US HO CREIEU?

CREIEU QUE CATALUNYA NECESSITA AQUEST ESTATUT?

CREIEU QUE EL SR. LAPORTA HO FARÀ MILLOR QUE ELS QUE HI HAN ARA?

CREIEU QUE LA JUNTA DEL PALAU ROBARÀ MENYS QUE EL GAT FÈLIX?

CREIEU QUE ERC VOL LA INDEPENDÈNCIA COM ABANS? REALMENT L'HA VOLGUDA ALGUNA VEGADA O TANT SOLS FA CAUSA SOCIAL QUAN LI CONVÉ?

CREIEU QUE ELS POLÍTICS ACTUALS US TRAURAN DE L'ACTUAL SITUACIÓ PRECÀRIA EN QUÈ VIVIM?

ANEU-HO CREIENT AIXÒ, QUÈ US FAREU VELLS NOMÉS DE PENSAR-HO...

ENCARA QUE, JA HI HA ALGUNS QUE SABEN LA VERITAT...

Són uns cagabandúrries...

Això és el que penso de tots ells. Sí senyor. Després de veure casos com el que hi pogut contemplar fa escasses hores a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de Terrassa. Palplantat aprop de l'àrea de premsa anava seguint el fil d'una conferència abordada amb una crueltat excessiva, ja que més que un conferenciant, el Sr. Antoni Roca Rosell, un "expert" en Monturiol, relativitzava la son dels oïents amb un parell de monitors adossats a les dues bandes de la balaustrada on s'erigeixen les trones del consitori, servit d'un "powerpoint" que permetia lleguir i veure el curs de la xerrada sense que l'esmentat parlés gaire, ja que el giny xerrava per ell. Tres idees centrals que esmentà el conferenciant són les que m'han marcat: 1) Monturiol com a catalitzador de l'ambient sociopolític de finals del s. XIX; 2) "El somni", o sia, una història sobre la que es traçaria el futur projecte submarí, simbolitzat en una pedra plana vora el mar de Cadaqués; i 3) "ser partidario de los derechos de todos", frase del començament del primer article publicat a La Vanguàrdia pel científic, després del fracàs del projecte Icteneu. Però el que més em captivà va ser la seva afiliació a la branca moderada republicana, fet que mostra clarament què, com diu el Sr. Alfonso Guerra en un article a les pàgines centrals de la revista TIEMPO d'aquesta setmana, al comentar que el PSC reflecteix idees molt parelles a l'ideal burgès-català de final de segle XIX. Molt m'han agradat les fites d'aquell il·lustre personatge, inventor, polític i en certa manera, revolucionari. Un mal empresari que despilfarrà en nombrosos projectes, els diners que li permeteren invertir-los personalitats com el General O'Donnell.

Un personatge que se'l coneix bàsicament per llur treball esgotador com a científic innovador que com un dels caps del Partit Possibilista d'Emilio Castelar. Republicà fins a la medul·la i gran innovador del coneixement, somià despert en una època no tan llunyana amb idees com amb distància envers l'actual. Una època on el llenguatge emprat era de comú ordre el castellà, època en la que la Renaixença encara no habia puix, fructificat en llavors de roses. Una època, encara, que tot i que el nexe totalitari investit per una monarquia pseudoabsolutista anava perdent força vers un idioma polític nou anomenat lliberalisme, encara quedava molt camí per fer per aconseguir drets importants pel ciutadà, i encara més per a Catalunya. Emperò, Narcís Monturiol creié amb un projecte, un xic romàntic, sí, però no deixà mai de creure-hi tot i havent gastat sumes més astronòmiques que els seus tractats sobre l'univers. I tot i així, gent hi hagué que li'n donà de suport. Era un època diferent, molt més sublim i el·legant que la que vivim. Època de glòria, fortuna, desig, emocions i gran il·lusió. Època diferent que creixia cap a... una altra. La què som ara? Si és així és una gran desgràcia. Una època que existeix un I+D metafòric i on el govern incentiva paradoxalment anuncis televisius sobre una reindustrialització catalana.

Una industrialització, que estic ben segur que triomfarà i portarà el progrés al país. I encara més després d'inutilitzar-ne els seus grans fills (tèxtil, metal·lúrgia, agricultura).

És que no tenim sang a les venes o què? Ens hem tornat boixos del tot? Potser les dues coses són veritat; però no crec que tenint polítics tant agressius de butxaca com de paraules ens hagi servit de gaire. Ans al contrari, han cavat llur fossa comuna. Un cau ben gros i sapat al que anirem a ensapegar tots plegats un dia o un altre. I crec que no falta gaire perque això succeeixi. Pobres de nosaltres!

La crònica del que mai passarà. Arenys de Munt, 13 de Setembre de 2009

En poc més d'un any hem vist les mil formes del pancatalanisme dissident (10.000 a Brusel·les, campanyes oposades per l'Estatut...), i ara, un cop més, la incapacitat del govern per afrontar una opinió pública cada vegada més desencissada amb les poc més que ridícules maniobres polítiques dels nostres dirigents, i ara què aquests últims es veuen la garrotada degut a la seua mala gestió econòmica i social de l'actual realitat catalana... Ja ho tenim! Ens creen una altra efemèride que poc servirà per alentar la voluntat d'aquest poble. Certament és una empresa lloable, però cal diferir de la idea com una voluntat espontània i amb una veritable força reivindicativa. En sí, el què això aconseguirà ho coneixem tots: RES. I perquè? Doncs perquè Catalunya no necessita del fenomen independentista, necessita un canvi total, de dalt a baix. Ja s'ha donat massa temps per solucionar les coses; i amb tot, de què ha servit? de res. Doncs, no trobeu que ja és hora de passar a l'acció?

Els catalans n'estem tips i farts d'aquestes efemèrides polítiques que no busquen res més que vots, empeses d'un partidisme i una incapacitat flagrant de fer bé les coses. Ha arribat l'hora de donar un gir, ha arribat l'hora de foragitar les nostres pors i apostar per un futur de veritat. I és què, com deia Josep Martí en el seu llibre "Ets de dretes i no ho saps", argumentant que la voluntat ferma dels catalans de fer les coses, i més encara en política, és més de dretes que d'esquerres. Però, què són unes i altres? El què és ben segur és que jo mai apostaria a favor d'un perdedor, d'un o altra bàndol; i vosaltres? És per això i molt més que l'onze de Setembre, el consell de redacció d'aquest bloc es trobarà al fosar de les moreres per remetre la seua idea sobre la PÀTRIA CATALANA.

i després, què?

Una de les coses que sempre m'ha sorprés, és l'interès de la gent de Catalunya en diversos aspectes de la seua societat,...un d'ells pot ésser la passió pel futbol, més concretament per un equip que amb pocs anys s'ha erigit com un símbol de país, una imatge nacional, el FC-Barcelona. Així fou com em vaig trobar en un bar de la meua ciutat. La gent cridant com boixos, i llavors em vaig aturar a pensar: Mare meva, com criden! Tant debò estiguessin tant d'eufòrics per altres colors no menys importants, ja que si fos així faria temps que moltes coses serien diferents!!!...

AIXÒ ÉS UNA PARÒDIA!

FONT IMATGE: TVC-Canal parlament

Catalans, us hi heu lluït!

Primer, espereu prop de tres anys esperant un estatut aprovat en referèndum que no es farà mai, i llavors? Després us estimeu més pactar un finançament dèbil abans de atribuïr-vos el mèrit d'una posició de força que us permeti anar més enllà en un futur. Però si són els polítics els culpables!-diran alguns I un bè negre! -dic jo. O és que no som nosaltres els que fem possible el canvi, votant-los? Espereu els anys que vénen i veureu el que us dic ara!

