Com podria ésser possible el canvi?

Parlem de formes de cohesió nacional, critiquem als polítics, però, que fem per a Catalunya els Catalans apart de viure i respirar i treballar: RES.
Major implicació és el que fa falta, definició i una direcció ferma o vàries que ens duguin al bon camí i a re-configurar aquell estat que en el passat vàrem tenir.
Com?-És molt fàcil. La meva opinió és que amb anys de democràcia "avançada", ens hem oblidat dels inicis de la mateixa. Recordem a Ciceró i a d'altres filòsofs i pol.lítcs de la història i podem percebre que a vegades per arribar a un objectiu propi i global, cal unir esforços; però no unitàriament, de forma totalitària, això mai. El verdader sobiranisme i escindiment cultural i polític del nostre pais vindrà de la voluntat popular, i és allí on hem de lluitar tots i sobretot els pòl.lítics per donar-li al poble el poder que es mereix. Però primer caldrà bona política per lliurar a la gent la seva llibertat i la seva pàtria.

Jo proposo, i crec que sempre ho he dit, un govern democràtic, ni socialista ni catòl·lic, sino que defensi les llibertats populars com el treballador es defensa a ell mateix quan perd la feina, buscant-ne una altra. Perquè hem d'enganyar-nos més, lluitem pel que és nostre, o sino mai tindrem res de res.
Els òrgans polítics de Catalunya han de ser un conjunt senatorial, funcionaris sense ànim de lucre i amb sou honorífic minúscul, que no depenguin de la política per sobreviure. Ciutadans influents en les ciències i lletres, autèntics teòrics de la societat i no una torba de politicastres que viuen del xollo.
El dia que els catalans entenguin tot això, Catalunya s'alliberarà del seu pecat original, i per fí, EXISTIRÀ.

VERITAT

LA VISIÓ CATALANISTA

"CRÍTICA AL CATALANISME"



Pròl.leg

Aquesta obra és fruït de la inestabilitat que sofreix el nostre païs gràcies a la poca determinació de les persones poc compromeses amb el mateix i amb el seu propi destí. Mai m´agradat la pol.lítica. És més, crec que no hauria d´existir com a tal, ja que els grans esdeveniments de ressò històrics són tots aquells que van sorgir fruït d´una gran i espontània voluntat de cambiar les coses. Això és el que realment s´ha de fer conscient el català d´avui, d´ahir i de sempre. La realitat que ens importuna és diversa i colpidora, el caràcter parlamentari és denigrant i patètic, per això em veig amb la sol.lapada i terrible obligació d´alliberar Catalunya de tot allò que no la representa i valora en ella mateixa. L´enfocament globalitzador no pot ésser mai declarat en una societat on la tradició i la cultura han estat i són fonts de vida i exemple del que som; això s´ha de deixar pels estats que són sobirans i que no ténen res a perdre. Nosaltres sí que en tenim molt a perdre, per això no podem perdre més temps. El rellotge de sorra gira en contra nostre i la sorra està a punt d´omplir tot el receptacle, no podem parlar més, necessitem una reacció. Una acció inmediata que ens faci ressorgir del que no volem ser per emprendre el nostre objectiu com a poble no com a una bagassa mal pagada i aïllada.



PREL.LUDI

Aquesta composició no és més que l´autèntica història del què és i ha d´esser Catalunya, només Catalunya, sempre Catalunya i tot el que representa Catalunya. Heus ací la realitat que ens empaita, que tots sabem però que ninguna fa seva. Sortiu i agafeu-la, ja que aquesta és vostra, és de tots, però primer cal meréixer-ho.






"PRIMA SUBITA"
Crescendo equites.


INICI

Tots pensem que per cambiar les coses, hem de buscar solucions dels nostres problemes, cercant-ne temaris i mètodes en volums i compendis abstractes i pol.lifacètics que ens donarien cabuda allò que solem explicar. Doncs bé, no és així.
Jo ho vaig pensar, i en el cap de setmana antecedent a la redacció d´aquest tractat, si es voldir així, vaig escriure, fruit d´una consciència metòdica, allò que hagués escrit tothom. Però, vàtua l´olla, tot escrivint em sentia com un ninot, com un objecte inanimat monopol.litzat per l´estètica social d´una societat que no volia que fos així. M´havia equivocat, aquestes tesis no eren més que quelcom subliminal, amb carències de tota mena de comuns diferencials. Per transmutar la realitat, cal creure i així fóu el que estava en mi a punt de perdre: la verdadera essència de SER jo mateix, i no creure en res.
Per això, el que volien o pretenien concretar en mi, fastuós volum totxo, ho traduiren en unes poques pàgines heus ací, el començament del moviment que nosaltres propulsem:

A la meva curta vida n´he vist moltes de coses que m´ha induit a trencar les pautes de tot allò que he après, per assolir allò que tots hauriem d´haver fet nostre fa molt de temps.

Des de l´ombra d´una habitació d´una planta d´una casa d´un carrer d´una ciutat d´una comarca provincial d´un pais, sense por però amb detall, emprenia un viatge cap al més profund de nosaltres mateixos.



VIATGE INICIÀTIC


1. Situació actual

Obro la finestra de la cambra i veig que una farum i boirina, producte d´una pol.lució que m´envolta virtualitza la degradació social que visc. Aquesta metàfora és la més copta* expresió anal.lítica que podem fer del que Catalunya s´ha convertit.
Aquesta mortalla vivent ens incita a declinar les virtuts del nostre impuls voluntariós a pro d´una eclèctica suma d´esforços impossibles que esdevenen promeses incomplertes i objectius utòpics.
Però jo dic NO. I a la fí la veu del nostre estí ens és dibuixada a la nostra finestra onírica per canalitzar la nostra ira cap allí on temps ençà va ser refrenada. Ja és hora de sentir. és hora de lluitar.

2. La realitat catalana (xifres)

L´episodi parsimoniós del nostre tedi queda testimoniat en una passivitat absoluta per tres factors:

-Qui som
-D´on venim
-I on volem anar

La despersonalització pròpia de la societat moderna, i més encara, una de consum i dorsal capitalista com la que vivim, ens involucra a desfre-nos de tot allò que no és rellevant per a la consecució de les nostres vides. D´aquí ve el no recordar el nostre orígen i tenir un profund desencís per la Terra que ens ha engendrat (el camp de conreu és buit, ja no hi ha taronges ni tomàquets). L´estirp reial de la que tot català prové es deslliurada com si d´una malaltia endèmica es tractés tot captant modes infames i estranyes maneres de veure la situació.
L´ubicació catalana és abstracta i més, ja 1/3 de la nostra població és forània, i de la mateixa que s´adscriu com a catalana, no ho és tampoc. -(andalusos, extremenys, sudamericans, àrabs, búlgars, romanesos i d´altres) fan mesclar-nos en ressonància del que varen ser per tal d´allunyar-nos dels preceptes bàsics del que realment haurem de ser i ens van ensenyar a ser (matrimonis mixtes, de color, de diferents cultures i de gènere) tot una escabrositat antinatural i horrible que fa trencar els esquemes i conceptes ètico-moral, econòmic, cultural i social (pel que fa a les zones on existeix més presència immigrada (grans capitals i ciutats industrials). És per això que hem de ser francs amb nosaltres mateixos i dir: QUÈ HEM DE FER?
Hem perdut el nord de vista, tota aquesta massa social ha fet predominar el seu aspecte cultural, no monopol.litzat per una llengua: El Castellà, vehicle d´unió d´aquests turistes que han volgut fer de Catalunya la seva pàtria, quan el nostre pais mai ha estat Espanyol.
M´enrecordo que el meu avi em va explicar quan jo era petit que la seva mare, filla de Manresa, "no entenia n´idea de parlar el Castellà. No l´entenia, ella parlava el català"
Heus ací el nostre futur: Que s´adaptin o que s´en vagin. NO ELS VOLEM !


3. Història d´un estat sobirà

Val la pena parlar aquí dels més de 700 anys de Regne Català. No veig que sigui necessari ja que tothom sap què i qui fóu el Regne de Catalunya (i no el d´Aragó, com sovint es diu per destronar la realitat "gulesca" catalana).
Catalunya, va ser un gran imperi, fort, però amenaçat per una monarquía raquítica àvida de tresors, que volia el que no era seu.
Bé, això és una cosa que hem d´acabar.
Prou de ser un satèl.lit d´Espanya, ja n´hi ha prou que ens matin els nostres comtes, Ducs i Barons. (veure Príncep de Viana). No ens agraden els trastàmares, nosaltres provenim dels francs, no dels gots. Això deixem-ho pel que gràcies a les terres catalanes d´ultramar creà un imperi col.lonial i una "flota invencible". La mamella ja no degota, sagna, però també poden ser suficientment intel.ligent com per fer front a tota la xusma castellana que ens incòrdia i ens detesta, esquintçant-nos tot allò que posseim. PROU !



