TORNADA A L'ESCOLA

Alguns dies i quan puc, veig de matí un programa retransmès a TVC i del qual n'és presentador el Sr. Josep Cuní. Avui, aquest programa tenia com a eix de debat la tornada a l´escola de la joventut catalana. Estava veient en un bar el programa, tot prenent un cafè, quan van enviar un missatge pel mòbil que tractaba sobre la “realitat social”. Certament que el debat que s'estava fent, tenia que veure directament amb aquesta connotació, però em dóna que el que va enviar el missatge MMS volia aprofundir en alguna cosa més que, tot i que segurament ho sabien perfectament, la mentalitat objectiva i estricta del periodista i els interlocutors del programa els impedien descobrir. Jo crec que allò que volia dir aquell és el que tots sabem però tothom nega, no vol dir i amaga. Això és la “realitat social” que ens envolta; aquesta realitat que té embarcades a totes les famílies catalanes i que poc a poc va sortint a la llum. Aquesta realitat que fa que molts catalans no arribin a fí de Mes pels deutes, la hipoteca, l'enduriment de la calitat de vida deguda a la inflacció econòmica, la precarietat dels llocs de treball, i ara, per acabar-ho de rematar, la tornada al Col·legi de la quitxalla.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.

Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.

AVUI, REFLEXIONEM...

A l´any 1998, un jove universitari de disset anys que cursava estudis a la Facultat de Dret de l´Universitat de Lleida, va sortir del Claustre central a la Rambla Aragó acompanyat d´una munió de joves a defensar les seves idees contra la política reaccionària de la aleshores ministra d´Educació, Sra. Esperanza Aguirre.
Quan aquell jove i els seus companys eren al lloc on, suposadament havia d´arribar l´itinerant de la ministra, es van trobar un contingent desmessurat de cossos policials i dispositius anti-avalots que trabaren un cordó infranquejable. Després, crits, picabaralla i corre-cuita. En pocs minuts, la petita revolució va ser frenada d´arrel.
Sí catalans, així ha estat la direcció que ha pres la societat catalana els últims 30 anys. Quatre que s´ho miren i un que vol canviar les coses; però quan ets jove i inexpert no et mires les coses des d´una perspectiva sèria, sino que ets temperamental i vols canviar les coses abans que elles et canviïn a tu. Aquell jove, es va donar compte poc més tard de que la societat no estava preparada per canviar, però en comptes d´actuar com a qualsevol altra persona, va unir el seu coneixement i la seva passió per tal de lluitar per allò que el seu cor patriòtic li dictà. I aixífóu que "La Victòria" va néixer d´entre les cendres d´una Catalunya destruïda per polítiques convencionalistes i catalans no més convencionals per dur a terme la seva particular promesa; convertir a Catalunya en un poble fort, orgullós, econòmicament sostenible i rel·ligiós.
Avui, després de deu llargs anys d´aquella fita, puc dir que em sento orgullós de tot el que he fet. Sé que falta molt per arribar a la conciència del ciutadà d´aguest país però sé una cosa; que si la fe en nosaltres la perdem, no existirem. Per això, poble antic i adol·lorit, cal ara més que mai ser fidels en les nostres idees, però ser dignes per tal de merèixer-les, i això sense deixar de banda la realitat personal de cadascú. Fa molts anys que el poble de Catalunya resta dolgut d´una malaltia encomanadissa que va captivant nous adeptes i aquesta malaltia es diu PASSIVITAT ABSOLUTA. Ningú l´importa es, les tradicions, els cultes sagrats, la història... I dintre de no gaire temps, quan els polítics actuals pleguin i uns altres agafin les regnes del poder, tots els discursos actuals que volen fer veure alguna dosis lleu de catalanisme efervescent, s´extinguiran per seguir-los uns de més espanyolistes, com ha estat hi ha sigut sempre.
Per això, Catalunya ha de renéixer, i ¡res ha canviat els últims deu anys! ¿Què volem fer; esperar deu anys, vint, trenta o més, per fer-ho? ¡Ara és el moment! ¡unim-nos! Tots davant d´una bandera catalana de tots, i no l´estelada comunista, aquesta no és la bandera de Catalunya. Aquella és una bandera ieològica, no forma part del poble. Creem aquesta bandera! Que formi part del nostre poble i la nostra tradició però sense emmirallar-nos, ja que moltes coses han de canviar i és per això que hem de pensar col·lectivament. LA UNIÓ ÉS LA VIRTUT QUE ENS FA FORTS, lluitem pel què és nostre, lluitem per:

