta mortalla vivent ens incita a declinar les virtuts del nostre impuls voluntariós a pro d´una eclèctica suma d´esforços impossibles que esdevenen promeses incomplertes i objectius utòpics.
Però jo dic NO. I a la fí la veu del nostre estí ens és dibuixada a la nostra finestra onírica per canalitzar la nostra ira cap allí on temps ençà va ser refrenada. Ja és hora de sentir. és hora de lluitar.

2. La realitat catalana (xifres)

L´episodi parsimoniós del nostre tedi queda testimoniat en una passivitat absoluta per tres factors:

-Qui som
-D´on venim
-I on volem anar

La despersonalització pròpia de la societat moderna, i més encara, una de consum i dorsal capitalista com la que vivim, ens involucra a desfre-nos de tot allò que no és rellevant per a la consecució de les nostres vides. D´aquí ve el no recordar el nostre orígen i tenir un profund desencís per la Terra que ens ha engendrat (el camp de conreu és buit, ja no hi ha taronges ni tomàquets). L´estirp reial de la que tot català prové es deslliurada com si d´una malaltia endèmica es tractés tot captant modes infames i estranyes maneres de veure la situació.
L´ubicació catalana és abstracta i més, ja 1/3 de la nostra població és forània, i de la mateixa que s´adscriu com a catalana, no ho és tampoc. -(andalusos, extremenys, sudamericans, àrabs, búlgars, romanesos i d´altres) fan mesclar-nos en ressonància del que varen ser per tal d´allunyar-nos dels preceptes bàsics del que realment haurem de ser i ens van ensenyar a ser (matrimonis mixtes, de color, de diferents cultures i de gènere) tot una escabrositat antinatural i horrible que fa trencar els esquemes i conceptes ètico-moral, econòmic, cultural i social (pel que fa a les zones on existeix més presència immigrada (grans capitals i ciutats industrials). És per això que hem de ser francs amb nosaltres mateixos i dir: QUÈ HEM DE FER?
Hem perdut el nord de vista, tota aquesta massa social ha fet predominar el seu aspecte cultural, no monopol.litzat per una llengua: El Castellà, vehicle d´unió d´aquests turistes que han volgut fer de Catalunya la seva pàtria, quan el nostre pais mai ha estat Espanyol.
M´enrecordo que el meu avi em va explicar quan jo era petit que la seva mare, filla de Manresa, "no entenia n´idea de parlar el Castellà. No l´entenia, ella parlava el català"
Heus ací el nostre futur: Que s´adaptin o que s´en vagin. NO ELS VOLEM !


3. Història d´un estat sobirà

Val la pena parlar aquí dels més de 700 anys de Regne Català. No veig que sigui necessari ja que tothom sap què i qui fóu el Regne de Catalunya (i no el d´Aragó, com sovint es diu per destronar la realitat "gulesca" catalana).
Catalunya, va ser un gran imperi, fort, però amenaçat per una monarquía raquítica àvida de tresors, que volia el que no era seu.
Bé, això és una cosa que hem d´acabar.
Prou de ser un satèl.lit d´Espanya, ja n´hi ha prou que ens matin els nostres comtes, Ducs i Barons. (veure Príncep de Viana). No ens agraden els trastàmares, nosaltres provenim dels francs, no dels gots. Això deixem-ho pel que gràcies a les terres catalanes d´ultramar creà un imperi col.lonial i una "flota invencible". La mamella ja no degota, sagna, però també poden ser suficientment intel.ligent com per fer front a tota la xusma castellana que ens incòrdia i ens detesta, esquintçant-nos tot allò que posseim. PROU !



4. Una Cultura pròpia

L´essència trovadoresca ens captivà, els escrits de clergues i abats ens van donar el fruit més poderós i què és el canal dec¡ comunicació linguístic) que transformat en llengua pròpia, vertebrà el nostre ingeni durant segles: EL CATALÀ.
Varem tenir papes (Bòrgia) que ens parlen en llurs Corts a Castello de Sant´Angello i de Reis que emprenen croades contra els àrabs per a la conquesta dels "Territoris Sants". ´-l Aquest nus ben trabat, encara avui dia subsisteix; fem-lo nostre i vertebrem-lo cap a la culminació de l´èxit.
Enaltim els nostres artistes, no polititzem llurs creacions ni carreres. Siguem solidaris i veurem l´art del pensament, la plàstica, la música i l´escriptura. SOM ÚNICS!



5. Eix cultural o col.lonialisme agònic

Després de segles desterrats del nostre imperi d´ultramar, (de Grècia, de Sicíl.lia, d´Itàl.lia, de Bal.lears i Val.lència), les hordes invasores castellanes han manllevat el nostre linguístic, intentat esquintçar-ne la llengua, assetjada i continguda a pro d´un castellà efervescent, ital.lià dominant o francès colpidor.
És per això que ara hem d´estar més units que mai, ja que el futur del nostre poble requereix d´una extensió i territori ja que aquest és el fonament de tota força.
Renunciar allí seria de TRAIDORS I BOTIFLERS.



6. Crònica d´un desastre

La conjunció de totes les més grans errades, econòmiques, polítiques , socials i de pais ens han portat a que el nostre territori sigui la riota de tothom i de ser el descrèdit fonamentat per totes les nostres pèssimes interpretacions dels veritables interesos de la nostra nació:


a) El.lasticitat del català, en lleis i àmbits diversos que evoquen la desmembració del nostre idioma i desequil.libri i carència fonamental del mateix per gran nombre de població, tant com per una vehicular gnosi pol.lítica com per una irregularitat ortogràfica flagrant.
b) Una pol.lítica econòmica orientada a ser trepitjada per un pais que ens odia, però que gràcies a nosaltres viu de renda.
c) Un sistema d´infraestructures deficient que vulnera els àmbits de qualsevol societat civilitzada i que forma part principal de la UE i que avui dia resulta tercermundista. És bàsic la reactivació i reestructuració d´aquestes important, i la desvertebració a l´Estat. Per això hem de prescindir d´ell mateix.
d) A la fí, la falta de duresa i de capacitat combativa d´uns polítics que representen l´escòria del nostre pais i que no defensavem ni representen més que els seus interesos.
Cal evitar tot això.
Cal començar de nou.
El poble vol trempar, vol que li donguin allò, que vol. Per això, una veu, en una finestra clama en el desert.
JO VULL DESLLIURAR-VOS DEL VOSTRE PECAT ORIGINAL.



7. Ventall de possibilitats

Per copsar el canvi que esdevindrà, cal no ferir-nos en esperit. Començem per nosaltres. Ja tocarà el temps d´expandir-nos. Ni València ni Balears són catalanes. Les vam conquerir. Ja les reconquerirem. Només cal nacionalitzar la ment de la població. Per això cal començar a Catalunya. Aquest és el pais que m´estimo. No juraré mai a una bandera que no té quatre fils de sang emprada d´un sol ixent i d´una creu càtara. Jo sóc català. I verdader. Aquest pais nostre posseix una riquesa energètica, pesquera, agrícola, d´esplai, d´oci, d´esport, de cultura que a molts estats ja els hi agradaria. I dic jo, perquè no ho podem ser.
"PERQUÈ PRIMER HEM DE CREURE, I , DESPRÉS HO SEREM... EL QUE VOLDREM I QUAN VOLGUEM"