4. Una Cultura pròpia

L´essència trovadoresca ens captivà, els escrits de clergues i abats ens van donar el fruit més poderós i què és el canal dec¡ comunicació linguístic) que transformat en llengua pròpia, vertebrà el nostre ingeni durant segles: EL CATALÀ.
Varem tenir papes (Bòrgia) que ens parlen en llurs Corts a Castello de Sant´Angello i de Reis que emprenen croades contra els àrabs per a la conquesta dels "Territoris Sants". ´-l Aquest nus ben trabat, encara avui dia subsisteix; fem-lo nostre i vertebrem-lo cap a la culminació de l´èxit.
Enaltim els nostres artistes, no polititzem llurs creacions ni carreres. Siguem solidaris i veurem l´art del pensament, la plàstica, la música i l´escriptura. SOM ÚNICS!



5. Eix cultural o col.lonialisme agònic

Després de segles desterrats del nostre imperi d´ultramar, (de Grècia, de Sicíl.lia, d´Itàl.lia, de Bal.lears i Val.lència), les hordes invasores castellanes han manllevat el nostre linguístic, intentat esquintçar-ne la llengua, assetjada i continguda a pro d´un castellà efervescent, ital.lià dominant o francès colpidor.
És per això que ara hem d´estar més units que mai, ja que el futur del nostre poble requereix d´una extensió i territori ja que aquest és el fonament de tota força.
Renunciar allí seria de TRAIDORS I BOTIFLERS.



6. Crònica d´un desastre

La conjunció de totes les més grans errades, econòmiques, polítiques , socials i de pais ens han portat a que el nostre territori sigui la riota de tothom i de ser el descrèdit fonamentat per totes les nostres pèssimes interpretacions dels veritables interesos de la nostra nació:


a) El.lasticitat del català, en lleis i àmbits diversos que evoquen la desmembració del nostre idioma i desequil.libri i carència fonamental del mateix per gran nombre de població, tant com per una vehicular gnosi pol.lítica com per una irregularitat ortogràfica flagrant.
b) Una pol.lítica econòmica orientada a ser trepitjada per un pais que ens odia, però que gràcies a nosaltres viu de renda.
c) Un sistema d´infraestructures deficient que vulnera els àmbits de qualsevol societat civilitzada i que forma part principal de la UE i que avui dia resulta tercermundista. És bàsic la reactivació i reestructuració d´aquestes important, i la desvertebració a l´Estat. Per això hem de prescindir d´ell mateix.
d) A la fí, la falta de duresa i de capacitat combativa d´uns polítics que representen l´escòria del nostre pais i que no defensavem ni representen més que els seus interesos.
Cal evitar tot això.
Cal començar de nou.
El poble vol trempar, vol que li donguin allò, que vol. Per això, una veu, en una finestra clama en el desert.
JO VULL DESLLIURAR-VOS DEL VOSTRE PECAT ORIGINAL.



7. Ventall de possibilitats

Per copsar el canvi que esdevindrà, cal no ferir-nos en esperit. Començem per nosaltres. Ja tocarà el temps d´expandir-nos. Ni València ni Balears són catalanes. Les vam conquerir. Ja les reconquerirem. Només cal nacionalitzar la ment de la població. Per això cal començar a Catalunya. Aquest és el pais que m´estimo. No juraré mai a una bandera que no té quatre fils de sang emprada d´un sol ixent i d´una creu càtara. Jo sóc català. I verdader. Aquest pais nostre posseix una riquesa energètica, pesquera, agrícola, d´esplai, d´oci, d´esport, de cultura que a molts estats ja els hi agradaria. I dic jo, perquè no ho podem ser.
"PERQUÈ PRIMER HEM DE CREURE, I , DESPRÉS HO SEREM... EL QUE VOLDREM I QUAN VOLGUEM"



8. Errors de guerra

L´estupidesa mé gran que ha comès mai el poble català fóu la conversió del poble de Catalunya en una mentalitat Republicana. Amb l´exedència de la Setmana Tràgica, l´augment de poder de la classe ndustrial i les possibilitats de diàleg de la classe treballadora confundiren una mentalitat de poble d´arrel tradicionalista en un escarafall comunista,(quan la societat catalana mai ha tingut una concepció marxista de veure la política i que sempre ha anat de la mà empresarial).
Aquest error ens costà molts de morts i la lluita amb un fenòmen que mai ens ha caracteritzat com a poble; fonamentat per un ideal neolliberal i revol.lucionari malinterpretant la gnosi clara dels pensadors modernistes catalans. (Veure Jacint Verdaguer).
El poble de Catalunya no representa la classe treballadora; el català verdader és un ésser atret pels negocis i per l´astúcia, un estadista i un monstre econòmic que fa trontollar l´estat i que segueix les pautes per assolir llurs objectius. I alhora és un ésser patriòtic i fillol de la seva terra, la qual estima per damunt de totes les coses seguin l´exemple romàntic del que al llarg dels segles, el sofrir les vicissituts de ser dominat per un altre Estat ha fet enaltir, al màxim, les seves qualitats com a persona i com a home.
Moltes són les cribes i les errades estratègiques que tots els pobles alguna vegada han sofert, però la més espantosa i tràgica ha estat i serà sempre la que protagonitzà el govern de Macià i el de Companys.
La irreal i utòpica epopeia col.lectiva desordenà i envalentonà la destrucció de l´economia i societat catalana del període d´entreguerres; i tot va ser gràcies a l´ineptitut política de personatges com Cambó, Macià i Companys, i, sobretot, un gran partit polític que esdevení (encara i tot avui dia existent) que va ésser ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA (ERC), grupúscle político-social que motivà les passes, cap allò que mai es pot aconseguir: EL BENESTAR.
I és que un pais no té periodes ni métodes per aconseguir una perpètua pax-romanae-comuna, ja que en termes econòmics, la pau no existeix mai, i en una societat de consum, no hi ha guanys sense sacrificis. El benestar comú pretén una satel.lització tecnocràtica d´un socialisme encara comunista, ineficaç en una política econòmica on les classes sempre existiran. Aquest benestar és el que farà desterrar-nos com a poble i crearà un desencís que impedirà aflorar el verdader do del verdader català: EL PATRIOTISME.
Així doncs, ...ERRADIQUEM-LO.




9. El pactisme

Aquesta és la més horrible pesta que mai ha patit Catalunya. Els catalans ens hem baixat sempre els calçotets, molt abans de que els Borbons conqueriren Barcelona al 1714.
A les acaballes del segle XVI, amb el regnat de l´últim rei no Trastàmara a la Casa de Barcelona, "l´acusat impotent " (com quan era petit s´en va explicar, mentre amb el col.legi vam organitzar una ruta per la quasi desapareguda muralla de Barcelona), els nobles castellans, amb una algatzara de la noblesa aragonesa, prené foc al Regne Català fusionant-lo "pacíficament" amb Castella.
Aquesta lligadura catalana dels pactes sempre ens ha duut a no conseguir mai el que hem volgut veritablement i amb tota la seva envergadura necessària. No ens cansem de fer-ho, estem i ens mostrem supeditats a tot allò que prové de l´Estat Espanyol. Gran part de l´impuls dels nostres esforços queda escapçat en quan falta poc per arribar al seu objectiu: No tenim CORATGE. TENIM POR. SOM COVARDS.
¿Què passaria?, Poden fer-ho, però després?
Després, nosaltres, CREDO*.
Hem de ser nosaltres i per això no els necessitem*, ells sí a nosaltres. Ja és hora de fer ostre allò que ens és propi. Perquè hem de poder ser i refer si ells ens ho permeten?
Cal crear una ètica social que bloquegi allò que més mal fa: L´ECONOMIA. Per això hem de dir no als pactes, prou maletins, siguem patriotes. Propugnem la: "DESOBEDIÈNCIA EMPRESARIAL"



10. El naixement d´una Nació

Hi havia una vegada un ser solitari i indefens que valorà les pors i adversitats per sí mateix i pels seus súbdits de seguir l´exemple del seu pare. I aquell jove solitari s´enfrentà al perill i rebutjà l´esquema fàctic de pais que havia creat el seu pare per tal d´alliberar-se del martiri tradicionalista o fer crear els mites que el propulsava a creure amb ell mateix i convertir-se en llegenda: aquell jove macedoni visqué fa més de 2.250 anys en aquest orgull de Planeta que es diu Terra.
Sembla, doncs, que després de tants anys, aquells valors s´han perdut, tothom inspira un desencís i una falta de Credo amb ell mateix. Jo, doncs us dic: Creiem, fem-ho possible. Tot es possible si un s´ho proposa!
No hi ha èxit sense sacrifici.
En la vida, per tal d´aconseguir allò que nosaltres volem i fer front al destí, d´armada paciència en les nostres actuacions, de voluntat imperturbable i sacrifici exasperant ens hem de fer dignes. Tot poble ha hagut de lluitar per assolir un imborrable estat de consciència col.lectiva. Doncs, bé, ja ho tenim, cal trobar-lo aquest, és el primer que hem de recuperar, després cercarem el nostre destí. Ja que als catalans ningú els hi ha mai de privar-ne del seu destí. El poble català és l´únic, ell mateix el que ha de prioritzar-lo, fent-lo seu i afirmant quin ha de ser, fa que el seu destí no ens arribi de sobte, tots nosaltres hem de determinar quin és el nostre.
Després d´haver immortal.litzat aquesta capacitat cognitiva del Ser, els catalans ja poden reescriure la seva història. Nous mites, nous herois, nous patriotes, canvi radical. Tot canvi de l´ordre preestablert que ens faci millorar, i conduir-nos cap allà on hem de ser i voler ser conduits. No és el destí, és afinitat del ser.
I debem pensar, després d´aquesta gran lluita, havent aconseguit, la victòria, ens abandonaríem?, ja no hauriem de fer res?. NO. M´hi nego rdicalment a creure-ho. Virtut fonamental és la continuació de la nostar integritat de pais, estat i nació. És per això que el trànsit dinàmic de l´assoliment d´aquest només és una efemèride necessària per a la obtenció del nostre destí com a poble. Ara som separats i expol.liats, quan ningú ho faci, ens alliberarem de tota centralització estatutaria i d´estaments per tal de reeixir en un sol bloc no dependent de ningú, i valentonant-se a ell mateix per acollir-nos en les nostres catalanes disposicions. Heus ací el camí necessari, i la vertebració no dependent i abol.lició centralitzadora de la política creada per perdurar el fonament d´una altra pròpia que representarà el "naixement d´una nació".



