Ahir per la tarda vaig agafar els Ferrocarrils de la generalitat, ja que havia d'anar a la Clínica Deixeus on ténen la meva sogra ingresada. Quan ja tornava cap a l'estació de Sarrià, em vaig trobar a la boca d'accés una munió de joves que recollien donatius per promoure una campanya de suport per evitar l'execució del Plà Bolonya. No em sap gens de greu admetre el sentiment d'apatia i desinterès que em mereixien aquells joves, que actuaven contra una realitat fonamental i necessària pel futur de Catalunya.
La veritat és que, quan vaig veure tots els estudiants palplantats a les Rambles o a la Ronda Sant Antoni els primers dies de les manifestacions contra el Plà del Ministeri d'Educació, el qual fomentava una remodel·lació del sistema de lliure accés a les universitats, adoptant una política més dura (tant econòmicament pel fet de la restricció de les beques en estudis de postgrau, com acadèmicament, impartint un ensenyament de qualitat per preseleccionar una èl·lit estudiantil que fós un precedent a la nostra nació), vaig entendre una vegada més que Catalunya no seria mai allò que per dret de naixença li pertocava. ¿Com volem que Catalunya sigui una Gran Nació sobirana si la base de les noves generacions pensa més en estudiar que en treballar? ¿O és que es pensa la joventut que la vida és un palau de la bondat, autojustificant-se de manera contrària a la realitat funcional i laboral del nostre país, estant de 5 a 8 anys perdent el temps estudiant xupant de la mamella de l'estat o de la de la mama o el papa i vivint a cost de Rei per acabar treballant en un supermercat? La vida és dura, fotuda i malvada, sí. Estar preparat i haver estudiat és important, sí, però no ho és tot. Ja que com que tothom no està capacitat per estudiar una carrera i tenir un futur professional de renom o ser famós, no s'ha de sentir llàstima per deixar els estudis si d'aquesta manera som verdaderament útils a la societat. Si no, diguem-ho dintre d'uns anys quan aquests xicots i xicotes que són avui, s'hagin convertit en homes i dones casats i amb fills. La realitat de Catalunya altre vegada s'ha reflexat davant nostre, i no per persones de tercera o quarta generació sino per la nostra esperança, que són tots els nostres fills. I és que quan un poble, per més petit que pugui ser, no té orgull propi ni voluntat de canvi, aquest no evoluciona, no s'esforça ni treballa, per força morirà. El nostre país és un país de serveis, no d'indústria, és un pou de ciència sí, però aquesta no la pot fer tothom, ni l'han de fer un 70% de la població amb edat estudiantil, ja que a la fí, de tant pensar, es crea un idiotisme generalitzat que fa endarrerir tots els avenços creats, perque tothom en vol crear un de nou cada dia. No podem fer del nostre país Amèrica. No podem ni hem de canviar-lo. Hem de ser nosaltres, intel·ligents no somia-truites, valents no perillosos, esforçats no pretenciosos. Catalunya té una gran cultura, sí però aquesta, sense una gran riquesa econòmica, un esperit de grup i un objectiu comú, no pot ni podrà ser transmesa, ja que aquesta cultura no fa tirar del carro, sino la voluntat de mantenir-la i conservar-la, treballant en una botiga, al conreu, traginant fems o arrenglerant travesses per fer d'aquesta cultura part de les nostres vides, del nostre destí, amb honor, amb glòria, amb fermesa, amb ubiquitat, estant allà on s'ha d'estar en el moment i el lloc adequats. Però sense deixar el treball de banda, ja que la cultura sense el treball no és res, al igual que un poble que en el instant crucial de fer seu el destí que té en el món, li gira la cara, deixant de ser...a no ser res.
La meva resposta, la de tots els catalans, per desgràcia: Comprar el bitllet per Les Planes i arribar a casa als volts de tres quarts de deu de la nit, per anar a sopar, a dormir i esperar el despertar d'un nou dia per continuar amb la nostra monotonia vital.
Entrades