8. Errors de guerra

L´estupidesa mé gran que ha comès mai el poble català fóu la conversió del poble de Catalunya en una mentalitat Republicana. Amb l´exedència de la Setmana Tràgica, l´augment de poder de la classe ndustrial i les possibilitats de diàleg de la classe treballadora confundiren una mentalitat de poble d´arrel tradicionalista en un escarafall comunista,(quan la societat catalana mai ha tingut una concepció marxista de veure la política i que sempre ha anat de la mà empresarial).
Aquest error ens costà molts de morts i la lluita amb un fenòmen que mai ens ha caracteritzat com a poble; fonamentat per un ideal neolliberal i revol.lucionari malinterpretant la gnosi clara dels pensadors modernistes catalans. (Veure Jacint Verdaguer).
El poble de Catalunya no representa la classe treballadora; el català verdader és un ésser atret pels negocis i per l´astúcia, un estadista i un monstre econòmic que fa trontollar l´estat i que segueix les pautes per assolir llurs objectius. I alhora és un ésser patriòtic i fillol de la seva terra, la qual estima per damunt de totes les coses seguin l´exemple romàntic del que al llarg dels segles, el sofrir les vicissituts de ser dominat per un altre Estat ha fet enaltir, al màxim, les seves qualitats com a persona i com a home.
Moltes són les cribes i les errades estratègiques que tots els pobles alguna vegada han sofert, però la més espantosa i tràgica ha estat i serà sempre la que protagonitzà el govern de Macià i el de Companys.
La irreal i utòpica epopeia col.lectiva desordenà i envalentonà la destrucció de l´economia i societat catalana del període d´entreguerres; i tot va ser gràcies a l´ineptitut política de personatges com Cambó, Macià i Companys, i, sobretot, un gran partit polític que esdevení (encara i tot avui dia existent) que va ésser ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC), grupúscle político-social que motivà les passes, cap allò que mai es pot aconseguir: EL BENESTAR.
I és que un pais no té periodes ni métodes per aconseguir una perpètua pax-romanae-comuna, ja que en termes econòmics, la pau no existeix mai, i en una societat de consum, no hi ha guanys sense sacrificis. El benestar comú pretén una satel.lització tecnocràtica d´un socialisme encara comunista, ineficaç en una política econòmica on les classes sempre existiran. Aquest benestar és el que farà desterrar-nos com a poble i crearà un desencís que impedirà aflorar el verdader do del verdader català: EL PATRIOTISME.
Així doncs, ...ERRADIQUEM-LO.




9. El pactisme

Aquesta és la més horrible pesta que mai ha patit Catalunya. Els catalans ens hem baixat sempre els calçotets, molt abans de que els Borbons conqueriren Barcelona al 1714.
A les acaballes del segle XVI, amb el regnat de l´últim rei no Trastàmara a la Casa de Barcelona, "l´acusat impotent " (com quan era petit s´en va explicar, mentre amb el col.legi vam organitzar una ruta per la quasi desapareguda muralla de Barcelona), els nobles castellans, amb una algatzara de la noblesa aragonesa, prené foc al Regne Català fusionant-lo "pacíficament" amb Castella.
Aquesta lligadura catalana dels pactes sempre ens ha duut a no conseguir mai el que hem volgut veritablement i amb tota la seva envergadura necessària. No ens cansem de fer-ho, estem i ens mostrem supeditats a tot allò que prové de l´Estat Espanyol. Gran part de l´impuls dels nostres esforços queda escapçat en quan falta poc per arribar al seu objectiu: No tenim CORATGE. TENIM POR. SOM COVARDS.
¿Què passaria?, Poden fer-ho, però després?
Després, nosaltres, CREDO*.
Hem de ser nosaltres i per això no els necessitem*, ells sí a nosaltres. Ja és hora de fer ostre allò que ens és propi. Perquè hem de poder ser i refer si ells ens ho permeten?
Cal crear una ètica social que bloquegi allò que més mal fa: L´ECONOMIA. Per això hem de dir no als pactes, prou maletins, siguem patriotes. Propugnem la: "DESOBEDIÈNCIA EMPRESARIAL"



10. El naixement d´una Nació

Hi havia una vegada un ser solitari i indefens que valorà les pors i adversitats per sí mateix i pels seus súbdits de seguir l´exemple del seu pare. I aquell jove solitari s´enfrentà al perill i rebutjà l´esquema fàctic de pais que havia creat el seu pare per tal d´alliberar-se del martiri tradicionalista o fer crear els mites que el propulsava a creure amb ell mateix i convertir-se en llegenda: aquell jove macedoni visqué fa més de 2.250 anys en aquest orgull de Planeta que es diu Terra.
Sembla, doncs, que després de tants anys, aquells valors s´han perdut, tothom inspira un desencís i una falta de Credo amb ell mateix. Jo, doncs us dic: Creiem, fem-ho possible. Tot es possible si un s´ho proposa!
No hi ha èxit sense sacrifici.
En la vida, per tal d´aconseguir allò que nosaltres volem i fer front al destí, d´armada paciència en les nostres actuacions, de voluntat imperturbable i sacrifici exasperant ens hem de fer dignes. Tot poble ha hagut de lluitar per assolir un imborrable estat de consciència col.lectiva. Doncs, bé, ja ho tenim, cal trobar-lo aquest, és el primer que hem de recuperar, després cercarem el nostre destí. Ja que als catalans ningú els hi ha mai de privar-ne del seu destí. El poble català és l´únic, ell mateix el que ha de prioritzar-lo, fent-lo seu i afirmant quin ha de ser, fa que el seu destí no ens arribi de sobte, tots nosaltres hem de determinar quin és el nostre.
Després d´haver immortal.litzat aquesta capacitat cognitiva del Ser, els catalans ja poden reescriure la seva història. Nous mites, nous herois, nous patriotes, canvi radical. Tot canvi de l´ordre preestablert que ens faci millorar, i conduir-nos cap allà on hem de ser i voler ser conduits. No és el destí, és afinitat del ser.
I debem pensar, després d´aquesta gran lluita, havent aconseguit, la victòria, ens abandonaríem?, ja no hauriem de fer res?. NO. M´hi nego rdicalment a creure-ho. Virtut fonamental és la continuació de la nostar integritat de pais, estat i nació. És per això que el trànsit dinàmic de l´assoliment d´aquest només és una efemèride necessària per a la obtenció del nostre destí com a poble. Ara som separats i expol.liats, quan ningú ho faci, ens alliberarem de tota centralització estatutaria i d´estaments per tal de reeixir en un sol bloc no dependent de ningú, i valentonant-se a ell mateix per acollir-nos en les nostres catalanes disposicions. Heus ací el camí necessari, i la vertebració no dependent i abol.lició centralitzadora de la política creada per perdurar el fonament d´una altra pròpia que representarà el "naixement d´una nació".



11. La massa social

A la nostra terra existeix una plural.litat de gent que manté lligams culturals a vegades fins i tot antagònics. Aquets sentit de pluralitat es dona perquè Catalunya roman en un enclau geogràfic i històrico -econòmic que té la capacitat de nodrir aquesta pluralitat, la qual fa engreixar la seva Terra i la seva gent.
Emperò, hi ha un percentatge més o menys mobrós de gentada que pensa el contrari, volent fer-se seva la terra i l´esquinçament de llur gnosi general. Però fugint de l´estrall de la ciutat i aventurant-nos en un dels racons septentrionals que engloba la catalana terra, trovem "els sauvatges". Aquestes criatures, davant sorpresa nostra, tan d´estrategues com de núvols, han protagonitzat des de fa mil.lennis la vida autòctona catalana sense perdre el seu hàbitat ni costums, tot exercint en recurs de magna credibilitat, l´excel.lència dels seus orígens mentre nosaltres els cacem i foragitem. Però ells siguen allí. Això és el que busco, estabilitat, impasssibilitat, rebull estàtic, la creencia absoluta, heus ací el "PRINCIPI D´INVENCIBIL.LITAT". Només així podem triomfar, i recuperar-nos a nos mateixos.