11. La massa social

A la nostra terra existeix una plural.litat de gent que manté lligams culturals a vegades fins i tot antagònics. Aquets sentit de pluralitat es dona perquè Catalunya roman en un enclau geogràfic i històrico -econòmic que té la capacitat de nodrir aquesta pluralitat, la qual fa engreixar la seva Terra i la seva gent.
Emperò, hi ha un percentatge més o menys mobrós de gentada que pensa el contrari, volent fer-se seva la terra i l´esquinçament de llur gnosi general. Però fugint de l´estrall de la ciutat i aventurant-nos en un dels racons septentrionals que engloba la catalana terra, trovem "els sauvatges". Aquestes criatures, davant sorpresa nostra, tan d´estrategues com de núvols, han protagonitzat des de fa mil.lennis la vida autòctona catalana sense perdre el seu hàbitat ni costums, tot exercint en recurs de magna credibilitat, l´excel.lència dels seus orígens mentre nosaltres els cacem i foragitem. Però ells siguen allí. Això és el que busco, estabilitat, impasssibilitat, rebull estàtic, la creencia absoluta, heus ací el "PRINCIPI D´INVENCIBIL.LITAT". Només així podem triomfar, i recuperar-nos a nos mateixos.



12. La verdadera història

Catalunya té totes les coses que pot desitjar tenir una terra, un poble, una rel.ligió: Esperit popular.
És això el que fa diferent de Catalunya els altres paisos, ja que tots tenen la seva pròpia animositat que els aclapara. I Catalunya ho és de diferent perquè ella no l´aclapara ningú, només l´immersen en una passivitat absoluta que envolta tots els cors freds i difunts de la població.
I això succeeix perquè el poble català ha estat anys sense pena ni glòria, combatent-se ací mateix i compartint un egosime absolut per tot allò què és el més important de la persona: l´economia. És això el que més ens preocupa, i és allí on més mal ens fa. Després de tant de temps, sembla que una goteta d´aigua ens comença a depurar el cervell de les nostres ments autàrquiques i antidemocràtiques. Hem perdut el mocador i tenim buida la buitxaca. Ara haurem de córrer, tots, aquesta és la mentalitat catalana. Ambigua, visceral, no combativa. És per això que Catalunya no té història, perquè aquesta s´ha de crear, després de 500 anys ja no ens enrecordem, doncs ara és el moment i ahiri abans d´ahir, (però ningú va tenir la consciència suficient com per fer-ho possible) JO SÍ!



13. Els mites

La mitologia popular catalana és molt àmplia i diversa, per això en aquest breu tractat general del pensament no hi desenvoluparà perquè no és l´objectiu principal. Ja n´hi han de llibres que parlen d´questa paràfrasi. De tota manera cal reivindicar els mites o entorn geopolític que fan del nostre pais el què és:
1. Montserrat: Aquesta carena muntanyenca serrada i boturuda, creada per corrents marines en el periode que conformà el que teòrics darwinistes, denominaren Pangea, envoltada de mar, que provocà els esvorancs que avui dia es poen observar a la roca, abans sumergida a mil.lers de metres de profunditat, per convertir-se després en un lloc de peregrinatge religiós que eixit en el cor de Catalunya és envoltat per un alè natural que captiva tots els sentits i fa despertar l´atenció del devot. Per a nosaltres, els catalans, Montserrat és com La Meca per als àrabs.
2. Sant Jordi: Aquest patró i Sant propi de diversos paisos al llarg i l´ample d´Europa, s´imposa davant totes les cosmogonies patriòtiques catalanes perquè és el que representa Catalunya, segons tradició patriòtica i històrica. Aquest és el símbol de la iconografia catalana, on la seva màxima expressió és a la Nau Barcelona i amb el seu fastuós comanant que partiren a la Conquesta de Mallorca (Veure Llibre dels feits).
3. Aquests són dos, ja que fuit de la procedència oposada i verdadera que embolcalla el territori català seria injust nombrar-ne un i descartar-ne l´altre: El Montseny i Els Ports de Besseit: Aquests dos entorn naturals, són vives imatges del què és realment el nostre territori. E Principat, o com nosaltres entenem: Catalunya; no són les ciutats ni la província de Barcelona. Aquests, només són espills del que realment és l´essència de la Terra. Per tal de comprendre què és Catalunya, s´ha de conéixer la terra, i entre molta terra, sobretot, ja que Catalunya é tant terra com aigua, s´ha de conéixer aquestes dues grans carenes i muntanyes que formen les serralades litoral i pre-litoral. L´ombra del pi gros, la fageda i els nans del bosc. És allí on neix Catalunya. És d´allí d´on provenim.
4. Carcassonne: Sí, és una ciutat francesa, però abans de tot: Càtara. I què és Catalunya sino un desig càtar; què és un poble sense religió? RES. Sí. RES. Però l´epicentre de la defensa contra Mr. Montfort és més que la fortalesa dels Bons Homes, és l´epifania del esperit combatiu català, el vell ametller que mai és mor i que per la primavera li broten altre cop les fulles.
És per això que una nació, que abans i tot saber on va, la d´implicar-se i saber qui és, per tal de sobresortir de la resta i fer-se un lloc on es mereix. Però per això ens ho hem de fer valdre.
Prou de teories polítiques! , NOSALTRES NO EM VOLEM!, només som nosaltres i prou.
Prou d´economia de buitxaca i fer-ne de tradicionalista i patriòtica. LLuitem per nosaltres i per nosaltres, per a ningú més, ja que el fet solidari és per haverconquerit prèviament l´objectiu que ens hem marcat.


14. Estirp reial

M´enrecordo, ara fa escassament un any, vaig trovar a la bústia de casa meva una carta d´un realitzador de TV3 que em convidava a mi i a més gent a assistir a una convenció en un poblet molt a prop de Solsona. Aquest fet ens va colpir; i jo i la meva familia hi vam assistir, és clar, ja que la reunió agloperava a totes les persones amb el mateix cognom, per tal de fer-nos partíceps i integradors de la nostra procedència.
Aquesta eventualitat em féu escriure un compeni genealògic que vaig permetre el luxe d´exposar en la convenció.
El poble, en el qual ens vam reunir era un poblet petit en el que en l´actualitat només hi viuen no més de 5 habitants i que és en l´encreuada central de la Catalunya primigènia. Allí vaig descobrir el que el meu pare temps ençà m´havia anat dient encara que amb algunes divergències.
El passat és cosa nostra, tots els catalans en posseim, i la majoria no el té com a propi ni l´interessa descobrir, però jo en aquell dia vaig reconéixer tot allò pel que prop de 8 anys de estancament socio-polític m´haurien tornat a ressucitar. Vaig descobrir que procedia d´una família noble que fundà el comtat d´Urgell, del qual s´escindí el de Cerdanya i Pallars, és a dir, l´inici d´una nació catalana. És així com vaig reconduir la meva vida per tal de fer el que un dia em vaig marcar com a destí; a completar el meu cercle,(allò que tot home està destinat a fer i a...dir).
En la meva vida he après de totes les fórmules polítiques existents, tant a la pràctica com a la teòrica, cosa que és indispensable per a fonamentar el pensament polític d´un pais. I aquesta realitat interna no té color de bandera vermella ni és de dretes, ni de centre ni d´esquerres. Aquest és un factor del passat, allò que no hauria hagut d´existir mai. La Catalunya que volem crear ha de ser diferent, insòlita i reial.



15. Recrear l´Estat

¿Què és un pais sense una persona forta que l´uneixi?
¿Què és un pais sense líder?
¿Què és un pais sense un cap, algú que dugui a la pràctica alguna cosa més que paraules?-Per exemple, un ceptre una corona i si pot ser ajagut en un tavernacle?
-El òrgan principal de Catalunya ha d´ésser vertebrat en la persona del REI.
-¿Però quin?-ens preguntem.
Doncs, molt fàcil...Fem-lo nosaltres, que ja el tenim. Busquem l´estirp fundacional de Catalunya i el trobarem.

Però, el rei no serà ningú sense una mà forta que guii sota el seu braç, el poder que l´estat necessita aportar per tal de millorar la qualitat econòmica i scial de les persones.

