Sovint, es confonen els termes. Independentzia i independència, encara que amb arrels paral·leles, no volen dir el mateix. Per un costat tenim un fenòmen vasc que nasqué ja durant el Segle XIX, en plenes guerres carlines. A Euskalherria, un home menut, anava pregonant de poble en poble una realitat que poc a poc s´anà estenent. Una realitat social i cultural que es remontava a la famosa llegenda vascona d'Amaya, que fóu una de les diverses variants del folklore popular del País Vasc i amb aquell home, per fí, emprengué una direcció molt més profunda i sorollosa: la pàtria vasca. Aquell homenet fou Sabino Arana, el fundador del PNV.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada