UN ATUR SENSE FRONTERES...

Mentre els nostres polítics estudien campanyes de molt ressò i poca eficiència com la dels DEU MIL, l'atur segueix creixent inmensurablement i ningú fa res. On anirem a parar?

Segons dades del ministeri de treball i immigració, actualitzades el 6 de Març de 2009, i calculant la població activa o sigui en edat de treballar el quart trimestre del 2008 en 23.064.700 persones en el total conjunt de l´Estat Espanyol, diem:

1-Si la població autòctona ocupada sumava 19.856.800 persones, teníem uns 3.207.900 persones desocupades envers l´activa (en els que s'inclourien els universitaris o els llicenciats sense feina, entre d'altres).

2-D'altra banda, l'índex d'atur entre la població ocupada, a Febrer del 2009 es quantificava en 3.481.900 persones en quant a població autòctona.

3-Pel que fa a la població extrangera, el càlcul a quart trimestre del 2008 d'immigrants amb permís de residència amb certificat de treball registrats es situava en 4.473.499 persones. D'aquests, a Febrer de 2009, hi havien 588.381 demandants de feina però, fet increïble: Si teníem aquests demandants, com pot ser que existien entre extrangers procendents de països membres de la UE i no membres 35.525 desocupats més del barem que abans s´ha dit?

SI FEM EL CÒMPUT GLOBAL DINS DE LA LÒGICA MATEMÀTICA PODRÍEM DIR QUE A GENER-FEBRER DE 2009, A ESPANYA EL NÚMERO D'ATURATS ERA DE:

7.313.706 persones

Diguin el que vulguin. El cert és que estem en una situació difícil i els balls de números no ajuden gaire a canviar la nostra situació. Però tampoc l'amagar la realitat que ens envolta, tal i com ha fet el govern de Zapatero els darrers 3 anys. D'altra banda, i malgrat les xifres, no crec que ens enganyin amb la taxa de l´atur, però, si ho feren, de què serviria? La població ja és prou conscient de la seva situació, però, per això s'ha de plantar i no fer res? Si és així, estem ben acabats, més val que fotem el camp a un altre país, perquè el que és el nostre, en uns quants anys estarà econòmicament desballestat. Que no ens passi res!

L'ANÀBASI CATALANA

LOGO DEL PROJECTE

Tots i totes podem insinuar el protagonisme que podran tenir uns pocs manifestants a Brusel·les el dia 7 de Març d'enguany, emperò no cal dir que qui els que hi vagin hauran encès un gran espelmall d'esperança que Déu vulgui que no s'apagui mai. D'altra banda, a l'hora de la veritat, molts gosem pensar que l'acte no reeixirà ni tindrà l'èxit esperat, ja que perquè un acte de masses tingui una solidesa considerable no crec que seria necessari fer una processó a Brusel·les de solament 10.000 persones sinó una a Madrit d'un mil·lió, una davant del Bundestag a Berlín d'un milió més i una a Nova York de mig milió i una última a Washington d'un altre tant. Però això desgraciadament, no passarà mai. I no passarà mai perquè el poble català no està unit, igual que com hem pogut veure a Galícia i al País Basc, amb llurs respectius votants fa encara no dos dies. La gent d´avui dia ja no veu amb bons ulls la possibil·litat d'un canvi, solament li preocupen la butxaca i quan sortirà de la crisi. Saben perfectament que els polítics són tots iguals i no s'atabalen perquè uns diguin missa i els altres ball. La veritat és que el món actual està en una relació de despropòsit amb ell mateix, no té rumb, ni honor ni resa per la glòria com van tenir els nostres avantpassats. Es parla molt aquests dies de la guerra civil, de qui es portà malament, dels desoris ocasionats per un i altre bàndol. Ah! i quan es parla de Companys. Quan es parla de Companys... Per a mi un polític amb coratge fou Macià no en Companys. En Macià impulsà un canvi, desgraciadament no va viure el suficient per portar-lo a terme i en Companys s'encarregà de flagelar-lo amb un comunisme anarcabol·litzant i psucós que ens ha portat fins al que som el dia d'avui.

Però no per això ens hem de compadir-nos ni tampoc ser joves i infantils eternament sinó traçar una voluntat vol·litiva i unitària de cercar el nostre destí. Per això, Catalunya i el seu poble han de canviar, han de renéixer amb noves idees, amb nous impulsos, amb fervor, però amb intel·ligència. Ans més, no cal negar l'interés d'aquests apassionats deu mil que volen anar-se'n cap a Brusel·les. Esperem que tinguin la mateixa sort que la que estan tenint els flamencs envers els belgues del nord, ...fa riure el dir-ho i tot no? una pretenció d'Estat que no té ni una quarta part dels habitants de Catalunya ni la seva extensió. Per això saludo la causa dels Deu Mil, a veure si així, amb aquests actes espontanis, el català corrent surt del seu llarg son per despertar-se d'una vegada. Encara que això sé que és més fàcil de dir-ho que fer-ho.