Així doncs és una monarquia constitucional.
Però aquesta monarquia no ha de tenir res a veure amb el Consell de Cent i de la Generalitat.
Cal destruir aquests símbols pagans. Cal soterrar la bandera capgirada que fomenten aquelles minories parlamentàries.
I per això cal tenir present que els òrgans principals de Catalunya han de ser (en ordre piramidal):


REI -Monarca de carácter simbòl.lic---1er Conseller (CAP D´ESTAT-pot fussionar-se amb el de Rei)

FÒRUM DELS 12: Màxims representants polítics, militars i econòmics del pais.

CONSELLERS: Representants del Poble

BATLLES: Regidors-Prefectes dels Ajuntaments

REGIDORS: Ajudant auxil.liar de Municipi

Aquest esglaonament és una aproximació del règim institucional bàsic i generalista compulsat en aquest compendi.*


Per fer possible tot això hem d´erradicar els partits polítics, ja que la classe política és antagònica al desig català, i per aquesta raó queda obsoleta i ineficaç.
La política no l´interessa a ningú, avui dia , per això hem de desfer-nos de la classe polítoca ja que en el "nostre medi" aquesta no ha d´existir mai ja que el patriotisme no té afany polític sino glòria inmortal.
Jo no faig política, exerceixo l´inalterable dret de tot pais a existir.


16. Devots cristians

Catalunya és catòl.lica sí, actualment, però, davant de tot és CRISTIANA.
En tota la seva història, Catalunya i el seu poble no ha combregat mai directament amb les tesis Papals que s´imposen a Roma. Un verdader cristià al igual que un noble patriota, no ha de sectaritzar mai les atribucions dogmàtiques de la seva fe en el que veu. No ha de trencar mai l´espasa després de la batalla per tal de fer-ne ganivets. El primer sempre és el primer. Per això, i perque un pais no es un pais sense tenir por en allò què és sagrat i font de vida, tampoc ha de veure en una insulsa "trouppe" papal que només tergiversa la doctrina de Jesus i que torba a l´home en dubtes de fe. Davant tot, i per sobre de tot hi ha l´Esglèsia, però no la que tots fins ara ens han ensenyat sinó la de Creu Albigesa, la que es deriva de la futura nostra bandera, la dels Bons Homes: La Càtara.


17. Comerç integrador

Els catalans sempre hem tingut un gran do i habilitat a l´hora de negociar. Sempre hem anat allà on hem volgut i s´ens han obert totes les portes on ens hem establert. I és perque el català és així, ho porta a la sang, ha nascut així. Gràcies a la política economìca de l´estament empresarial al nostre pais, Catalunya encara viu, encara posseix cultura, i encara és Catalunya.
Això és el que la fa forta, i encara que el govern de Madrit, fins ara, ens ha seccionat economicament, els mateixos saben, que sense nosaltres mateixos estarien perduts. Al segle XIX, mentre Ctalunya alentava una ingent revol.lució industrial, a la capital de l´Estat Espanyol, es cultivaven patates prop del Riu Manzanares. Aquells pagesos amb parracs no serien ningú sense nosaltres. Ja és hora d´administrar-nos nosaltres mateixos, però cal recordar que, abans hem de ser un Estat propi. Després caldrà fer neteja. I aquesta neteja serà primer emprada en les empreses, per les quals, amb motiu a un millor funcionament econòmic, s´haurà de crear un consorci el qual s´en derivaran dos d´excedències.
1. Consorci empresarial: serà una cambra formada per petits, mitjans i grans empreses, fonament econòmic del pais.
Pel que fa als dos d´excedència seran de:
1. Petita empresa
2. Mitjana empresa
No hi ha veto possible entre la petita i la mitjana, i la majoria de "consellers" derivaran la ressolució de les lleis que es podrien desenvolupar.


18. El verdader català

No má grada definir gaire a les persones, encara que aquesta aquí sí ho hauré de fer de forma concreta i definida.
"De l´ésser dessimbolt, despert, independent de tothom, que sense vulnerar ni menystenir cura de la seva economia domèstica ni d´ell mateix; fruit de l´orgull que el caracteritza, satel.litza aquestes primeres questions en virtut de la seva única pàtria i pais, què és Catalunya. Aquest ser seria capaç de morir per Catalunya i de lluitar pels objectius que els seus líders li marquen , sense negar el que és evident i just, i amb la capacitat de cambiar les coses ni és lícit i inevitablement correcte.
Aquest ésser té l´obligació de:
1.-Anar a peregrinar a Carcassonne caminant desde les Drassanes (Barcelona) un cop a la vida.
2.-Anar cada any en peregrinació a Montserrat, i baixar cap a la Santa Cova a peu i fer ofrena a la Moreneta de 6 €; en honor seu i del miracle.
3.- Lluitar sí en té l´ocasió per la seva pàtria i no rendir-la mai més per tal d´aconseguir la victòria absoluta.



19. Independentisme fraudulent

Catalunya no és pròpiament independentista ni separatista, ja que ella mateixa serà i ha estat un pais consolidat. Aquest pensament és fruit de comunistes i marxants de la paraula que no fan més que jaure dormits pels carrers o en cases expropiades. Cal erradicar la pesta comunista de les nostres files, aquests que odien a Déu i que insulten a tothom. No en volem de revolucionaris. L´únic que pot fer política revolucionària és el verdader català, i ans també tampoc la farà, ja que aquell fa política d´acció-reacció, i ambtot, s´avança als aconteixements.


20. Solucionat.com

El terme ja ho diu tot per sí sol. La xarxa és interracial, i per això Catalunya també ho ha de ser, ressò internsacional, més art cultural, com historia, com política i popular. Això i que la política que hem e seguir ha de ser seguida per tothom o no serà seguida. O tot o res. No ens conformarem amb un percentatge minúscul. La gent vol fets no paraules, iper això el que aquí s´ha dit i expressat cal portar-ho a la pràctica.
"Sóc home de camp de batalla no de pupitre ni d´estrada."

24/6/2007





Monòlegs, discursos i articles diversos :



Introducció

La realitat inmersa en la que em trobo, tot anegat i somiqueixant altres temps que no pas millors que els que visc, m´ha empès a recrear aquí, en discursos i articles, comentaris i esquemes programàtics, tot un seguit de reculls producte d´un jove captivat per una pàtria perduda; fruït del desengany d´un català afèrrim, que fins i tot hagués mort pels seus ideals, jove romàntic i dessimbolt que tan sols plorava per allò on abstractament tots hem nascut. Amb goig i joia pels records perduts, avui oblidats, faig mostra del que vaig ésser, tot emprès per un ideari de llibertat que avui esdevé inconsistent (encara que avui dia alguns encara persegueixin alguns ideals que d´aquí es nombraran) però que fóu el lema de la generació que em tocà viure. Molts s´hi sentiran reflectits però amb tot, només va ser un somni, que en gran manera ens ha perjudicat més que beneficiat. I és que a vegades, de les errades s´aprèn, per tal d´assolir els objectius veritables dels que som verdaderament dignes, i no d´analogies diverses que no ens són pròpies, per tal d´emular fets històrics que ens són tant llunyans com la seva simbologia llibertària, comunista i "vermella". Catalunya no n´està feta d´aquests, i encara que durant desenis els hem portat a les nostres espatlles, més valdria de que mai ens hi havéssim abocat ja que de mals horrrorosos ens han colpit. Però es que, tot sovint és més fàcil optar pel que hi ha i existeix, que no inventar i crear, deixant-se portar per falsos profetes de la llibertat per inculcar idees ingènues i capgirvades, però que desgraciadament tots fem nostres.


Aquest recull següent està fomat per tot un seguit d´articles; alguns sense publicar, altres de publicats que vaig escriure en la temporada i fora de la temporada universitària que vaig passar a Lleida en els anys 1997-1998 en els que vaig col.laborar, en caràcter de militància en Esquerra Republicana de Catalunya i com a membre de les JERC (Joventuts d´Esquerra Republicana de Catalunya). Algunes són vagues idees no portades a terme (com la campanya en la co-direcció del B.E.I. en el campus de la UdL de la Rambla Aragó de Lleida), encara que d´excel.lent desenvolupament, també fruït de la jerarquia en que era sotmesa el pensament, a pro d´idearis partidistes sense cap interès i del tot intrascendents, solament útils per mantenir un poder en favor d´una minoria. Jo, aleshores, era un jove amb una gran iniciativa, disposat a tot, però quan ets jove i inexpert, necessites copsar la realitat que t´envolta, cosa que em va fer qüestionar la meva presència en aquest grup pol.lític, que, després d´alguns actes i manifestacions tant a Lleida com a la secció d´una altra secció municipal d´aquell partit polític; vaig decidir abandonar aquesta formació, la qual crec que ha estat alguna de les pitjors coses que he pogut fer en la meva vida. Jo, emperò no vaig portar mai al peu de la lletra aquell famós codi ètic del 1995, editat pels jerarques del partit, ja que aquella política del benestar i tot el que comportava m´havia importat un rabe, i axí podrem confirmar en alguns d´aquests articles, que em portaren una mala fama dins les files d´aquest moviment. Jo, com un jove de disset anys no era més que un revol.lucionari catalanista, amb potser, massa iniciativa, cosa que en un Estat de Dret, ha de ser refrenat, però és que quan es pensa amb el cor, no valen els altres objectius, i l´impuls comporta a expressions i idees per alguns infonamentades, i que s´han de fer callar.




