A dia d'avui, hi ha moltes modalitats d'antipratiotisme, però una de les més àmpliament confirmades és la que poseïm tots o "part" dels catalans en el nostre interior. A la vida, al igual que es neix, i després del paritori el nou nat, valora afablement l'amor de la seva mare i el seu pare, mestres per ell fins que es faci gran, quan ja ho és aquell infant crescut que transgredeix llur caràcter, adoptant el camí bo o el dolent, segons li sia més escaient i independentment de l´enssenyança de la família. Un fet semblant li succeeix a un nedó que va creixer, va arribar a ser gran però que, en canvi, no valora gens el seu passat i s'inverteix (cosa que crec, no passa a cap país del món, excepte el nostre, que no n'és d'estrany), tornant a ser un nedó que ha perdut la memòria, producte d'un alzheimer sociopàtic que l´indueix dia a dia a convertir-se en un híbrid que no se sap d'on ha vingut. Aquest nedó, adoctrinat per idees preconcebudes, s'alça (com va fer la Il·lustre soprano Maria de Montserrat Viviana Concepció Caballé i Folch), coneguda per tothom com a Montserrat Caballé a seques, en pronunciar unes afirmacions que contradeien la seva pròpia existència com a Barcelonina i Catalana en afirmar que l'idioma Espanyol oficial i reconegut és i serà i ha estat sempre el castellà, ja que afirmava que el seu pare li va ensenyar de petita. Bé, potser, m'he equivocat en la metàfora, ja que a vegades, com aquí s'ha vist prou bé n'hi han fins i tot de pares que en són de nedons. I la veritat, és prou estrany, que aquesta cèl·lebre soprano "catalana", nascuda a Barcelona al 1933, durant la 2ª República, època en la que es clamava un calor popular tradicionalista que evocaba la realitat històrica catalana, volent ser ella mateixa reconeguda arreu d´Espanya, com no s'havia reconegut en més de cinc-cents anys. Aquesta fita, emperò, dona compte pròpia de que sempre hi han hagut apàtrides a la nostra terra, i crec sempre n'hi hauran.
Fa uns dies ençà, un llibre a la meva residència estival del Baix Camp, llegint un interessant breviari de rondalles i folklore popular escrit per Joan Amades els anys "30", vaig quedar sorprès en la narració que parlava del gegantàs que va juntar diverses muntanyes creant una vall en la que abocava tota la femada (orins i defecacions incloses), vall, la qual avui dia resulta una de les més fèrtils de la comarca.
No és estrany creure això, ja que si ho extrapol·laritzem amb la cridòria emesa per moltíssima gent en totes les capitals i ciutats catalanes amb la victòria de la sel·lecció espanyola de futbol, podem veure la magnitut del desastre que el nostre pais ofereix. Sí, senyor, aquest és un país que ha perdut les seves arrels, no es preua com a valor propi, individual i inalterable, i per contra pacta amb l'invasor (com sempre ho ha fet) i renega del què és i d'on vé.
I dic jo, és així com volem construir la Catalunya de l'endemà? així és com lluitem per ser el que som i mantenir-nos en la història com a pais, valorant les nostres creences per sobre de les dels demés? o volem ser tal com som, pròfugs del nostre destí com a poble, nació i país?
De nosaltres depèn aixecar-nos, lluitar i Creure, perquè si no, el nostre poble s'escindirà, i això, no ho dic jo, ja ho deia en Amades a l´any 1936.
La situació que emboeix el nostre país, resulta impràctica per a molta gent d'avui, ningú queda exclòs del panorama econòmic. Tots tenim dret a ser catalans, pero primer cal demostrar-ho. Per això, les crisis econòmiques no poden ser mai el precedent de canvis en l'orientació política, ja que el català que jo busco és una persona íntegra de cap a peus i dosposat a lluitar per la seva terra quan sigui de forma democràtica i posant tota la pell del brau a la graella. Si Catalunya en menys de 10 anys no té l'empenta necessària per ser el país i nació que aquí pretenc fomentar, en menys de 50 anys, el català serà relegat a una tendència de certs grupúscles de població, la cultura cada dia es perdrà més i al final no quedarà més de Catalunya que les runes d´una Sagrada Família inacabada.
No fem de Catalunya això que he dit. Cultivem-nos, valorem-nos com a persones i enfrontem junts el nostre destí com a poble i independentment de Madrit. Lluitem amb allò que molts no han posseït mai, LA PARAULA. Això, és el que més preuat tenim, deixem-nos de botiflería i esforçem-nos per a ser alguna cosa més que un club de futbol corrupte. SIGUEM CATALANS. ¡SIGUEM NOSALTRES. SIGUEM TOTS! (magrebins, sud-americans, castellano-parlants...). ¡TOTS ELS QUE VIVIM EN AQUEST GRAN PAÍS. SIGUEM DIGNES. SIGUEM NOSTRES. SI NO MAI PODRÀ TIRAR ENDAVANT AQUESTA MÀQUINA OBSOLETA I QUE ESTÀ MALALTA QUE S´ANOMENA CATALUNYA. I JO NO PARLO DE CULTURA NI ARTS GENÈRIQUES (ja que la cultura i l'art no són lícits de mesclar-se amb la política). PARLO DE PÀTRIA, SÍ. I VOSALTRES SÓU ELS QUE DECIDIU SER PATRIOTES O SER APÀTRIDES, COM MOLTS HO SÓN AVUI DIA!
¡¡CATALANS!! ¡¡ESTEM DAVANT D'UNA CRISI ECONÒMICA SENSE PRECEDENTS DINS L'ESTAT QUE ENS GOVERNA, ÉS ARA O MAI, O HO SOLUCIONEM PER SEMPRE O MAI SERÀ SOLUCIONAT. SIGUEM FORTS, I LLUITEM, LLUITEU COM MAI PEL QUÈ ÉS VOSTRE O NINGÚ HO FARÀ PER VOSALTRES!!
Entrades