LA VICTÒRIA,
VISQUEM UNITS,
CREEM GERMANOR,
TINGUEM FE,
DECIDIM EL NOSTRE FUTUR, SENSE INTERMEDIARIS, NOMÉS NOSALTRES,
SIGUEM DIGNES DELS NOSTRES FILLS,
VOLGUEM UN ESTAT CATALÀ ! ! ! !

LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA

Poques ocasions en la vida ens adonem de la realitat que ens envolta. La veritat, és que l`ésser humà té molts defectes, i un d´ells és la poca atenció que presta de forma desinteresada per moltes coses. Aquest desinterès, producte de la connivència político-social que ens envolta, ens fa adreçar-nos cada dia més a conceptes abstractes com la moda, l´actualitat musical, o altres que conformen allò que els sociòlegs fa anys que anomenen "fashion cult". Però el cert és que aquesta fórmula va néixer ara fa molts anys. Després de la IIª Guerra Mundial amb la concienciació popular de la nova visió democràtica de l´existència, quinze anys més tard ja es trobava l´humanitat en un desbordament d´idees lliberals que avui han determinat definitivament la destrucció de tots els conceptes tradicionalistes de la nostra existència i la nostra història. Avui, paraules com l´honor, noblesa o ordre són oblidades per tothom, i mentre les social-democràcies europees de finals de Segle XX s´esforçaven per fer perdurar les seves jerarquies històriques, deixant fóra tota nació no existent, i amb la impossibilitat de crear-se´n en un futur.

La cultura de les persones s´ha acabat, ha començat el culte de les persona. La experiència dels últims cinquanta anys han servit per difuminar les tendències panhistòriques dels pobles i inherentment, la població s´ha convertit en un cúmul d´idearis exents de tota responsabil·litat per instar a convertir i ser partíceps del seu futur. Tota idea revolucionària és erradicada per la massa. Creiem massa amb els efectes dogmàtics de les revolucions; en canvi ens sometem al descontrol absolut de les modes i aspectes irrellevants que no signifiquen res.
¿És massa tard per eixir un canvi? La democràcia és bona, sí, però negar-se el futur és destruir les pròpies tradicions i la nostra història.
La dinàmica abstracta i el caràcter individualista que encarna avui dia la realitat social i política que ens envolta esdevé en la realitat dièdrica de la nostra existència. L`ésser humà, com a ésser racional resta captivat per les passions en les quals, el seu costat animal continua actiu, mentre que per altra banda, mitjançant el seu enteniment, aboca solucions a tots els problemes en els que es troba. En contra, la persona humana no desvirtua la seva racionalitat fent una mescla dels sentits i la raó, ans tot el contrari. És per això que aquest ens, du la seva vida d´una forma freda i intemperant, proliferant el -jo- del individualisme, en lloc d´expressar realment el que pensa i ser l´autèntic artífex dominant de la seva psique i la seva vida. Viu dominat per les circumstàncies, la vida el condiciona; i cada dia, encara que no ho veiem, ens convertim en un fenòmen que alguns científics arribistes podien denominar com la involució del coneixement de l´home.
La persona humana té por d´eixir, d´existir, de crear, de ser; i per això s´instal·la dins d´un sistema consumista impel·lit d´un pragmatisme vital incessant i no exent de competitivitat, producte d´aquell individualisme social avui tant comú, per tal de viure distret mentre la nostra voluntat de canvi es va perdent per donar pas a un maquinisme que ens fa defugir els nostres raonaments cap allò que no és políticament correcte.
La societat actual flota sobre una planxa de surf buscant les onades més febles, i tot aquell que s´escapa per anar a buscar-ne més grans se´l titlla de boig i asocial. Emperò, quan aquell que busca les grans onades aconsegueix passar-les sense caure a l´aigua la gent l´aplaudeix; i dic jo, sí és així ¿perquè ningú ho fa això en política? ¿Perquè aquesta camaraderia en els hobbies i l´esport no existeix en allò que més preuat ens és per la societat? ¿Com pot ser que tothom canvïa de tema quan se li parla de política? Doncs és fàcil. Ningú vol canviar. Tothom vol continuar éssent com és. La gent ha perdut la fe. No l´importa ni té voluntat de res...