1. Programa del BEI (any 1997-98). Estabil.lització de les seves influències, repercutint en llur continuïtat. LLEIDA. (Udl)-Instituts. (pàgs diverses)

ÍNDEX TEMÀTIC: A. Idees, temes de debat-Conferència que tindrà lloc al Desembre-Gener. Temes de debat a l´Institut Torres.
B. Programa de la revista del BEI. Questions estètiques
C. Articles

(Distribució d´articles: 4 articles JERC-ERC. 1 article ABC. 1 article SEGRE. 2 articles "La Mañana")







A. TEMES:
*La importància de l´oratòria en la societa actual.

*La revol.lució a Catalunya: ¿sol.lució idònia?

*La societat sindicalista-llibertària: ¿utopia impossible o teoria acceptable?

*Doctrina Llibertària: ¿teoria política infonamentada o realitat evident?

*El conflicte (català-castellà) als Països Catalans. (Àmbits, idees, factors, problemes, faccions contràries)

*Problemes que planteja Catalunya avui.

*Societat actual: per una consecució d´una tol.lerància (pol.lítica, ideològica, social i econòmica).
Cas particular: Guillem Agulló (Crim d´estat)

*Relatiu a la presentació de la Revista (BEI) a l´Institut Torres: Objectius BEI, definició, projectes de futur.

TEMES IDONIS PER ENTRAR EN MATÈRIA:
1. Problema: Humanitats
2. Indepenència-Deure independentista

Conclusió:(programa de Sindicat (Bei) i Local del Bei.)

Són importants per a un desenvolupament sindical (BEI), les conferències, i per això cal propugnar-les, incentivar-les de manera que en fem uns quants cops a l´any i segons els problemes socials, millor; però també cal dir que abans que una conferència seria més trascendent, una tertúlia, per tant: 1 tertúlia al mes- (cada any)



B. PROGRAMA DE LA REVISTA BEI (Questions estètiques)

Possibilitats: Edició

a) 300 exemplars i edició-ordinador-copisteria. De projecte-principi.
b) De projecte més el.laborat i conformant la integració total al sindicat i en valoració d´un èxit total social: Revista enquadernada o bé Diari DIN A2-DIN A3-Tipus..."El queixal", etc. Projecte de futur.

- DIN A 4 partit per 1/2 + adhesió de núm. indefinit de fulls segons temes, articles i clares objeccions tècniques.
-Revista d´Institut i Universitària del Bei ¿Títol?. Aquesta revista constarà de 3-4-5 articles, nota editorial en 2ª plana i títol significatiu a la primera amb il.lustració.
-Aquesta revista pot disposar de suplements informatius (definició BEI i objectius.-Programes) agenda de tertúl.lies-localització; l´execució per reivindicar fets actuals i quotidians amb la possibilitat de manifestacions, reunió i associació dels mil.litants...)
-Característiques revista: Cartells informatius (Udl), xocants i reivindicatius.
-4 o 5 articles
-nota editorial (productors i cooperadors)
-Il.lustracions (una imatge val més que 1000 paraules).Satel.lització ideològica. Propagandística.
-Introducció d´entrevistes, VIPS-membres ERC-JERC, etc...
-Opinió-articles, etc...
OBJECTIU: Global.litzar el BEI a l´Udl i als Instituts, campanya difícil-Objecció-Treball exhaustiu pel Sindicat Udl...




C. ARTICLES


1.Política econòmica avui, L´Euro-Maastrich:


És ben cert que aquest tema extractat en el subtítol d´aquest text és i ha estat objecte de moltíssims debats dins el sí de la CEE i inclús en la Cambra dels 12, tots dos, òrgans polítics molt importants i determinants en l´anàlisi i vertebració de la política europea. No obstant, espai geogràfic tan extens, com és Europa, focus de cultura irradiant i cúmul d´idees polítiques antagòniques, sembla sembla ser que vulgui ésser unit en un sol Estat: Europa. Així, doncs, si en un principi alguns paisos com (Regne Unit, Suissa, Alemanya) possaren objeccions en la possible realització d´aquest plà econòmic, finalment mitjançant el Contracte polític (govern a Anglaterra dels Laboristes per Tony Blair i a França del PS de Jospin) va ser possible una proposta de futur que assolís tota la Unió Europea. Tot i amb això, és difícil que en les acballes del segle XX, per més que equivalgui l´esmentat sistema a una equiparació econòmica envers dos gegants imperialistes d´antic: EEUU i el Japó amb d´altres paisos assiàtics, s´accepta un plà comú a Europa, sense aranzels, sense fronteres, mercat comú per a tots i amb una sola moneda inèdita L´EURO, ja que després d´haver sofert dintre del sí d´Europa dues confontacions bèl.liques mundials i una confontació indirecta EEUU-URSS en l´era atòmica, amb Europa com a punta de llança per a una movilització de forçes militars, estratèguiques, etc: OTAN, sembla impossible que les potències europees puguin unir-se en un bloc comú.
I ja parlant dintre de la política independentista de certs sectors d´esquerra i acoplar-la al tema que debatim podem dir que el vot a favor de Maastrich és un vot a favor de la desintegració i fi de la il.lusió independentista. No ens enganyem, L´euro i Maastrich solament és un eufemisme, l´objectiu de les socialdemocràcies imperants en el conjunt d´Europa és l´assimilació d´un mercat únic, moneda única i govern únic!! Per això s´ha d´entendre que els grans líders socialdemòcrates s´estan preparant per a la racionalització d´una nova Europa on seguiran éssent monea de canvi les manifestacions en contra de l´ideal espanyol de l´EURO sobre Maastrich i la seva política neofeixista que si reprent esquemes molt sutils encara que minuciosament calculats (militarització a les escoles, control de la premsa i els "mass media", la llei infructuosa del català i tants altres problemes que fan de Catalunya envers Europa un model Ioguslau a l´Espanyola.
S´ha d´entendre i captar l´absoluta veritat amb la seva reflectida realitat. I no convé fer una crida als sectors d´esquerres solament, sinó a tot el poble català i a tots els blocs nacionalistes dels paisos catalans, per incorporar-los en un projecte comú definitori d´unes identitats nacionals i reclamació independent que si no s´obtenen ara quan encara Maastrich és lluny (activació al 1999), no les aconseguirem mai més ja que quan Europa sigui una no existiran fronteres, la qual cosa implica al mercat lliureque és el més competitiu i fraudulent dins de l´economia capitalista, on la competència és brutal i caòtica, on les llibertats són negades i per afinitat el concepte d´inependència també. ¿Quin és l´objectiu?, doncs és un plantejament d´una reestructuracio dels blocs polítics nacionalistes de Catalunya, en un sol bloc orientat a la finalitat d´un poble que ha estat esclau d´un altre poble des de fa cents d´anys, d´un poble que no pot tolerar elements com política dual, diplomàcia, intolerància, i no inmiscuir-se en el fenòmen ni amb la causa.
Per que si un poble perd llur identitat i no està disposat a res, sucumbirà indubtablement.

"LA VICTÒRIA"
Article dirigit a Bernat Tusqueda "La Mañana"/ i al "El Segre": Cartes al Director



2.Manifestació del NOVEMBRE a Lleida: OBJECTIU: L´ IGUALTAT en el poble i LA VICTÒRIA:


Em va sorprendre la capacitat d´organització i l´espontaneitat en l´acció que va suposar la Manifestació del passat mes de Novembre de 1997 a Lleida, a la Plaça de St. Joan. Aquests fets per més petits que siguin, aporten una esperança de llibertat, a un poble, que condemnat (políticament i econòmicament) que és el poble de Catalunya.
Això és el principi d´una gran fí. És el principi d´una il.lusió que amb esforç i coratge pot fer-se realitat; la revolució és imminent, revolució del poble o unió política entre blocs adversos. Si més no el primer avançament ja s´ha fet, l´home proposa i el poble disposa. Concretament, aquesta manifestació, on s´hi varen congregar prop de 600 persones va tenir uns motius clarividents. "El pla de militarització a les escoles proposat per el Partit Popular, actual governant de l´Estat Espanyol. Aquests notables conciutadans reclamaven el seu desig en contra d´aquest projecte de clara índole neofeixista. Fins i tot es va poder lleguir un breu Manifest en contra de la intol.lerància i la prepotència que regna dins d´Espanya i per la qual cosa afecta a Catalunya.
Són aquests els principis que que poden fer de Catalunya una nació pròspera i no ocupada per un govern forani. ¿perque hem de postergar-nos davant de l´enemic espanyol? ¿perque hem de sofrir humiliacions pels medis de comunicació absolutament centralitzats? Cal dir no a tots aquests succesos però sí a tot fenòmen en pos d´independència; però de manera subtil i raonada, no espontàniament i dins un àmbit marginal. La ressolució no ha de ser parcial, ha de ser total. El poble català s´ha d´unir-se i combatre a aquest enemic que sol ja sota un govern que vol tenir aspiracions geopolítiques, ja que la guerra freda encara no s´ha acabat.