PROFECIA: Any 2009, Abril, dia 17, prop de dos quarts de set de la tarda:

"QUAN ES CONSEGUEIXI EL FINANÇAMENT A LA BAIXA D'AQUÍ A 1 MES I ESCAIG I LA CRISI S'APAIVAGUI D'AQUÍ A L'ANY 2010-2011, CAP PARTIT, TRET DELS DE L'OPOSICIÓ APLEGARÀ FORCES A FAVOR D'UN REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ PER A CATALUNYA, LA GENT L'IMPORTARÀ TRES LLAUNES ELS MOVIMENTS I PLATAFORMES, I NOMÉS QUATRE PATRIOTES ROMANDREM EN LA INOPIA, PER POR DE PERDRE FINS I TOT EL QUÈ SOM".

Ens parlen d'èpoques de canvi, d'obamanies, però no us atabaleu, el canvi no vé dels polítics sinó de nosaltres mateixos, i som la gent el que fan possible la immovilitat d'aquests. PER AIXÒ, JA ÉS HORA DE CAMBIAR-HO. Només depèn de vosaltres. Vosaltres sóu el destí. Vosaltres sóu el futur. De vosaltres és el delme; ja és hora d'utilitzar-lo de la manera que més gràcia ens faci i no supeditar-lo a altres que no n'estan capacitats.

UN ATUR SENSE FRONTERES...

Mentre els nostres polítics estudien campanyes de molt ressò i poca eficiència com la dels DEU MIL, l'atur segueix creixent inmensurablement i ningú fa res. On anirem a parar?

Segons dades del ministeri de treball i immigració, actualitzades el 6 de Març de 2009, i calculant la població activa o sigui en edat de treballar el quart trimestre del 2008 en 23.064.700 persones en el total conjunt de l´Estat Espanyol, diem:

1-Si la població autòctona ocupada sumava 19.856.800 persones, teníem uns 3.207.900 persones desocupades envers l´activa (en els que s'inclourien els universitaris o els llicenciats sense feina, entre d'altres).

2-D'altra banda, l'índex d'atur entre la població ocupada, a Febrer del 2009 es quantificava en 3.481.900 persones en quant a població autòctona.

3-Pel que fa a la població extrangera, el càlcul a quart trimestre del 2008 d'immigrants amb permís de residència amb certificat de treball registrats es situava en 4.473.499 persones. D'aquests, a Febrer de 2009, hi havien 588.381 demandants de feina però, fet increïble: Si teníem aquests demandants, com pot ser que existien entre extrangers procendents de països membres de la UE i no membres 35.525 desocupats més del barem que abans s´ha dit?

SI FEM EL CÒMPUT GLOBAL DINS DE LA LÒGICA MATEMÀTICA PODRÍEM DIR QUE A GENER-FEBRER DE 2009, A ESPANYA EL NÚMERO D'ATURATS ERA DE:

7.313.706 persones

Diguin el que vulguin. El cert és que estem en una situació difícil i els balls de números no ajuden gaire a canviar la nostra situació. Però tampoc l'amagar la realitat que ens envolta, tal i com ha fet el govern de Zapatero els darrers 3 anys. D'altra banda, i malgrat les xifres, no crec que ens enganyin amb la taxa de l´atur, però, si ho feren, de què serviria? La població ja és prou conscient de la seva situació, però, per això s'ha de plantar i no fer res? Si és així, estem ben acabats, més val que fotem el camp a un altre país, perquè el que és el nostre, en uns quants anys estarà econòmicament desballestat. Que no ens passi res!