12. La verdadera història

Catalunya té totes les coses que pot desitjar tenir una terra, un poble, una rel.ligió: Esperit popular.
És això el que fa diferent de Catalunya els altres paisos, ja que tots tenen la seva pròpia animositat que els aclapara. I Catalunya ho és de diferent perquè ella no l´aclapara ningú, només l´immersen en una passivitat absoluta que envolta tots els cors freds i difunts de la població.
I això succeeix perquè el poble català ha estat anys sense pena ni glòria, combatent-se ací mateix i compartint un egosime absolut per tot allò què és el més important de la persona: l´economia. És això el que més ens preocupa, i és allí on més mal ens fa. Després de tant de temps, sembla que una goteta d´aigua ens comença a depurar el cervell de les nostres ments autàrquiques i antidemocràtiques. Hem perdut el mocador i tenim buida la buitxaca. Ara haurem de córrer, tots, aquesta és la mentalitat catalana. Ambigua, visceral, no combativa. És per això que Catalunya no té història, perquè aquesta s´ha de crear, després de 500 anys ja no ens enrecordem, doncs ara és el moment i ahiri abans d´ahir, (però ningú va tenir la consciència suficient com per fer-ho possible) JO SÍ!



13. Els mites

La mitologia popular catalana és molt àmplia i diversa, per això en aquest breu tractat general del pensament no hi desenvoluparà perquè no és l´objectiu principal. Ja n´hi han de llibres que parlen d´questa paràfrasi. De tota manera cal reivindicar els mites o entorn geopolític que fan del nostre pais el què és:
1. Montserrat: Aquesta carena muntanyenca serrada i boturuda, creada per corrents marines en el periode que conformà el que teòrics darwinistes, denominaren Pangea, envoltada de mar, que provocà els esvorancs que avui dia es poen observar a la roca, abans sumergida a mil.lers de metres de profunditat, per convertir-se després en un lloc de peregrinatge religiós que eixit en el cor de Catalunya és envoltat per un alè natural que captiva tots els sentits i fa despertar l´atenció del devot. Per a nosaltres, els catalans, Montserrat és com La Meca per als àrabs.
2. Sant Jordi: Aquest patró i Sant propi de diversos paisos al llarg i l´ample d´Europa, s´imposa davant totes les cosmogonies patriòtiques catalanes perquè és el que representa Catalunya, segons tradició patriòtica i històrica. Aquest és el símbol de la iconografia catalana, on la seva màxima expressió és a la Nau Barcelona i amb el seu fastuós comanant que partiren a la Conquesta de Mallorca (Veure Llibre dels feits).
3. Aquests són dos, ja que fuit de la procedència oposada i verdadera que embolcalla el territori català seria injust nombrar-ne un i descartar-ne l´altre: El Montseny i Els Ports de Besseit: Aquests dos entorn naturals, són vives imatges del què és realment el nostre territori. E Principat, o com nosaltres entenem: Catalunya; no són les ciutats ni la província de Barcelona. Aquests, només són espills del que realment és l´essència de la Terra. Per tal de comprendre què és Catalunya, s´ha de conéixer la terra, i entre molta terra, sobretot, ja que Catalunya é tant terra com aigua, s´ha de conéixer aquestes dues grans carenes i muntanyes que formen les serralades litoral i pre-litoral. L´ombra del pi gros, la fageda i els nans del bosc. És allí on neix Catalunya. És d´allí d´on provenim.
4. Carcassonne: Sí, és una ciutat francesa, però abans de tot: Càtara. I què és Catalunya sino un desig càtar; què és un poble sense religió? RES. Sí. RES. Però l´epicentre de la defensa contra Mr. Montfort és més que la fortalesa dels Bons Homes, és l´epifania del esperit combatiu català, el vell ametller que mai és mor i que per la primavera li broten altre cop les fulles.
És per això que una nació, que abans i tot saber on va, la d´implicar-se i saber qui és, per tal de sobresortir de la resta i fer-se un lloc on es mereix. Però per això ens ho hem de fer valdre.
Prou de teories polítiques! , NOSALTRES NO EM VOLEM!, només som nosaltres i prou.
Prou d´economia de buitxaca i fer-ne de tradicionalista i patriòtica. LLuitem per nosaltres i per nosaltres, per a ningú més, ja que el fet solidari és per haverconquerit prèviament l´objectiu que ens hem marcat.


14. Estirp reial

M´enrecordo, ara fa escassament un any, vaig trovar a la bústia de casa meva una carta d´un realitzador de TV3 que em convidava a mi i a més gent a assistir a una convenció en un poblet molt a prop de Solsona. Aquest fet ens va colpir; i jo i la meva familia hi vam assistir, és clar, ja que la reunió agloperava a totes les persones amb el mateix cognom, per tal de fer-nos partíceps i integradors de la nostra procedència.
Aquesta eventualitat em féu escriure un compeni genealògic que vaig permetre el luxe d´exposar en la convenció.
El poble, en el qual ens vam reunir era un poblet petit en el que en l´actualitat només hi viuen no més de 5 habitants i que és en l´encreuada central de la Catalunya primigènia. Allí vaig descobrir el que el meu pare temps ençà m´havia anat dient encara que amb algunes divergències.
El passat és cosa nostra, tots els catalans en posseim, i la majoria no el té com a propi ni l´interessa descobrir, però jo en aquell dia vaig reconéixer tot allò pel que prop de 8 anys de estancament socio-polític m´haurien tornat a ressucitar. Vaig descobrir que procedia d´una família noble que fundà el comtat d´Urgell, del qual s´escindí el de Cerdanya i Pallars, és a dir, l´inici d´una nació catalana. És així com vaig reconduir la meva vida per tal de fer el que un dia em vaig marcar com a destí; a completar el meu cercle,(allò que tot home està destinat a fer i a...dir).
En la meva vida he après de totes les fórmules polítiques existents, tant a la pràctica com a la teòrica, cosa que és indispensable per a fonamentar el pensament polític d´un pais. I aquesta realitat interna no té color de bandera vermella ni és de dretes, ni de centre ni d´esquerres. Aquest és un factor del passat, allò que no hauria hagut d´existir mai. La Catalunya que volem crear ha de ser diferent, insòlita i reial.



15. Recrear l´Estat

¿Què és un pais sense una persona forta que l´uneixi?
¿Què és un pais sense líder?
¿Què és un pais sense un cap, algú que dugui a la pràctica alguna cosa més que paraules?-Per exemple, un ceptre una corona i si pot ser ajagut en un tavernacle?
-El òrgan principal de Catalunya ha d´ésser vertebrat en la persona del REI.
-¿Però quin?-ens preguntem.
Doncs, molt fàcil...Fem-lo nosaltres, que ja el tenim. Busquem l´estirp fundacional de Catalunya i el trobarem.

Però, el rei no serà ningú sense una mà forta que guii sota el seu braç, el poder que l´estat necessita aportar per tal de millorar la qualitat econòmica i scial de les persones.

Així doncs és una monarquia constitucional.
Però aquesta monarquia no ha de tenir res a veure amb el Consell de Cent i de la Generalitat.
Cal destruir aquests símbols pagans. Cal soterrar la bandera capgirada que fomenten aquelles minories parlamentàries.
I per això cal tenir present que els òrgans principals de Catalunya han de ser (en ordre piramidal):


REI -Monarca de carácter simbòl.lic---1er Conseller (CAP D´ESTAT-pot fussionar-se amb el de Rei)

FÒRUM DELS 12: Màxims representants polítics, militars i econòmics del pais.

CONSELLERS: Representants del Poble

BATLLES: Regidors-Prefectes dels Ajuntaments

REGIDORS: Ajudant auxil.liar de Municipi

Aquest esglaonament és una aproximació del règim institucional bàsic i generalista compulsat en aquest compendi.*


Per fer possible tot això hem d´erradicar els partits polítics, ja que la classe política és antagònica al desig català, i per aquesta raó queda obsoleta i ineficaç.
La política no l´interessa a ningú, avui dia , per això hem de desfer-nos de la classe polítoca ja que en el "nostre medi" aquesta no ha d´existir mai ja que el patriotisme no té afany polític sino glòria inmortal.
Jo no faig política, exerceixo l´inalterable dret de tot pais a existir.