Article -JERC- “La Victòria”



3. Idees llibertàries: Utopia de futur:


Qualsevol persona culta sempre ha pensat que un Estat sense govern és un recurs mancat de tota probabilitat de subsistir en un món on l´economia capitalista i el lliure mercat, juntament amb els governs socialdemòcrates són els seus factors predominants. Sempre s´ha considerat l´ANARQUIA, una ideologia mancada de futur i subordinada al no res, sense possiblitat de triomfar en un món competitiu. Però si aquest recurs imprecedent i aquesta teoria infonamentada, carent de base científica és estudiada podem sorprendre´ns de la nostra ingenuitat en creure impossible allò que fóu possible. L´Anarquisme i el seu àmbit pràctic que són les col.lectivitats, no són una abnegació social infructuosa. És cert que s´han d´establir uns mètodes primitius d´organització amb una economia totalment socialitzada, per obtenir una producció en massa, que al mateix temps no existeix capacitat d´enriquiment sinó que tothom té els drets igualitaris.
Ans també, existeix dintre de la col.lectivitat un Comitè revolucionari o comunitat que, reunida en assamblea, adopta els objectius que ha de seguir la colectivitat. Perquè si bé en àmbit reduit sí que s´ha provat la col.lectivització, (citarem doncs la comunitat de Monzó a Aragó a la fí de la IIª República i en plena guerra civil).
Prou que se sap que l´anarquisme encara és una teoria més que una pràctia, però si certs polítics configuren a Catalunya com un Estat propi i independent, aconseguit el projecte principal, perquè no un secundari on pendrien part els anarquistes. Perquè, i ara parlant amb sentit i fonament de causa, no ens pensem que l´economia capitalista és inmortal, ni molt menys, dia rera dia s´ha d´obtenir més producció, i els recursos energètics s´acaben i els Cracks de la borsa es faran cada cop més grans i més trascendents, així que si no es basa una solució efectiva al sistema, tota l´economia mundial es podria veure´s sotmesa a l´egoïsme de les grans potències.

"LA VICTÒRIA"
Article dirigit a Bernat Tusqueda "La Mañana"






C. ARTICLES (D´interès):


4. TELEVISIÓ I SOCIETAT POPULARISTA:


Es veu i s´ha vist clarament que els medis de comunicació són un dels instruments més importants i més resolutius per al contacte important que s´obté amb les masses. És senzillament el mètode més important dintre de la comunicació de masses. Aquest mètode i la seva corresponent dosi propagandística és una arma mortífera que ha estat al costat de l´estat pel que fa a la història del segle XX (URSS, Alemanya nazi de Hitler, el règim feixista del "Duce" Benito Mussolini, el règim sever de Stalin i la propaganda americana i asiàtica en els conflictes de la guerra freda, etc) són molts els usos dels que ha estat objectiu la propganda i en la era atòmica, de la televisió.
El perjudicimés lamentable és que ja avançat el segle XX, ens trobem amb un domini de la propaganda i de la televisió per part de l´estat i el seu govern del Partit Popular. Tot això, apart de que no es pot tolerar, desemboca a conformar una societat d´acord amb els objectius de poder del PP i que la denominarem "Societat Popularista". Però el poble no és ingenu, Europa és un continent molt antic i arribarà l´hora en que el poble, en aquest cas, el de Catalunya, Pais Basc o Galícia, es tornaran en contra del Partit i s´organitzarà un alliberament nacional per sotreure´l del càrrec integrista que fomenta.
No ens hem de deixar influir pel que diu la televisió i el que aquest artefacte ens diu, ja que tot és mentida, tot és una enredada per que em vulguin fer creure qui són els enemics. Tot aquest recurs de propaganda és molt vell, i el poble català ha de saber que no s´ha de deixar enganyar per un govern en que la expol.liació econòmica i l´eufemisme democràcia són lleis vitals. Hem de dir no i revocar aquesta informació, ja que nosaltres els catalans aferrats sabem el què és veritat, almenys el vertader català sí que ho sap.
Abans de tot, hem de lluitar però amb el raciocini suficient per abatir un govern, que sí en temps del PSOE fóu corrupte ara é corruptor. Ja és l´hora de contraatacar, no podem quedar-nos enrere, hem de remuntar aquest mal pas i pel nom de tots els civils que van morir per la llibertat, perquè aquest estat no fós així, hem de recordar-los i lluitar en la seva memòria. La decissió ha de ser unànime, ja que el poble català ha d´ésser venjatiu.
Article Publicat a l´any 1998 al diari "La Mañana"



Notes i pautes (efemèrides):



4b. ELS "MASS MEDIA" ó MEDIS DE COMUNICACIÓ i el control influent en aquests per part del partit polític gobernant (PP)

Exemples clars:
-Centralització del poder en les consegüents divisions internes en el sí dels partits (ERC, UDC, IC-IU) que sols fomenten la desunió i l´estabilització del PP perpetua en el govern espanyol.
-Concert en honor i homenatge de BLANCO GARRIDO (aquest concert es va dotar d´una centralització de propaganda i televisió estatal controlada totalment pel PP), mort per l´organització per a l´alliberament d´euskadi i per l´inflexibilitat del govern per estar d´acord amb els propòsits d´ETA.
-Manifestacions a tot l´Estat en contra d´ETA donant una falsa opinió del poble pels mass media, de l´organització terrorista.




5. ELS GOVERNS DUALS: Apologia de l´egoïsme i antipatriotisme:


Eventualment, l´egoisme sempre ha pogut més en el gènere humà, degradant-lo fins fer-li perdre llur personalitat.
Quan ets jove i tens forces vols coses impossibles, lluites heroicament i presentes projectes increibles i llibertaris. Però quan el racionalisme pur va profundint-se en la mentalitat de l´home i l´element econòmic va esforçar-se per exhaurir-lo, els seus propòsits cambien substancialment. I el problema de la política dual el tenim al cap del carrer, no és una falàcia, és un fet que està assetjant-nos continuament. El poble català, ignorant la veritat, viu postergat a un expoli econòmic i ideològic imperat pel propi president actual de la Generalitat. Aquest ben plantat personatge ha decidit dur a Catalunya a un expoli econòmic sempre dirigit per l´Estat de Madrid i sempre fent una política hipòcrita, política que sempre té un nom: LA POLÍTICA DEL DINER. Aquesta deficitària polítiga que ha protagonizat el nostre lloable Jordi Pujol és equiparable a una política llatinoamericana de dictador pro-americà, solament amb una diferència: que aquest personatge amb la seva política individualista i egoista sosté la nostra pàtria amb pinces de ferro que exerceixen un influx total envers Madrid, i garanteixen el pervindre de la societat espanyola. No ens enganyem, el nostre enemic té un nom: JORDI PUJOL, un president corrupte que no dubtarà en expoliar-nos l´últim cèntim en favor del que li diu el presiden del govern espanyol, tant si és popular o socialista.
Aquest preponerant polític és el bufó, el titellaire del govern espanyol. Ha portat una política nefasta que el dia en que el verdader poble català s´aixequi del seu somni, quedarà soterrada al no res.
Article-JERC-ERC (Revistes de Seccions Locals del Partit)




6. BUROCRÀCIA: Producte del CAPITALISME:



Un dels factors imperants en una socialdemocràcia de tipus capitalista, lògicament, és el modus vivendi a que s´ha hagut d´acostumar la societat: La burocràcia.
Aquesta, que fomentada pel govern i per les institucions més properes als civils, fluctuen de manera imprecedent tots els seus tentacles institucionals per tal de fer perdre un temps preciós al poble, i, cada vegada, aquest fenòmen s´anirà obrint camí dins de tots els àmbits que conformen aquesta societat i ens barrarà el pas indicant-nos què hem de fer en cada moment. Estem rel.legats al cumpliment de llurs designis.
I d´això diuen que és una societat on l´objecte predominant és la llibertat, és un eufemisme i una fal.làcia patètica.
De què serveix convocar vagues i manifestacions en detriment, de l´estat?-De res, no serveix de res, perquè aquest estament burocràtic sempre barrarà el pas al ciutadà.
Ja no es pot incidir en un sistema on la política de l´acció és predominant i la missió del ciutadà és feta a l´instant. Ja no, ara és l´època del capitalisme imprecedent i torbador que escomet contra el poble indefens i sumís.
Aquesta estafa ja no es pot tolerar més, perque aquest mateix to imperant dificulta la possibilitat d´obrir-se un camí de futur a l´universitari, per que no pugui trobar feina el treballador. I així volen, els estats, trobar treball i disminuir l´atur?, així no és possible amb els mètodes existents.
Per que si això continua així culminarà en l´enfrontament del Sistema, l´esfonsament d´un estat que no accepta ni vol ningú.