L'ANÀBASI CATALANA

LOGO DEL PROJECTE

Tots i totes podem insinuar el protagonisme que podran tenir uns pocs manifestants a Brusel·les el dia 7 de Març d'enguany, emperò no cal dir que qui els que hi vagin hauran encès un gran espelmall d'esperança que Déu vulgui que no s'apagui mai. D'altra banda, a l'hora de la veritat, molts gosem pensar que l'acte no reeixirà ni tindrà l'èxit esperat, ja que perquè un acte de masses tingui una solidesa considerable no crec que seria necessari fer una processó a Brusel·les de solament 10.000 persones sinó una a Madrit d'un mil·lió, una davant del Bundestag a Berlín d'un milió més i una a Nova York de mig milió i una última a Washington d'un altre tant. Però això desgraciadament, no passarà mai. I no passarà mai perquè el poble català no està unit, igual que com hem pogut veure a Galícia i al País Basc, amb llurs respectius votants fa encara no dos dies. La gent d´avui dia ja no veu amb bons ulls la possibil·litat d'un canvi, solament li preocupen la butxaca i quan sortirà de la crisi. Saben perfectament que els polítics són tots iguals i no s'atabalen perquè uns diguin missa i els altres ball. La veritat és que el món actual està en una relació de despropòsit amb ell mateix, no té rumb, ni honor ni resa per la glòria com van tenir els nostres avantpassats. Es parla molt aquests dies de la guerra civil, de qui es portà malament, dels desoris ocasionats per un i altre bàndol. Ah! i quan es parla de Companys. Quan es parla de Companys... Per a mi un polític amb coratge fou Macià no en Companys. En Macià impulsà un canvi, desgraciadament no va viure el suficient per portar-lo a terme i en Companys s'encarregà de flagelar-lo amb un comunisme anarcabol·litzant i psucós que ens ha portat fins al que som el dia d'avui.

Però no per això ens hem de compadir-nos ni tampoc ser joves i infantils eternament sinó traçar una voluntat vol·litiva i unitària de cercar el nostre destí. Per això, Catalunya i el seu poble han de canviar, han de renéixer amb noves idees, amb nous impulsos, amb fervor, però amb intel·ligència. Ans més, no cal negar l'interés d'aquests apassionats deu mil que volen anar-se'n cap a Brusel·les. Esperem que tinguin la mateixa sort que la que estan tenint els flamencs envers els belgues del nord, ...fa riure el dir-ho i tot no? una pretenció d'Estat que no té ni una quarta part dels habitants de Catalunya ni la seva extensió. Per això saludo la causa dels Deu Mil, a veure si així, amb aquests actes espontanis, el català corrent surt del seu llarg son per despertar-se d'una vegada. Encara que això sé que és més fàcil de dir-ho que fer-ho.

ELUANA, ELUANA...

La morte della piú bella ragazza

¿Morte o uccidere?...

Com tots sabem, fa escasament pocs dies, ens vàrem assabentar pels medis de comunicació, de la mort frustrada, després d'un convuls període en estat vegetatiu, d´una agradable noia de la província de Llombardia (Itàlia); us parlo de Eluana Englaro.

Això, sovint ens fa pensar en les normes, sovint esperpèntiques de la què és víctima el món en el que vivim, d'unes normes preestablertes que tots hem d´obeïr, per molta ràbia que ens faci. Però, a l'hora de la veritat, ¿qui té raó, i qui no la té? El que us vinc a dir és que estic convençut de que els governants no la ténen. Ens han demostrat que la idea romàntica i sovint confosa en terminologia religiosa, com és la mort natural, té, per causes excepcionals, una inqüestionable falta de validesa. Una vida humana és importantíssima, sí, però, abans d'això és preferible sotmetre's a la voluntat d'una cosa que ja en temps de l'Antiga Roma, era el més alt pilar de la Lex Romana. No parlo de res més que del Pater Familias. Per això, una decissió d'una família compungida, ensorrada, turmentada per una situació en que es varen veure inmersos, per mitjà d´un terrible accident de cotxe, ha de ser respectat; i per moltes ideologies religioses o ideals de partit, la família està per sobre de tot, ja que ella és la pedra capital de la societat. Aquesta causa va ser, és i serà sempre una controvèrsia que crearà gran polèmica, però, que serà d'aquí a 2 o 3 anys. Segurament no ens enrecordarem de res de tot això, excepte els pares i els cors d´uns polítics incompetents, és per això que crec que en breu neixerà una nova època en la que el ciutadà, la gent del carrer, tindrà que fer la verdadera política que tots necessitem i que tant falta ens fà. El que em sap més greu, és que una pobre noia, que no tenia cap mena de possibilitat de recuperar-se, estant més de 10 anys en la mateixa situació, sense possibilitat de donar-li assistència mèdica, degut a l'interès d'uns pares colpits i sabedors del futur que li esperava a la seva filla i volent practicar-li l'eutanàsia, aquesta no s´hagués fet abans. I tot per culpa d'una llei absurda que impossibil·lita practicar aquest mètode, per mi, també rebutjat, però a vegades necessari.