16. Devots cristians

Catalunya és catòl.lica sí, actualment, però, davant de tot és CRISTIANA.
En tota la seva història, Catalunya i el seu poble no ha combregat mai directament amb les tesis Papals que s´imposen a Roma. Un verdader cristià al igual que un noble patriota, no ha de sectaritzar mai les atribucions dogmàtiques de la seva fe en el que veu. No ha de trencar mai l´espasa després de la batalla per tal de fer-ne ganivets. El primer sempre és el primer. Per això, i perque un pais no es un pais sense tenir por en allò què és sagrat i font de vida, tampoc ha de veure en una insulsa "trouppe" papal que només tergiversa la doctrina de Jesus i que torba a l´home en dubtes de fe. Davant tot, i per sobre de tot hi ha l´Esglèsia, però no la que tots fins ara ens han ensenyat sinó la de Creu Albigesa, la que es deriva de la futura nostra bandera, la dels Bons Homes: La Càtara.


17. Comerç integrador

Els catalans sempre hem tingut un gran do i habilitat a l´hora de negociar. Sempre hem anat allà on hem volgut i s´ens han obert totes les portes on ens hem establert. I és perque el català és així, ho porta a la sang, ha nascut així. Gràcies a la política economìca de l´estament empresarial al nostre pais, Catalunya encara viu, encara posseix cultura, i encara és Catalunya.
Això és el que la fa forta, i encara que el govern de Madrit, fins ara, ens ha seccionat economicament, els mateixos saben, que sense nosaltres mateixos estarien perduts. Al segle XIX, mentre Ctalunya alentava una ingent revol.lució industrial, a la capital de l´Estat Espanyol, es cultivaven patates prop del Riu Manzanares. Aquells pagesos amb parracs no serien ningú sense nosaltres. Ja és hora d´administrar-nos nosaltres mateixos, però cal recordar que, abans hem de ser un Estat propi. Després caldrà fer neteja. I aquesta neteja serà primer emprada en les empreses, per les quals, amb motiu a un millor funcionament econòmic, s´haurà de crear un consorci el qual s´en derivaran dos d´excedències.
1. Consorci empresarial: serà una cambra formada per petits, mitjans i grans empreses, fonament econòmic del pais.
Pel que fa als dos d´excedència seran de:
1. Petita empresa
2. Mitjana empresa
No hi ha veto possible entre la petita i la mitjana, i la majoria de "consellers" derivaran la ressolució de les lleis que es podrien desenvolupar.


18. El verdader català

No má grada definir gaire a les persones, encara que aquesta aquí sí ho hauré de fer de forma concreta i definida.
"De l´ésser dessimbolt, despert, independent de tothom, que sense vulnerar ni menystenir cura de la seva economia domèstica ni d´ell mateix; fruit de l´orgull que el caracteritza, satel.litza aquestes primeres questions en virtut de la seva única pàtria i pais, què és Catalunya. Aquest ser seria capaç de morir per Catalunya i de lluitar pels objectius que els seus líders li marquen , sense negar el que és evident i just, i amb la capacitat de cambiar les coses ni és lícit i inevitablement correcte.
Aquest ésser té l´obligació de:
1.-Anar a peregrinar a Carcassonne caminant desde les Drassanes (Barcelona) un cop a la vida.
2.-Anar cada any en peregrinació a Montserrat, i baixar cap a la Santa Cova a peu i fer ofrena a la Moreneta de 6 €; en honor seu i del miracle.
3.- Lluitar sí en té l´ocasió per la seva pàtria i no rendir-la mai més per tal d´aconseguir la victòria absoluta.



19. Independentisme fraudulent

Catalunya no és pròpiament independentista ni separatista, ja que ella mateixa serà i ha estat un pais consolidat. Aquest pensament és fruit de comunistes i marxants de la paraula que no fan més que jaure dormits pels carrers o en cases expropiades. Cal erradicar la pesta comunista de les nostres files, aquests que odien a Déu i que insulten a tothom. No en volem de revolucionaris. L´únic que pot fer política revolucionària és el verdader català, i ans també tampoc la farà, ja que aquell fa política d´acció-reacció, i ambtot, s´avança als aconteixements.


20. Solucionat.com

El terme ja ho diu tot per sí sol. La xarxa és interracial, i per això Catalunya també ho ha de ser, ressò internsacional, més art cultural, com historia, com política i popular. Això i que la política que hem e seguir ha de ser seguida per tothom o no serà seguida. O tot o res. No ens conformarem amb un percentatge minúscul. La gent vol fets no paraules, iper això el que aquí s´ha dit i expressat cal portar-ho a la pràctica.
"Sóc home de camp de batalla no de pupitre ni d´estrada."

24/6/2007





Monòlegs, discursos i articles diversos :



Introducció

La realitat inmersa en la que em trobo, tot anegat i somiqueixant altres temps que no pas millors que els que visc, m´ha empès a recrear aquí, en discursos i articles, comentaris i esquemes programàtics, tot un seguit de reculls producte d´un jove captivat per una pàtria perduda; fruït del desengany d´un català afèrrim, que fins i tot hagués mort pels seus ideals, jove romàntic i dessimbolt que tan sols plorava per allò on abstractament tots hem nascut. Amb goig i joia pels records perduts, avui oblidats, faig mostra del que vaig ésser, tot emprès per un ideari de llibertat que avui esdevé inconsistent (encara que avui dia alguns encara persegueixin alguns ideals que d´aquí es nombraran) però que fóu el lema de la generació que em tocà viure. Molts s´hi sentiran reflectits però amb tot, només va ser un somni, que en gran manera ens ha perjudicat més que beneficiat. I és que a vegades, de les errades s´aprèn, per tal d´assolir els objectius veritables dels que som verdaderament dignes, i no d´analogies diverses que no ens són pròpies, per tal d´emular fets històrics que ens són tant llunyans com la seva simbologia llibertària, comunista i "vermella". Catalunya no n´està feta d´aquests, i encara que durant desenis els hem portat a les nostres espatlles, més valdria de que mai ens hi havéssim abocat ja que de mals horrrorosos ens han colpit. Però es que, tot sovint és més fàcil optar pel que hi ha i existeix, que no inventar i crear, deixant-se portar per falsos profetes de la llibertat per inculcar idees ingènues i capgirvades, però que desgraciadament tots fem nostres.


Aquest recull següent està fomat per tot un seguit d´articles; alguns sense publicar, altres de publicats que vaig escriure en la temporada i fora de la temporada universitària que vaig passar a Lleida en els anys 1997-1998 en els que vaig col.laborar, en caràcter de militància en Esquerra Republicana de Catalunya i com a membre de les JERC (Joventuts d´Esquerra Republicana de Catalunya). Algunes són vagues idees no portades a terme (com la campanya en la co-direcció del B.E.I. en el campus de la UdL de la Rambla Aragó de Lleida), encara que d´excel.lent desenvolupament, també fruït de la jerarquia en que era sotmesa el pensament, a pro d´idearis partidistes sense cap interès i del tot intrascendents, solament útils per mantenir un poder en favor d´una minoria. Jo, aleshores, era un jove amb una gran iniciativa, disposat a tot, però quan ets jove i inexpert, necessites copsar la realitat que t´envolta, cosa que em va fer qüestionar la meva presència en aquest grup pol.lític, que, després d´alguns actes i manifestacions tant a Lleida com a la secció d´una altra secció municipal d´aquell partit polític; vaig decidir abandonar aquesta formació, la qual crec que ha estat alguna de les pitjors coses que he pogut fer en la meva vida. Jo, emperò no vaig portar mai al peu de la lletra aquell famós codi ètic del 1995, editat pels jerarques del partit, ja que aquella política del benestar i tot el que comportava m´havia importat un rabe, i axí podrem confirmar en alguns d´aquests articles, que em portaren una mala fama dins les files d´aquest moviment. Jo, com un jove de disset anys no era més que un revol.lucionari catalanista, amb potser, massa iniciativa, cosa que en un Estat de Dret, ha de ser refrenat, però és que quan es pensa amb el cor, no valen els altres objectius, i l´impuls comporta a expressions i idees per alguns infonamentades, i que s´han de fer callar.




