Tots i totes podem insinuar el protagonisme que podran tenir uns pocs manifestants a Brusel·les el dia 7 de Març d'enguany, emperò no cal dir que qui els que hi vagin hauran encès un gran espelmall d'esperança que Déu vulgui que no s'apagui mai. D'altra banda, a l'hora de la veritat, molts gosem pensar que l'acte no reeixirà ni tindrà l'èxit esperat, ja que perquè un acte de masses tingui una solidesa considerable no crec que seria necessari fer una processó a Brusel·les de solament 10.000 persones sinó una a Madrit d'un mil·lió, una davant del Bundestag a Berlín d'un milió més i una a Nova York de mig milió i una última a Washington d'un altre tant. Però això desgraciadament, no passarà mai. I no passarà mai perquè el poble català no està unit, igual que com hem pogut veure a Galícia i al País Basc, amb llurs respectius votants fa encara no dos dies. La gent d´avui dia ja no veu amb bons ulls la possibil·litat d'un canvi, solament li preocupen la butxaca i quan sortirà de la crisi. Saben perfectament que els polítics són tots iguals i no s'atabalen perquè uns diguin missa i els altres ball. La veritat és que el món actual està en una relació de despropòsit amb ell mateix, no té rumb, ni honor ni resa per la glòria com van tenir els nostres avantpassats. Es parla molt aquests dies de la guerra civil, de qui es portà malament, dels desoris ocasionats per un i altre bàndol. Ah! i quan es parla de Companys. Quan es parla de Companys... Per a mi un polític amb coratge fou Macià no en Companys. En Macià impulsà un canvi, desgraciadament no va viure el suficient per portar-lo a terme i en Companys s'encarregà de flagelar-lo amb un comunisme anarcabol·litzant i psucós que ens ha portat fins al que som el dia d'avui.
Però no per això ens hem de compadir-nos ni tampoc ser joves i infantils eternament sinó traçar una voluntat vol·litiva i unitària de cercar el nostre destí. Per això, Catalunya i el seu poble han de canviar, han de renéixer amb noves idees, amb nous impulsos, amb fervor, però amb intel·ligència. Ans més, no cal negar l'interés d'aquests apassionats deu mil que volen anar-se'n cap a Brusel·les. Esperem que tinguin la mateixa sort que la que estan tenint els flamencs envers els belgues del nord, ...fa riure el dir-ho i tot no? una pretenció d'Estat que no té ni una quarta part dels habitants de Catalunya ni la seva extensió. Per això saludo la causa dels Deu Mil, a veure si així, amb aquests actes espontanis, el català corrent surt del seu llarg son per despertar-se d'una vegada. Encara que això sé que és més fàcil de dir-ho que fer-ho.
Entrades
1 comentari:
Hola.
Tens raó quan dius que el poble català està adormit, però jo ho entenc. La gent està cansada de líders polítics que treballen més pensant en la tàctica de pactes entre ells, que no pas en resoldre els problemes socials i identitaris dels catalans. Jo mateix, he de reconèixer que estic una mica cansat. Necessitem uns líders intel·ligents i valents, i avui per avui, en tenim d’intel·ligents, però de valent, cap.
La gent està dormida i desencisada, perquè veu que els polítics, no fan la seva feina. En condicions normals, un polític com cal, veient el que està passant amb el tema del finançament, ja hauria donat un cop de puny a la taula, i enlloc d’això, només sentim que tinguem paciència, i tots sabem que al final, ens enredaran un altre cop, i tot per no donar el cop de puny a sobre la taula quan toca.
Ens cal una mica de rauxa, que el seny ens està fent perdre l’oremus. I això ho han d’atiar els nostres líders.
Salutacions i independència.
PD: quan em torni a bullir la sang, ja et visitaré.
Publica un comentari a l'entrada