PERPLEXITAT

L´encara avui orgullosa i antiga institució (o és el que fa creure encara a l´opinió pública catalana) què és el Centre d´Estudis Catalans, el passat Dimarts 2 d´Agost em va deixar corprès afirmant que la societat catalana sofreix un estat de perplexitat. Interessant paraula. “Perplex”. I es pensa aquesta “institució”, si així se li pot dir, ja que crec que molta gent culta i no ingènua com la majoria, la té per un òrgan pseudo-oficial al servei del govern que li demana sap que la població catalana roman desde fa moltes dècades Perplexa. I ho està per una raó molt senzilla, i aquesta raó es de que mai, ningú, niara ni en el passat ha fet RES de RES per pseudo-oficialitzar en la conciència de la població l´esperit necessari perque el poble català valori realment el seu objectiu prop en el món i amb la història. Això només reb un nom, i aquest nom es diu PATRIOTISME.
Envers les informacions d´aquest « Institut », cal dir que més que perplex, l´ estrat civil català es veu més aviat en un estat de passivitat flagrant en tot el que l´envolta, i fer afirmacions « pseudocatalanistes » com la que fa l´Institut d´Estudis Catalans no alteren gens ni mica l´estat anímic de la població, i això es perque a Cataunya sempre s´ha pensat més desde fora que des de dintre, com si ja fóssim un país. I el cas és que no som RES, perque no hem fet mai res perquè això canviï. Per això, i perque no existeixen referències històriques ni antecedents ad-hoc que favoreixin al canvi de les coses, només ens cal una sortida: CREAR-NE DE NOVES. Res del que existeix val la pena connservar-ho, ja veiem que fan les nostres institucions mentre nosaltres treballem com a negres que no tenim ni per pagar hipoteques, ni podem comprar un cotxe als fills, ni tant sols podem gaudir d´un bon tracte burocràtic. ¿Perquè claudicar? Jo dic ¡no! Però no ho puc dir sol. M´heu d´acompanyar. Per a mi és fàcil, tot el que no serveix, és un estorb social, cal destruir-ho. De dalt a baix, sense por, sense lamentar-se´n. I quan acabem, no mireu enrera. Construïrem el nostre futur, i no amb simbolismes, sino en la pràctica. Si les velles institucions deficitàries i inservibles resten mortes, nosaltres n´aixecarem de noves. Però per això cal concienciar-nos. Lluitar pel què és nostre. Només així triomfarem, sense defallir i sobretot, sense sentimentalismes… Ara tenim l´oportunitat que tant ens és necessària, tots junts, però caldrà tota la nostra energia per fer-ho possible. Perque si fallem, Catalunya, aquesta abstracció matemàtica de la nostra ment, no existirà matrerialment, de forma tangible, com a qualsevol poble li pertany legalment i per dret, d´EXISTIR.