1. Programa del BEI (any 1997-98). Estabil.lització de les seves influències, repercutint en llur continuïtat. LLEIDA. (Udl)-Instituts. (pàgs diverses)

ÍNDEX TEMÀTIC: A. Idees, temes de debat-Conferència que tindrà lloc al Desembre-Gener. Temes de debat a l´Institut Torres.
B. Programa de la revista del BEI. Questions estètiques
C. Articles

(Distribució d´articles: 4 articles JERC-ERC. 1 article ABC. 1 article SEGRE. 2 articles "La Mañana")







A. TEMES:
*La importància de l´oratòria en la societa actual.

*La revol.lució a Catalunya: ¿sol.lució idònia?

*La societat sindicalista-llibertària: ¿utopia impossible o teoria acceptable?

*Doctrina Llibertària: ¿teoria política infonamentada o realitat evident?

*El conflicte (català-castellà) als Països Catalans. (Àmbits, idees, factors, problemes, faccions contràries)

*Problemes que planteja Catalunya avui.

*Societat actual: per una consecució d´una tol.lerància (pol.lítica, ideològica, social i econòmica).
Cas particular: Guillem Agulló (Crim d´estat)

*Relatiu a la presentació de la Revista (BEI) a l´Institut Torres: Objectius BEI, definició, projectes de futur.

TEMES IDONIS PER ENTRAR EN MATÈRIA:
1. Problema: Humanitats
2. Indepenència-Deure independentista

Conclusió:(programa de Sindicat (Bei) i Local del Bei.)

Són importants per a un desenvolupament sindical (BEI), les conferències, i per això cal propugnar-les, incentivar-les de manera que en fem uns quants cops a l´any i segons els problemes socials, millor; però també cal dir que abans que una conferència seria més trascendent, una tertúlia, per tant: 1 tertúlia al mes- (cada any)



B. PROGRAMA DE LA REVISTA BEI (Questions estètiques)

Possibilitats: Edició

a) 300 exemplars i edició-ordinador-copisteria. De projecte-principi.
b) De projecte més el.laborat i conformant la integració total al sindicat i en valoració d´un èxit total social: Revista enquadernada o bé Diari DIN A2-DIN A3-Tipus..."El queixal", etc. Projecte de futur.

- DIN A 4 partit per 1/2 + adhesió de núm. indefinit de fulls segons temes, articles i clares objeccions tècniques.
-Revista d´Institut i Universitària del Bei ¿Títol?. Aquesta revista constarà de 3-4-5 articles, nota editorial en 2ª plana i títol significatiu a la primera amb il.lustració.
-Aquesta revista pot disposar de suplements informatius (definició BEI i objectius.-Programes) agenda de tertúl.lies-localització; l´execució per reivindicar fets actuals i quotidians amb la possibilitat de manifestacions, reunió i associació dels mil.litants...)
-Característiques revista: Cartells informatius (Udl), xocants i reivindicatius.
-4 o 5 articles
-nota editorial (productors i cooperadors)
-Il.lustracions (una imatge val més que 1000 paraules).Satel.lització ideològica. Propagandística.
-Introducció d´entrevistes, VIPS-membres ERC-JERC, etc...
-Opinió-articles, etc...
OBJECTIU: Global.litzar el BEI a l´Udl i als Instituts, campanya difícil-Objecció-Treball exhaustiu pel Sindicat Udl...




C. ARTICLES


1.Política econòmica avui, L´Euro-Maastrich:


És ben cert que aquest tema extractat en el subtítol d´aquest text és i ha estat objecte de moltíssims debats dins el sí de la CEE i inclús en la Cambra dels 12, tots dos, òrgans polítics molt importants i determinants en l´anàlisi i vertebració de la política europea. No obstant, espai geogràfic tan extens, com és Europa, focus de cultura irradiant i cúmul d´idees polítiques antagòniques, sembla sembla ser que vulgui ésser unit en un sol Estat: Europa. Així, doncs, si en un principi alguns paisos com (Regne Unit, Suissa, Alemanya) possaren objeccions en la possible realització d´aquest plà econòmic, finalment mitjançant el Contracte polític (govern a Anglaterra dels Laboristes per Tony Blair i a França del PS de Jospin) va ser possible una proposta de futur que assolís tota la Unió Europea. Tot i amb això, és difícil que en les acballes del segle XX, per més que equivalgui l´esmentat sistema a una equiparació econòmica envers dos gegants imperialistes d´antic: EEUU i el Japó amb d´altres paisos assiàtics, s´accepta un plà comú a Europa, sense aranzels, sense fronteres, mercat comú per a tots i amb una sola moneda inèdita L´EURO, ja que després d´haver sofert dintre del sí d´Europa dues confontacions bèl.liques mundials i una confontació indirecta EEUU-URSS en l´era atòmica, amb Europa com a punta de llança per a una movilització de forçes militars, estratèguiques, etc: OTAN, sembla impossible que les potències europees puguin unir-se en un bloc comú.
I ja parlant dintre de la política independentista de certs sectors d´esquerra i acoplar-la al tema que debatim podem dir que el vot a favor de Maastrich és un vot a favor de la desintegració i fi de la il.lusió independentista. No ens enganyem, L´euro i Maastrich solament és un eufemisme, l´objectiu de les socialdemocràcies imperants en el conjunt d´Europa és l´assimilació d´un mercat únic, moneda única i govern únic!! Per això s´ha d´entendre que els grans líders socialdemòcrates s´estan preparant per a la racionalització d´una nova Europa on seguiran éssent monea de canvi les manifestacions en contra de l´ideal espanyol de l´EURO sobre Maastrich i la seva política neofeixista que si reprent esquemes molt sutils encara que minuciosament calculats (militarització a les escoles, control de la premsa i els "mass media", la llei infructuosa del català i tants altres problemes que fan de Catalunya envers Europa un model Ioguslau a l´Espanyola.
S´ha d´entendre i captar l´absoluta veritat amb la seva reflectida realitat. I no convé fer una crida als sectors d´esquerres solament, sinó a tot el poble català i a tots els blocs nacionalistes dels paisos catalans, per incorporar-los en un projecte comú definitori d´unes identitats nacionals i reclamació independent que si no s´obtenen ara quan encara Maastrich és lluny (activació al 1999), no les aconseguirem mai més ja que quan Europa sigui una no existiran fronteres, la qual cosa implica al mercat lliureque és el més competitiu i fraudulent dins de l´economia capitalista, on la competència és brutal i caòtica, on les llibertats són negades i per afinitat el concepte d´inependència també. ¿Quin és l´objectiu?, doncs és un plantejament d´una reestructuracio dels blocs polítics nacionalistes de Catalunya, en un sol bloc orientat a la finalitat d´un poble que ha estat esclau d´un altre poble des de fa cents d´anys, d´un poble que no pot tolerar elements com política dual, diplomàcia, intolerància, i no inmiscuir-se en el fenòmen ni amb la causa.
Per que si un poble perd llur identitat i no està disposat a res, sucumbirà indubtablement.