Article JERC-ERC



7. "EL RACISME": TEORIA INFONAMENTADA:


Certament, el racisme i la intolerància són uns dels factors detractors més incentivats i afèrrims dins de la societat espanyola en l´actualitat. Són dos problemes greus que encara no s´han sabut solucionar. Sí bé, que s´han fet campanyes, referèndums en contra del racisme, també cal dir que els grups radicals i d´extrema dreta s´han assentat metòdicament i progressivament per tot Espanya fent possible els fenòmens racista i feixista.
Aquests grups radicals, si bé durant el període en que estava governant el govern del PSOE, assetjaren a les castes baixes de la societat (prostitutes, llatinoamericans, immigrants, drogodependents, etc) degradant-los, atacant-los i inclús cobrant-se víctimes (Guillem Agulló a Rubí; jove immigrant a Terrassa; i una dona sudamericana: Lucrecia, a Madrid) són uns dels casos més destacats. El perill que conformen aquestes bandes i tribus és perillós per tal de mantenir una societat en el benestar i la convivència pacífica de la democràcia.
I aquests arguments no són novedosos, ja que el racisme i la xenofòbia són dos el.lements antics que ja es començaren a incentivar a les darreries del segle XVIII, els primers col.lonitzadors.
És força coneguda la teoria racista britànica quan els imperis colonials s´extengueren pel món: "colonitzar a aquells individus inferiors era tasca pròpia dels homes civilitzats" -com diu en escrits, Cecil Rhodes, Ruyard Kipling, etc... I tot això desemboca en una de les guerres més llastimoses i cruels que s´han esdevingut al món i encara assetja al gènere humà: IIª Guerra Mundial.
Però, ¿per què parlar més? Tots aquests arguments són sobradament coneguts per quants els van patir o la mateixa gent d´avui en dia. La veritat està al carrer, i si no ens enfrontem a aquesta, tots els ciutadans veurem mancades les nostres diferències per aquestes minories que absurdament ens assetjen. Tots som iguals, el racisme és una idea malaurada i totalment infonamentada. La única solució que es demana és combatir implacablement i insaciablement aquests grups radicals i extremistes que degrden dia a dia la nostra societat.

Article JERC-ERC



*Fins aquí ha estat l´època republicana, després d´alguna que altra intervenció (veure COM-Ràdio. secc. local), en la que feia crítica contra el Partit que fins aleshores havia estat militant, carregant contra la seva poca determinació i voluntat d´un ideari d´acer que a mi si em caracteritzava, cúmul de despropòsits i caos intern de la formació en la que havia perdut molt temps de la meva vida, la qual cosa em va fer determinar el sortir d´ERC, de forma cavalleresca i sense dir res a la secció local de la meva ciutat, i dirigint-me només a Barcelona, aillant-me de tota la gent sense caràcter que sense voler m´en havia rodejat en la meva ciutat. El treball en aquest partit s´acabà, i amb indepèndencia de tot òrgna polític vaig iniciar una voluntat pròpia de cambiar les coses per mi mateix. Gran errada, creient que fóra estaria millor que dintre, a l´ hora de la veritat no va ser ni una ni altra cosa, ja que la societat catalana i més encara el jovent, no estava preparada per un impuls reccionari com jo pretenia, més aviat eren un cúmul d´idees contraposades i formes de vida subjacents dins una ganduleria generalitzada per cambiar les coses d´una vegada per totes. Sense fe i fora de joc amb tots i tot, sense ànim de guanyar res però sense oblidar els meus ideari, vaig protagonitzar l´últim acte d´aquesta gran, breu però dil.latada intervenció política, i que finalitzà en aquest últim i darrer article, ja havent sortit voluntàriament del partit, desenganyat amb la seves tesis i el seu caràcter rovellat i poc emprenedor.




"UNA ESTRATÈGIA DEPURADA"


Cal dir, abans d´endinsar-nos en el text que s´ofereix, que els motius que m´empenten a iniciar un seguit d´articles compromesos en àmbit de política internacional dins d´un enfocament republicà, és el desig d´esclarificar l´autèntica veritat de certs aconteixements històrics. A l´hora d´escriure història hi ha dues classes d´erudits en aquesta ciència del saber: els influenciats ideològicament, els quals no escriuen sinó mitges veritats, una sèrie de cròniques emparades en les doctrines del moment, producte de llurs idees personals.
Altres, en canvi, escriuen història d´una manera fructuosa per aquesta doctrina, i, amb esperit compromès dónen a conéixer sense pal.liatius la veritat autèntica i expectant.
Així doncs, hem de considerar que aquest article; tot i basant-se en un sentiment o causa ideològica, solament vol donar a conèixer els fets tal i com varen succeir realment.

Som a les acaballes de l´any 1938, Catalunya i quasi tota la resta de l´Espanya republicana ha estat ocupada, després d´un infortunat cop d´estat, per les tropes encapçalades pels generals Franco i Sanjurjo en una sagnant, i continuadora guerra civil.
Milers de republicans i enemics del règim provisional implantat pel general Franco són afussellats i aillats en camps de concentració.
Els líders polítics són arrestats i condemnats a la pena capital. Els que han pogut fugir, s´instal.len a paisos neutrals com França, Suissa, Mèxic. Un d´ells és Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya i secretari general d´ERC i Estat Català, que després d´exil.liar-se a França és arrestat pels alemanys a Reims. Per vint-mil francs és venut a les autoritats espanyoles i afussellat al castell de Montjuic el 1940.

Acabada la Guerra Civil Espanyola, ranco s´entrevistà amb el Duce, el Furher i el "lobo" Salazar per determinar la política exterior a seguir, després d´haver dut a la mort en el transcurs d´una sagnant guerra a 700.000 éssers humans. El règim franquista mai fóu jutjat pels seus crims.
Franco s´autoanomenà "Caudillo de España por la gracia de Dios y primer europeo emprendedor de una cruzada contra el bolchevismo", líder feixista, que sotmet el terreny espanyol sota una dictadura mil.litar; reflexionarà sobre les bases en que destinaria la política internacional a seguir per Espanya.
Després d´haver rebut, les tropes nacionals, la miraculosa ajuda italo-germana que fóu l´entrada en el teatre bèl.lic espanyol de la famosa "Legió Cóndor" que bombardejà ciutats com Viscaia i Lleida; el líder feixista impulsà sota unes bases ideològiques merment representatives unir Espanya "como única patria indivisible, por una grande y ¿libre?".
La seva actitut, en un principi, fóu certament feixista: construcció de grans monuments en honor del "Movimiento" (Falange Española Tradicional y de las JONS) com el de l´Escorial a Madrit.
No obstant, l´opulent dictador, hàbil en els jocs de mans, aconseguí la neutralitat d´ Espanya en un dels conflictes més punyents i sagnants del Segle XX: la 2ª Guera Mundial. Això va permetre a Franco no involucrar-se amb impossibles ni amb tasques irressolubles i per tant conservà el seu poder a Espanya durant 40 anys més. Emperò com a bon anti-bolxevic féu executar Companys al 1940. Això, és clar, ja que no participà en la guerra europea com a potència de l´Eix, obtenet la condició de país no-bel.ligerant, otorgada per la Societat de Nacions, no fóu culpat dels seus crims de guerra ja que els fets succeits a la guerra civil eren consequència d´un acte noble i obligatori de "todo nacional".
Així mateix, Franco, a l´any 1944 fóu admirat en un fervent discurs fet per Winston Churchill a la cambra dels comuns pel qual defensava el govern del general Franco. Molts republicans, arrepentits pel que va succeir a Espanya durant la guerra civil, s´exiliaren a diversos paisos europeus per escapar dels camps de concentració "nacionales" i alguns d´aquests homes, que feien de la utopia una forma de vida, s´agruparen en unitats americanes i francesas, una d´aquestes era la 9ª Brigada el General Leclerc (Lloctinent del general De Gaulle i membre de l´exèrcit francès d´alliberació) en la que molts catalans republicans com Amat Piniella-escriptor- i d´altres, lluitaren contra els nazis a Normadia, fins acabar-se la guerra en divisions de blindats. Tots aquests homes que lluitaven per la llibertat pensaven que després d´en Hitler li tocaria a Franco però, els governs aliats desestimaren aquesta possibilitat i justificaren l´actuació il.legal de Franco. És així com justifiquen públicament els líders polítics de la postguerra els actes proferits indegudament.

A vegades el concurs polític entra en unes esferes degradants per la hipocresia que demostren alguns líders polítics reprobables. Fa algunes setmanes, que s´anunciava pels medis de comunicació que Espanya havia comerciat amb l´Alemanya nazi en plena 2ª Guerra Mundial en benefici del Tercer Reich, per tal que aquesta potència pogués continuar la guerra contra els aliats. I d´aquí es va extraure el tema polèmic de qui si l´Alemanya nazi havia pagat amb OR expoliat als jueus, les quantitats de Wolframi que li enviava Espanya. Pel mateix motiu, Espanya havia adoptat com a vàlida aquesta divisa, per això l´opinió pública es podria preguntar de que si l´Estat Espanyol havia finançat la guerra a l´Alemanya de Hitler, cosa que va ésser negat pel ministre espanyol d´afers exteriors.
No obstant, ¿com poden els polítcs mentir d´aquesta manera amagant l´extrema veritat de l´assumpte?
Sinó, ¿qui assegura que l´Estat Franquista no deportés jueus espanyols de majoria sefardita als camps de concentració nazis si milers de presos republicans varen ser cedits als camps d´extermini com: Torgau, Belzec, Treblinka, Sorbibor, Dachau, Bergen-Belsen, Auswitch, Mauthaussen, etc... i condemnats als camps de la mort on els torments eren indescriptibles?
Com pot confiar un ciutadà del món amb el que es diu als llibres d´història si aquesta és tergiversada quan es vol i com es vol?
Així doncs,¿ no va excloure EEUU de la guerra com a pais neutral Espanya per edificar llur política capitalista envers el perill comunista que assetjava a partir del Berlín-Est?
¿Qui no podria assegurar amb tota la certesa de que la cèl.lebre recepta política espanyola de l´opció del centre i de la destacada unitat i cohesió feta servir en la darrera etapa democràtica no és més que la continuació del règim feixista dut a Espanya per Primo de Rivera i Francisco Franco Vahamonde?
¿No fóu Espanya un bastió de protecció anti-comunista i nucli de bases de l´Aliança Atlàntica (OTAN) contra l´absolutisme Stal.linista?

