ELUANA, ELUANA...

La morte della piú bella ragazza

¿Morte o uccidere?...

Com tots sabem, fa escasament pocs dies, ens vàrem assabentar pels medis de comunicació, de la mort frustrada, després d'un convuls període en estat vegetatiu, d´una agradable noia de la província de Llombardia (Itàlia); us parlo de Eluana Englaro.

Això, sovint ens fa pensar en les normes, sovint esperpèntiques de la què és víctima el món en el que vivim, d'unes normes preestablertes que tots hem d´obeïr, per molta ràbia que ens faci. Però, a l'hora de la veritat, ¿qui té raó, i qui no la té? El que us vinc a dir és que estic convençut de que els governants no la ténen. Ens han demostrat que la idea romàntica i sovint confosa en terminologia religiosa, com és la mort natural, té, per causes excepcionals, una inqüestionable falta de validesa. Una vida humana és importantíssima, sí, però, abans d'això és preferible sotmetre's a la voluntat d'una cosa que ja en temps de l'Antiga Roma, era el més alt pilar de la Lex Romana. No parlo de res més que del Pater Familias. Per això, una decissió d'una família compungida, ensorrada, turmentada per una situació en que es varen veure inmersos, per mitjà d´un terrible accident de cotxe, ha de ser respectat; i per moltes ideologies religioses o ideals de partit, la família està per sobre de tot, ja que ella és la pedra capital de la societat. Aquesta causa va ser, és i serà sempre una controvèrsia que crearà gran polèmica, però, que serà d'aquí a 2 o 3 anys. Segurament no ens enrecordarem de res de tot això, excepte els pares i els cors d´uns polítics incompetents, és per això que crec que en breu neixerà una nova època en la que el ciutadà, la gent del carrer, tindrà que fer la verdadera política que tots necessitem i que tant falta ens fà. El que em sap més greu, és que una pobre noia, que no tenia cap mena de possibilitat de recuperar-se, estant més de 10 anys en la mateixa situació, sense possibilitat de donar-li assistència mèdica, degut a l'interès d'uns pares colpits i sabedors del futur que li esperava a la seva filla i volent practicar-li l'eutanàsia, aquesta no s´hagués fet abans. I tot per culpa d'una llei absurda que impossibil·lita practicar aquest mètode, per mi, també rebutjat, però a vegades necessari.

I la pregunta què us faig és la següent:

¿Mereixia sofrir tant Eluana?

INDEPENDÈNCIA O INDEPENDENTZIA?

Sovint, es confonen els termes. Independentzia i independència, encara que amb arrels paral·leles, no volen dir el mateix. Per un costat tenim un fenòmen vasc que nasqué ja durant el Segle XIX, en plenes guerres carlines. A Euskalherria, un home menut, anava pregonant de poble en poble una realitat que poc a poc s´anà estenent. Una realitat social i cultural que es remontava a la famosa llegenda vascona d'Amaya, que fóu una de les diverses variants del folklore popular del País Vasc i amb aquell home, per fí, emprengué una direcció molt més profunda i sorollosa: la pàtria vasca. Aquell homenet fou Sabino Arana, el fundador del PNV.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.

ACTA, NON VERBA!

Actualment, Catalunya es troba en una situació complexa, com potser mai s'ha havia vist. Quan una persona normal, del carrer, com jo o com tú ens envolta una situació com l'actual tenim dos opcions: LLUITAR o ENMIRALLAR-NOS. Totes dues opcions són d'allò més llegítimes però a la hora de la veritat, solament una ens pot fer sortir del parany on ens trobem. Ja ho sé que n'és molt de difícil ser solidari, tenir voluntat de país i de fer coses que segurament no ens seran recompensades, però si els catalans no fem res per canviar la nostre situació de país vulgar -on tothom- se'ns enfot a la cara i no marquem un rumb cap on hem d'anar veritablement, no serem mai res. Sé que aquesta dialèctica l'he expressada multitut de vegades en aquest bloc, però és que per molt que resulti cansat, per molt que pensem i que volem canviar coses, sempre acabem anant a parar al mateix lloc, a un lloc on res canviarà, un lloc en el que cada dia tenim una mentalitat més pessimista de veure la vida i la crisi que ens envolta, una mentalitat que fà enmirallar-nos, i ara en temps de CRISI, no fer res és el més fàcil.

Un escriptor americà del s. XX va dir que el pitjor que pot fer l'home davant l'adversitat és no fer res. Jo estic d'acord amb ell però per fer coses no només tenim de tenir un concepte de país sinó d'estat, hem de canviar la nostra manera vergonyosa de ser i emprar el nostre destí amb coratge i eficàcia, en una paraula, amb un parell de collons.

Es parla molt aquests dies del que farà o no farà el Sr. Barack Obama, ara que ha ocupat la presidència dels Estats Units; no ens esperem res de bò, ¡ ell no ens solucionarà res!

El caràcter català fa segles que no canviïa, en comptes d'això, es deixa portar per un desaire, un desànim i una falta d´empenta que cada dia el fa més dèbil i procliu a la voluntat errònia de polítics pactistes com els que tenim.

Ara, estem en un moment importantíssim per Catalunya, per reclamar els nostres drets, les nostres tradicions, un moment en el que hem d'anar plegats cap un mateix objectiu, ja que aquesta és la única forma de vèncer el nostre destí fatal, per obtenir-ne el que realment ens mereixem. Per això i per molt més hem de ser més catalans que mai, defensors de la nostra terra, i no la terra o l'esperpent de país que els nostres polítics ens fan creure sinó una realitat que va més enllà de tot el que som , un FUTUR, UN DESTÍ, UNA PÀTRIA, UNA LLENGUA, UN ESTAT. Ja n'hi ha prou d'emmirallar-nos. Ha arribat l'hora de l'acció. No és l'hora de parlamentar, fa més de 200 anys que ho fem. És HORA DE FETS, I NO DE PARAULES.