I la pregunta què us faig és la següent:

¿Mereixia sofrir tant Eluana?

INDEPENDÈNCIA O INDEPENDENTZIA?

Sovint, es confonen els termes. Independentzia i independència, encara que amb arrels paral·leles, no volen dir el mateix. Per un costat tenim un fenòmen vasc que nasqué ja durant el Segle XIX, en plenes guerres carlines. A Euskalherria, un home menut, anava pregonant de poble en poble una realitat que poc a poc s´anà estenent. Una realitat social i cultural que es remontava a la famosa llegenda vascona d'Amaya, que fóu una de les diverses variants del folklore popular del País Vasc i amb aquell home, per fí, emprengué una direcció molt més profunda i sorollosa: la pàtria vasca. Aquell homenet fou Sabino Arana, el fundador del PNV.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.

ACTA, NON VERBA!

Actualment, Catalunya es troba en una situació complexa, com potser mai s'ha havia vist. Quan una persona normal, del carrer, com jo o com tú ens envolta una situació com l'actual tenim dos opcions: LLUITAR o ENMIRALLAR-NOS. Totes dues opcions són d'allò més llegítimes però a la hora de la veritat, solament una ens pot fer sortir del parany on ens trobem. Ja ho sé que n'és molt de difícil ser solidari, tenir voluntat de país i de fer coses que segurament no ens seran recompensades, però si els catalans no fem res per canviar la nostre situació de país vulgar -on tothom- se'ns enfot a la cara i no marquem un rumb cap on hem d'anar veritablement, no serem mai res. Sé que aquesta dialèctica l'he expressada multitut de vegades en aquest bloc, però és que per molt que resulti cansat, per molt que pensem i que volem canviar coses, sempre acabem anant a parar al mateix lloc, a un lloc on res canviarà, un lloc en el que cada dia tenim una mentalitat més pessimista de veure la vida i la crisi que ens envolta, una mentalitat que fà enmirallar-nos, i ara en temps de CRISI, no fer res és el més fàcil.

Un escriptor americà del s. XX va dir que el pitjor que pot fer l'home davant l'adversitat és no fer res. Jo estic d'acord amb ell però per fer coses no només tenim de tenir un concepte de país sinó d'estat, hem de canviar la nostra manera vergonyosa de ser i emprar el nostre destí amb coratge i eficàcia, en una paraula, amb un parell de collons.

Es parla molt aquests dies del que farà o no farà el Sr. Barack Obama, ara que ha ocupat la presidència dels Estats Units; no ens esperem res de bò, ¡ ell no ens solucionarà res!

El caràcter català fa segles que no canviïa, en comptes d'això, es deixa portar per un desaire, un desànim i una falta d´empenta que cada dia el fa més dèbil i procliu a la voluntat errònia de polítics pactistes com els que tenim.

Ara, estem en un moment importantíssim per Catalunya, per reclamar els nostres drets, les nostres tradicions, un moment en el que hem d'anar plegats cap un mateix objectiu, ja que aquesta és la única forma de vèncer el nostre destí fatal, per obtenir-ne el que realment ens mereixem. Per això i per molt més hem de ser més catalans que mai, defensors de la nostra terra, i no la terra o l'esperpent de país que els nostres polítics ens fan creure sinó una realitat que va més enllà de tot el que som , un FUTUR, UN DESTÍ, UNA PÀTRIA, UNA LLENGUA, UN ESTAT. Ja n'hi ha prou d'emmirallar-nos. Ha arribat l'hora de l'acció. No és l'hora de parlamentar, fa més de 200 anys que ho fem. És HORA DE FETS, I NO DE PARAULES.