"LA VICTÒRIA"
Article dirigit a Bernat Tusqueda "La Mañana"/ i al "El Segre": Cartes al Director



2.Manifestació del NOVEMBRE a Lleida: OBJECTIU: L´ IGUALTAT en el poble i LA VICTÒRIA:


Em va sorprendre la capacitat d´organització i l´espontaneitat en l´acció que va suposar la Manifestació del passat mes de Novembre de 1997 a Lleida, a la Plaça de St. Joan. Aquests fets per més petits que siguin, aporten una esperança de llibertat, a un poble, que condemnat (políticament i econòmicament) que és el poble de Catalunya.
Això és el principi d´una gran fí. És el principi d´una il.lusió que amb esforç i coratge pot fer-se realitat; la revolució és imminent, revolució del poble o unió política entre blocs adversos. Si més no el primer avançament ja s´ha fet, l´home proposa i el poble disposa. Concretament, aquesta manifestació, on s´hi varen congregar prop de 600 persones va tenir uns motius clarividents. "El pla de militarització a les escoles proposat per el Partit Popular, actual governant de l´Estat Espanyol. Aquests notables conciutadans reclamaven el seu desig en contra d´aquest projecte de clara índole neofeixista. Fins i tot es va poder lleguir un breu Manifest en contra de la intol.lerància i la prepotència que regna dins d´Espanya i per la qual cosa afecta a Catalunya.
Són aquests els principis que que poden fer de Catalunya una nació pròspera i no ocupada per un govern forani. ¿perque hem de postergar-nos davant de l´enemic espanyol? ¿perque hem de sofrir humiliacions pels medis de comunicació absolutament centralitzats? Cal dir no a tots aquests succesos però sí a tot fenòmen en pos d´independència; però de manera subtil i raonada, no espontàniament i dins un àmbit marginal. La ressolució no ha de ser parcial, ha de ser total. El poble català s´ha d´unir-se i combatre a aquest enemic que sol ja sota un govern que vol tenir aspiracions geopolítiques, ja que la guerra freda encara no s´ha acabat.

Article -JERC- “La Victòria”



3. Idees llibertàries: Utopia de futur:


Qualsevol persona culta sempre ha pensat que un Estat sense govern és un recurs mancat de tota probabilitat de subsistir en un món on l´economia capitalista i el lliure mercat, juntament amb els governs socialdemòcrates són els seus factors predominants. Sempre s´ha considerat l´ANARQUIA, una ideologia mancada de futur i subordinada al no res, sense possiblitat de triomfar en un món competitiu. Però si aquest recurs imprecedent i aquesta teoria infonamentada, carent de base científica és estudiada podem sorprendre´ns de la nostra ingenuitat en creure impossible allò que fóu possible. L´Anarquisme i el seu àmbit pràctic que són les col.lectivitats, no són una abnegació social infructuosa. És cert que s´han d´establir uns mètodes primitius d´organització amb una economia totalment socialitzada, per obtenir una producció en massa, que al mateix temps no existeix capacitat d´enriquiment sinó que tothom té els drets igualitaris.
Ans també, existeix dintre de la col.lectivitat un Comitè revolucionari o comunitat que, reunida en assamblea, adopta els objectius que ha de seguir la colectivitat. Perquè si bé en àmbit reduit sí que s´ha provat la col.lectivització, (citarem doncs la comunitat de Monzó a Aragó a la fí de la IIª República i en plena guerra civil).
Prou que se sap que l´anarquisme encara és una teoria més que una pràctia, però si certs polítics configuren a Catalunya com un Estat propi i independent, aconseguit el projecte principal, perquè no un secundari on pendrien part els anarquistes. Perquè, i ara parlant amb sentit i fonament de causa, no ens pensem que l´economia capitalista és inmortal, ni molt menys, dia rera dia s´ha d´obtenir més producció, i els recursos energètics s´acaben i els Cracks de la borsa es faran cada cop més grans i més trascendents, així que si no es basa una solució efectiva al sistema, tota l´economia mundial es podria veure´s sotmesa a l´egoïsme de les grans potències.

"LA VICTÒRIA"
Article dirigit a Bernat Tusqueda "La Mañana"






C. ARTICLES (D´interès):


4. TELEVISIÓ I SOCIETAT POPULARISTA:


Es veu i s´ha vist clarament que els medis de comunicació són un dels instruments més importants i més resolutius per al contacte important que s´obté amb les masses. És senzillament el mètode més important dintre de la comunicació de masses. Aquest mètode i la seva corresponent dosi propagandística és una arma mortífera que ha estat al costat de l´estat pel que fa a la història del segle XX (URSS, Alemanya nazi de Hitler, el règim feixista del "Duce" Benito Mussolini, el règim sever de Stalin i la propaganda americana i asiàtica en els conflictes de la guerra freda, etc) són molts els usos dels que ha estat objectiu la propganda i en la era atòmica, de la televisió.
El perjudicimés lamentable és que ja avançat el segle XX, ens trobem amb un domini de la propaganda i de la televisió per part de l´estat i el seu govern del Partit Popular. Tot això, apart de que no es pot tolerar, desemboca a conformar una societat d´acord amb els objectius de poder del PP i que la denominarem "Societat Popularista". Però el poble no és ingenu, Europa és un continent molt antic i arribarà l´hora en que el poble, en aquest cas, el de Catalunya, Pais Basc o Galícia, es tornaran en contra del Partit i s´organitzarà un alliberament nacional per sotreure´l del càrrec integrista que fomenta.
No ens hem de deixar influir pel que diu la televisió i el que aquest artefacte ens diu, ja que tot és mentida, tot és una enredada per que em vulguin fer creure qui són els enemics. Tot aquest recurs de propaganda és molt vell, i el poble català ha de saber que no s´ha de deixar enganyar per un govern en que la expol.liació econòmica i l´eufemisme democràcia són lleis vitals. Hem de dir no i revocar aquesta informació, ja que nosaltres els catalans aferrats sabem el què és veritat, almenys el vertader català sí que ho sap.
Abans de tot, hem de lluitar però amb el raciocini suficient per abatir un govern, que sí en temps del PSOE fóu corrupte ara é corruptor. Ja és l´hora de contraatacar, no podem quedar-nos enrere, hem de remuntar aquest mal pas i pel nom de tots els civils que van morir per la llibertat, perquè aquest estat no fós així, hem de recordar-los i lluitar en la seva memòria. La decissió ha de ser unànime, ja que el poble català ha d´ésser venjatiu.
Article Publicat a l´any 1998 al diari "La Mañana"



Notes i pautes (efemèrides):



4b. ELS "MASS MEDIA" ó MEDIS DE COMUNICACIÓ i el control influent en aquests per part del partit polític gobernant (PP)

Exemples clars:
-Centralització del poder en les consegüents divisions internes en el sí dels partits (ERC, UDC, IC-IU) que sols fomenten la desunió i l´estabilització del PP perpetua en el govern espanyol.
-Concert en honor i homenatge de BLANCO GARRIDO (aquest concert es va dotar d´una centralització de propaganda i televisió estatal controlada totalment pel PP), mort per l´organització per a l´alliberament d´euskadi i per l´inflexibilitat del govern per estar d´acord amb els propòsits d´ETA.
-Manifestacions a tot l´Estat en contra d´ETA donant una falsa opinió del poble pels mass media, de l´organització terrorista.