¡El mico ja ha tornat!

PERPLEXITAT

L´encara avui orgullosa i antiga institució (o és el que fa creure encara a l´opinió pública catalana) què és el Centre d´Estudis Catalans, el passat Dimarts 2 d´Agost em va deixar corprès afirmant que la societat catalana sofreix un estat de perplexitat. Interessant paraula. “Perplex”. I es pensa aquesta “institució”, si així se li pot dir, ja que crec que molta gent culta i no ingènua com la majoria, la té per un òrgan pseudo-oficial al servei del govern que li demana sap que la població catalana roman desde fa moltes dècades Perplexa. I ho està per una raó molt senzilla, i aquesta raó es de que mai, ningú, niara ni en el passat ha fet RES de RES per pseudo-oficialitzar en la conciència de la població l´esperit necessari perque el poble català valori realment el seu objectiu prop en el món i amb la història. Això només reb un nom, i aquest nom es diu PATRIOTISME.
Envers les informacions d´aquest « Institut », cal dir que més que perplex, l´ estrat civil català es veu més aviat en un estat de passivitat flagrant en tot el que l´envolta, i fer afirmacions « pseudocatalanistes » com la que fa l´Institut d´Estudis Catalans no alteren gens ni mica l´estat anímic de la població, i això es perque a Cataunya sempre s´ha pensat més desde fora que des de dintre, com si ja fóssim un país. I el cas és que no som RES, perque no hem fet mai res perquè això canviï. Per això, i perque no existeixen referències històriques ni antecedents ad-hoc que favoreixin al canvi de les coses, només ens cal una sortida: CREAR-NE DE NOVES. Res del que existeix val la pena connservar-ho, ja veiem que fan les nostres institucions mentre nosaltres treballem com a negres que no tenim ni per pagar hipoteques, ni podem comprar un cotxe als fills, ni tant sols podem gaudir d´un bon tracte burocràtic. ¿Perquè claudicar? Jo dic ¡no! Però no ho puc dir sol. M´heu d´acompanyar. Per a mi és fàcil, tot el que no serveix, és un estorb social, cal destruir-ho. De dalt a baix, sense por, sense lamentar-se´n. I quan acabem, no mireu enrera. Construïrem el nostre futur, i no amb simbolismes, sino en la pràctica. Si les velles institucions deficitàries i inservibles resten mortes, nosaltres n´aixecarem de noves. Però per això cal concienciar-nos. Lluitar pel què és nostre. Només així triomfarem, sense defallir i sobretot, sense sentimentalismes… Ara tenim l´oportunitat que tant ens és necessària, tots junts, però caldrà tota la nostra energia per fer-ho possible. Perque si fallem, Catalunya, aquesta abstracció matemàtica de la nostra ment, no existirà matrerialment, de forma tangible, com a qualsevol poble li pertany legalment i per dret, d´EXISTIR.