5. ELS GOVERNS DUALS: Apologia de l´egoïsme i antipatriotisme:


Eventualment, l´egoisme sempre ha pogut més en el gènere humà, degradant-lo fins fer-li perdre llur personalitat.
Quan ets jove i tens forces vols coses impossibles, lluites heroicament i presentes projectes increibles i llibertaris. Però quan el racionalisme pur va profundint-se en la mentalitat de l´home i l´element econòmic va esforçar-se per exhaurir-lo, els seus propòsits cambien substancialment. I el problema de la política dual el tenim al cap del carrer, no és una falàcia, és un fet que està assetjant-nos continuament. El poble català, ignorant la veritat, viu postergat a un expoli econòmic i ideològic imperat pel propi president actual de la Generalitat. Aquest ben plantat personatge ha decidit dur a Catalunya a un expoli econòmic sempre dirigit per l´Estat de Madrid i sempre fent una política hipòcrita, política que sempre té un nom: LA POLÍTICA DEL DINER. Aquesta deficitària polítiga que ha protagonizat el nostre lloable Jordi Pujol és equiparable a una política llatinoamericana de dictador pro-americà, solament amb una diferència: que aquest personatge amb la seva política individualista i egoista sosté la nostra pàtria amb pinces de ferro que exerceixen un influx total envers Madrid, i garanteixen el pervindre de la societat espanyola. No ens enganyem, el nostre enemic té un nom: JORDI PUJOL, un president corrupte que no dubtarà en expoliar-nos l´últim cèntim en favor del que li diu el presiden del govern espanyol, tant si és popular o socialista.
Aquest preponerant polític és el bufó, el titellaire del govern espanyol. Ha portat una política nefasta que el dia en que el verdader poble català s´aixequi del seu somni, quedarà soterrada al no res.
Article-JERC-ERC (Revistes de Seccions Locals del Partit)




6. BUROCRÀCIA: Producte del CAPITALISME:



Un dels factors imperants en una socialdemocràcia de tipus capitalista, lògicament, és el modus vivendi a que s´ha hagut d´acostumar la societat: La burocràcia.
Aquesta, que fomentada pel govern i per les institucions més properes als civils, fluctuen de manera imprecedent tots els seus tentacles institucionals per tal de fer perdre un temps preciós al poble, i, cada vegada, aquest fenòmen s´anirà obrint camí dins de tots els àmbits que conformen aquesta societat i ens barrarà el pas indicant-nos què hem de fer en cada moment. Estem rel.legats al cumpliment de llurs designis.
I d´això diuen que és una societat on l´objecte predominant és la llibertat, és un eufemisme i una fal.làcia patètica.
De què serveix convocar vagues i manifestacions en detriment, de l´estat?-De res, no serveix de res, perquè aquest estament burocràtic sempre barrarà el pas al ciutadà.
Ja no es pot incidir en un sistema on la política de l´acció és predominant i la missió del ciutadà és feta a l´instant. Ja no, ara és l´època del capitalisme imprecedent i torbador que escomet contra el poble indefens i sumís.
Aquesta estafa ja no es pot tolerar més, perque aquest mateix to imperant dificulta la possibilitat d´obrir-se un camí de futur a l´universitari, per que no pugui trobar feina el treballador. I així volen, els estats, trobar treball i disminuir l´atur?, així no és possible amb els mètodes existents.
Per que si això continua així culminarà en l´enfrontament del Sistema, l´esfonsament d´un estat que no accepta ni vol ningú.

Article JERC-ERC



7. "EL RACISME": TEORIA INFONAMENTADA:


Certament, el racisme i la intolerància són uns dels factors detractors més incentivats i afèrrims dins de la societat espanyola en l´actualitat. Són dos problemes greus que encara no s´han sabut solucionar. Sí bé, que s´han fet campanyes, referèndums en contra del racisme, també cal dir que els grups radicals i d´extrema dreta s´han assentat metòdicament i progressivament per tot Espanya fent possible els fenòmens racista i feixista.
Aquests grups radicals, si bé durant el període en que estava governant el govern del PSOE, assetjaren a les castes baixes de la societat (prostitutes, llatinoamericans, immigrants, drogodependents, etc) degradant-los, atacant-los i inclús cobrant-se víctimes (Guillem Agulló a Rubí; jove immigrant a Terrassa; i una dona sudamericana: Lucrecia, a Madrid) són uns dels casos més destacats. El perill que conformen aquestes bandes i tribus és perillós per tal de mantenir una societat en el benestar i la convivència pacífica de la democràcia.
I aquests arguments no són novedosos, ja que el racisme i la xenofòbia són dos el.lements antics que ja es començaren a incentivar a les darreries del segle XVIII, els primers col.lonitzadors.
És força coneguda la teoria racista britànica quan els imperis colonials s´extengueren pel món: "colonitzar a aquells individus inferiors era tasca pròpia dels homes civilitzats" -com diu en escrits, Cecil Rhodes, Ruyard Kipling, etc... I tot això desemboca en una de les guerres més llastimoses i cruels que s´han esdevingut al món i encara assetja al gènere humà: IIª Guerra Mundial.
Però, ¿per què parlar més? Tots aquests arguments són sobradament coneguts per quants els van patir o la mateixa gent d´avui en dia. La veritat està al carrer, i si no ens enfrontem a aquesta, tots els ciutadans veurem mancades les nostres diferències per aquestes minories que absurdament ens assetjen. Tots som iguals, el racisme és una idea malaurada i totalment infonamentada. La única solució que es demana és combatir implacablement i insaciablement aquests grups radicals i extremistes que degrden dia a dia la nostra societat.

Article JERC-ERC



*Fins aquí ha estat l´època republicana, després d´alguna que altra intervenció (veure COM-Ràdio. secc. local), en la que feia crítica contra el Partit que fins aleshores havia estat militant, carregant contra la seva poca determinació i voluntat d´un ideari d´acer que a mi si em caracteritzava, cúmul de despropòsits i caos intern de la formació en la que havia perdut molt temps de la meva vida, la qual cosa em va fer determinar el sortir d´ERC, de forma cavalleresca i sense dir res a la secció local de la meva ciutat, i dirigint-me només a Barcelona, aillant-me de tota la gent sense caràcter que sense voler m´en havia rodejat en la meva ciutat. El treball en aquest partit s´acabà, i amb indepèndencia de tot òrgna polític vaig iniciar una voluntat pròpia de cambiar les coses per mi mateix. Gran errada, creient que fóra estaria millor que dintre, a l´ hora de la veritat no va ser ni una ni altra cosa, ja que la societat catalana i més encara el jovent, no estava preparada per un impuls reccionari com jo pretenia, més aviat eren un cúmul d´idees contraposades i formes de vida subjacents dins una ganduleria generalitzada per cambiar les coses d´una vegada per totes. Sense fe i fora de joc amb tots i tot, sense ànim de guanyar res però sense oblidar els meus ideari, vaig protagonitzar l´últim acte d´aquesta gran, breu però dil.latada intervenció política, i que finalitzà en aquest últim i darrer article, ja havent sortit voluntàriament del partit, desenganyat amb la seves tesis i el seu caràcter rovellat i poc emprenedor.




"UNA ESTRATÈGIA DEPURADA"


Cal dir, abans d´endinsar-nos en el text que s´ofereix, que els motius que m´empenten a iniciar un seguit d´articles compromesos en àmbit de política internacional dins d´un enfocament republicà, és el desig d´esclarificar l´autèntica veritat de certs aconteixements històrics. A l´hora d´escriure història hi ha dues classes d´erudits en aquesta ciència del saber: els influenciats ideològicament, els quals no escriuen sinó mitges veritats, una sèrie de cròniques emparades en les doctrines del moment, producte de llurs idees personals.
Altres, en canvi, escriuen història d´una manera fructuosa per aquesta doctrina, i, amb esperit compromès dónen a conéixer sense pal.liatius la veritat autèntica i expectant.
Així doncs, hem de considerar que aquest article; tot i basant-se en un sentiment o causa ideològica, solament vol donar a conèixer els fets tal i com varen succeir realment.

Som a les acaballes de l´any 1938, Catalunya i quasi tota la resta de l´Espanya republicana ha estat ocupada, després d´un infortunat cop d´estat, per les tropes encapçalades pels generals Franco i Sanjurjo en una sagnant, i continuadora guerra civil.
Milers de republicans i enemics del règim provisional implantat pel general Franco són afussellats i aillats en camps de concentració.
Els líders polítics són arrestats i condemnats a la pena capital. Els que han pogut fugir, s´instal.len a paisos neutrals com França, Suissa, Mèxic. Un d´ells és Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya i secretari general d´ERC i Estat Català, que després d´exil.liar-se a França és arrestat pels alemanys a Reims. Per vint-mil francs és venut a les autoritats espanyoles i afussellat al castell de Montjuic el 1940.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, ranco s´entrevistà amb el Duce, el Furher i el "lobo" Salazar per determinar la política exterior a seguir, després d´haver dut a la mort en el transcurs d´una sagnant guerra a 700.000 éssers humans. El règim franquista mai fóu jutjat pels seus crims.
Franco s´autoanomenà "Caudillo de España por la gracia de Dios y primer europeo emprendedor de una cruzada contra el bolchevismo", líder feixista, que sotmet el terreny espanyol sota una dictadura mil.litar; reflexionarà sobre les bases en que destinaria la política internacional a seguir per Espanya.
Després d´haver rebut, les tropes nacionals, la miraculosa ajuda italo-germana que fóu l´entrada en el teatre bèl.lic espanyol de la famosa "Legió Cóndor" que bombardejà ciutats com Viscaia i Lleida; el líder feixista impulsà sota unes bases ideològiques merment representatives unir Espanya "como única patria indivisible, por una grande y ¿libre?".
La seva actitut, en un principi, fóu certament feixista: construcció de grans monuments en honor del "Movimiento" (Falange Española Tradicional y de las JONS) com el de l´Escorial a Madrit.
No obstant, l´opulent dictador, hàbil en els jocs de mans, aconseguí la neutralitat d´ Espanya en un dels conflictes més punyents i sagnants del Segle XX: la 2ª Guera Mundial. Això va permetre a Franco no involucrar-se amb impossibles ni amb tasques irressolubles i per tant conservà el seu poder a Espanya durant 40 anys més. Emperò com a bon anti-bolxevic féu executar Companys al 1940. Això, és clar, ja que no participà en la guerra europea com a potència de l´Eix, obtenet la condició de país no-bel.ligerant, otorgada per la Societat de Nacions, no fóu culpat dels seus crims de guerra ja que els fets succeits a la guerra civil eren consequència d´un acte noble i obligatori de "todo nacional".
Així mateix, Franco, a l´any 1944 fóu admirat en un fervent discurs fet per Winston Churchill a la cambra dels comuns pel qual defensava el govern del general Franco. Molts republicans, arrepentits pel que va succeir a Espanya durant la guerra civil, s´exiliaren a diversos paisos europeus per escapar dels camps de concentració "nacionales" i alguns d´aquests homes, que feien de la utopia una forma de vida, s´agruparen en unitats americanes i francesas, una d´aquestes era la 9ª Brigada el General Leclerc (Lloctinent del general De Gaulle i membre de l´exèrcit francès d´alliberació) en la que molts catalans republicans com Amat Piniella-escriptor- i d´altres, lluitaren contra els nazis a Normadia, fins acabar-se la guerra en divisions de blindats. Tots aquests homes que lluitaven per la llibertat pensaven que després d´en Hitler li tocaria a Franco però, els governs aliats desestimaren aquesta possibilitat i justificaren l´actuació il.legal de Franco. És així com justifiquen públicament els líders polítics de la postguerra els actes proferits indegudament.

A vegades el concurs polític entra en unes esferes degradants per la hipocresia que demostren alguns líders polítics reprobables. Fa algunes setmanes, que s´anunciava pels medis de comunicació que Espanya havia comerciat amb l´Alemanya nazi en plena 2ª Guerra Mundial en benefici del Tercer Reich, per tal que aquesta potència pogués continuar la guerra contra els aliats. I d´aquí es va extraure el tema polèmic de qui si l´Alemanya nazi havia pagat amb OR expoliat als jueus, les quantitats de Wolframi que li enviava Espanya. Pel mateix motiu, Espanya havia adoptat com a vàlida aquesta divisa, per això l´opinió pública es podria preguntar de que si l´Estat Espanyol havia finançat la guerra a l´Alemanya de Hitler, cosa que va ésser negat pel ministre espanyol d´afers exteriors.
No obstant, ¿com poden els polítcs mentir d´aquesta manera amagant l´extrema veritat de l´assumpte?
Sinó, ¿qui assegura que l´Estat Franquista no deportés jueus espanyols de majoria sefardita als camps de concentració nazis si milers de presos republicans varen ser cedits als camps d´extermini com: Torgau, Belzec, Treblinka, Sorbibor, Dachau, Bergen-Belsen, Auswitch, Mauthaussen, etc... i condemnats als camps de la mort on els torments eren indescriptibles?
Com pot confiar un ciutadà del món amb el que es diu als llibres d´història si aquesta és tergiversada quan es vol i com es vol?
Així doncs,¿ no va excloure EEUU de la guerra com a pais neutral Espanya per edificar llur política capitalista envers el perill comunista que assetjava a partir del Berlín-Est?
¿Qui no podria assegurar amb tota la certesa de que la cèl.lebre recepta política espanyola de l´opció del centre i de la destacada unitat i cohesió feta servir en la darrera etapa democràtica no és més que la continuació del règim feixista dut a Espanya per Primo de Rivera i Francisco Franco Vahamonde?
¿No fóu Espanya un bastió de protecció anti-comunista i nucli de bases de l´Aliança Atlàntica (OTAN) contra l´absolutisme Stal.linista?

Així les grans potències que varen firmar el Tractats de Postdam i que es reuniren l´any 1943 en la Conferència de Yalta, fóren les que després de la victòria obtinguda sobre les potències de l´Eix, abusaren de la bona fe de la població que indirectament o no havia cooperat en l´alliberació del territori ocupat per tal de fer la política que els hi anés a la perfecció per tal d´esclavitzar altre cop la conciència dels ciutadan del món al seu lliure arbitratge.
Hi ha molts entrellats amagats en la història del segle XX, que ningú sap, i hom ja no es formula preguntes categòriques perquè es creu l´insulsa panacea que li conten els mass- media en general.
I hom es pot preguntar: ¿Quina és la veritat?
Doncs aquesta veritat oculta és la seva veritat, la nostra veritat, sepultada dins del bagul dels records.
I és precís que un dia aixequem la tapa i podem percebre el horrible feudes que ens ha legat la història. Perquè la veritat és nostra, i està on mens ens ho podem pensar. I aquesta veritat ha d´ésser decoberta per individus que, fruit del seu honor inalterable i del seu orgull propi i coratge combatiu, siguin capaços d´afrontar-la i lluitar per l´ideari que ells mateixos s´han marcat. El futur del món és allí, ja és hora de trobar-lo.

PPC/SOPC
-(Pel front unitari d´esquerres). PER LA VICTÒRIA !!!!
Article nº 1. Distribució: Rbla. Barcelona 11 Setembre de 1999



"El poble català no és Espanyol; és francès, romà, grec, fenici, cartaginès, franc, celta i CATALÀ. El que no ho entengui, és que no té nocions històriques ni cultutrals ni polítiques del món en el que viu. Aquest el problema bàsic d´aquesta anàlisi: L´IDENTITAT ; quan això ho tinguem clar i defensem les nostres idees, ningú, ja sia força política, Estat o exèrcit, no ens podrà aturar.TRES PARAULES: CREURE AMB NOSALTRES." (Credo*)



.................................................................................................................................................................................................................................

El contingut d´aquest assaig polític, inclosos tots els textos i articles en ell continguts són propietat de l´autor d´aquest Blog que aquí regeix amb el pseudònim de "La Victòria". Es desig de l´autor fer constar aquí, que aquesta obra sense publicar, inèdita i presentada en aquest blog amb títol "VERITAT" o "LA VISIÓ CATALANISTA", és una idea no un codi ni una normativa, i el mateix autor es fà responsable de tot el que s´esmenta en ella, intentant no faltar al respecte, adoptant el tò més crític i transparent possible concebent la mateixa com una obra de pensament polític, i no de cap programa polític. No és objectiu de l´autor denunciar cap entitat política, gubernamental o no gubernamental, sino solament mostrar llurs idees abstractives, de la forma més democràtica i lliure possible.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta obra és un assaig polític i pretén apropar una visió de la realitat catalana, emparada amb una autocrítica plural. Actualment té la situació d´Inèdita.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------