Així les grans potències que varen firmar el Tractats de Postdam i que es reuniren l´any 1943 en la Conferència de Yalta, fóren les que després de la victòria obtinguda sobre les potències de l´Eix, abusaren de la bona fe de la població que indirectament o no havia cooperat en l´alliberació del territori ocupat per tal de fer la política que els hi anés a la perfecció per tal d´esclavitzar altre cop la conciència dels ciutadan del món al seu lliure arbitratge.
Hi ha molts entrellats amagats en la història del segle XX, que ningú sap, i hom ja no es formula preguntes categòriques perquè es creu l´insulsa panacea que li conten els mass- media en general.
I hom es pot preguntar: ¿Quina és la veritat?
Doncs aquesta veritat oculta és la seva veritat, la nostra veritat, sepultada dins del bagul dels records.
I és precís que un dia aixequem la tapa i podem percebre el horrible feudes que ens ha legat la història. Perquè la veritat és nostra, i està on mens ens ho podem pensar. I aquesta veritat ha d´ésser decoberta per individus que, fruit del seu honor inalterable i del seu orgull propi i coratge combatiu, siguin capaços d´afrontar-la i lluitar per l´ideari que ells mateixos s´han marcat. El futur del món és allí, ja és hora de trobar-lo.

PPC/SOPC
-(Pel front unitari d´esquerres). PER LA VICTÒRIA !!!!
Article nº 1. Distribució: Rbla. Barcelona 11 Setembre de 1999



"El poble català no és Espanyol; és francès, romà, grec, fenici, cartaginès, franc, celta i CATALÀ. El que no ho entengui, és que no té nocions històriques ni cultutrals ni polítiques del món en el que viu. Aquest el problema bàsic d´aquesta anàlisi: L´IDENTITAT ; quan això ho tinguem clar i defensem les nostres idees, ningú, ja sia força política, Estat o exèrcit, no ens podrà aturar.TRES PARAULES: CREURE AMB NOSALTRES." (Credo*)



.................................................................................................................................................................................................................................

El contingut d´aquest assaig polític, inclosos tots els textos i articles en ell continguts són propietat de l´autor d´aquest Blog que aquí regeix amb el pseudònim de "La Victòria". Es desig de l´autor fer constar aquí, que aquesta obra sense publicar, inèdita i presentada en aquest blog amb títol "VERITAT" o "LA VISIÓ CATALANISTA", és una idea no un codi ni una normativa, i el mateix autor es fà responsable de tot el que s´esmenta en ella, intentant no faltar al respecte, adoptant el tò més crític i transparent possible concebent la mateixa com una obra de pensament polític, i no de cap programa polític. No és objectiu de l´autor denunciar cap entitat política, gubernamental o no gubernamental, sino solament mostrar llurs idees abstractives, de la forma més democràtica i lliure possible.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Aquesta obra és un assaig polític i pretén apropar una visió de la realitat catalana, emparada amb una autocrítica plural. Actualment té la situació d´Inèdita.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

LA COLUMNA PERDUDA

LA COLUMNA PERDUDA
(Cròniques d'una identitat desconeguda)



“Tota persona profesa una idea continguda i atrapada dins seu, amagada en el seu propi interior, producte d'una il·lògica però a la vegada lògica i visceral; humana sinapsis de veure llur existència”


Aquella misteriosa i voluptuosa atracció no es revelada si l'home no ho vol. Ell sap que allò l'incentivarà cap a una força de voluntat, que, incrèdul com és, és incapaç d'atribuir-se, i encara, més, n'és incapaç de saber, com a bon dubtós què és, si ella li afavorià per aconseguir llurs objectius.
Cap persona n'és digne de tal tribut,tothom és digne, però només aquell home, que fruït del seu obcecat desig, sentiment i romanticisme personal, deixa anar-se tot destruïnt-ne tot allò que de passat n'era per tal de convertir-se en allò que ha d'ésser, fer i dir.
Per altra banda, aquell gentil personatge, abans d'incórrer en probar sort en aquella fosca i turbulenta forma de veure la realitat, no les tindrà totes i producte d'una vergonyosa quotidianeïtat autoinflingida, veurà com ordinari allò que ha aconseguit fer cambiar-lo.
Per això, aquell home, covard, sense temor de Déu i acostumat a ser ell mateix un pròfug del seu destí i honor vital, continua fugint d'ells per a convertir-se en una titella de l'Estat.
Això és el que caracteritza aquell ésser innoble, sense honor, sense caràcter, fent-se dominar per actituts poc assenyades que a ell no l'importunen, però que l'esquilmen la butxaca mentre cada dia se sent més desgraciat. Però en vida, la desgràcia és alegria, la joventut és pecat, l'ensenyança és ambició; tot per ésser un mateix, el grup no compte, cadasqú fa la seva guerra contra les seves pors racionals. Sap que l´odre preestablert imperat per “una tercera via” de veure la situació, conforma la política en la qual ell no hi creu. No té desig, no té honor, no és home, ha acabat deixant d´ésser persona per convertir-se en a nimal. Neix, procrea, mor.
Menja, caga, pixa, fuma, es droga, beu, esnifa, juga, balla, salta, viatja, té una família, promou una empresa, roba, folla, mata i a la fí desapareix, mor. No és ningú.

Aleshores, ens fem la pregunta màgica, qui és l'home? qui som? Perque estem aquí? quin fruït li donem a la nostra existència?
Què conseguim nosaltres mateixos sense compartir les nostres idees a pro d'una connivència en pecat?
No és millor deu pecadors, que un que actua com a sàdic de forma solitària? O potser, és pitjor, perque entre més més mal faran?
I què importa, si només vivim, ens va tot la mar de bé. Ens importa una merda el que passa a tot arreu, oi?
Mentre altres ens diuen el que hem de fer, dir i pagar, tots callem. I perquè?
Perquè, perque ja estem bé, a ningú ens importa res tots som fills de Déu, no ens barallarem. Pau per a tothom.
Quina pau és aquesta?
Pau perquè?
Pels que imparteixen la justícia promulgant les seves pròpies lleis. A cas són fraternals aquelles?
És ser bon germà ser quatre i donar-li l'herència a dos? Oh, és que potser els dos són més dèbils i estan desganats!
Desganats, doncs que mengin! Que de menjar no en falta! Dèbils? Que s'esforcin a ser forts! I si no serveixen per res, doncs que no existeixin. Sí, en la pràctica no ens diferenciem tant de qualsevol ciutadà del nostre pais. I quin pais? Espanya, per descomptat. Ens hem de sentir orgullosos del que som.
Sí, ens ho hem de sentir, com a bon símbol de la nostra traidorÏa. TraÏció als nostres ideals, a la nostra ment i història, a la voluntat necessària per cambiar les coses, que no ens importa gens ni mica.
En el fons, tenim el que ens mereixem.
-No la volem la guerra-diuen
-Hem de ser solidaris-diuen
-Hem d´acollir els immigrats que els hi hem de donar de tot!
-De que us queixeu, si tenim treball i en donem, veieu quants metges tenim a Catalunya!
-S'han de construir unes bones infraestructures sòlides-diuen
I nosaltres, que, de Catalunya, què? Hem de vincular efectes secundaris com a causa primera deixant de banda sempre i al final què som i d´on venim?
En la guerra de Cuba, alguns catalans van fer anar a lluitar els seus esclaus alliberats, per no anar a files.
-Què tinguin sang de xocolata aquests ianquis!-deien
Però no eren els pobres negres els que la tenien sino els seus amos, que avui no han cambiat tant.
I quina sang més espesa, informe, demagògica i bruta que tenim els catalans. Farien falta cent vides i unes quantes més per netejar tant infame sangonera.
Sembla mentida que et passes tota una vida treballant i forman-te com a persona però al cap i a la fí no ets molt més diferent que un soldat que s'en va al front seguint ordres del seu superior. Quan ha de carregar, carrega i si fa falta a la baioneta calada. Mare meva! Quina valentia!
I dic jo, si tanta valentia tenim per viure, sent com som què ens ha d´importar viure d'una altra manera?
-Oh, és que l´ordre imperant és diferent-diu un
-I què?
-Que no el podem cambiar?
-Què ets tu?
-Jo?
-Sí, tu!
-Què vols dir?
-Català o Espanyol?
-Espanyol!
-Ah sí?
-I per què parles…
-Català?
-Sí!
-Bé, he nascut aquí i me n´ han ensenyat.
-Doncs així ets català!
-No, no ho sóc!
-I com és això?
-Legalment sóc Espanyol.
Una bala creua el carrer disparada per un macarra que empaita a una senyora per pispar-li la cartera.
-Ahh!
-Què et passa?
-Que m´ha tocat!
-I et fa mal?
-És clar, burro!
-Vaig a cridar l'ambulància. Esperat aquí!
-Corre ràpid!
L'ambulància arriba al lloc dels fets. És un carrerot brut, i estant a plena nit, li dóna un caire molt més terrorífic. Els assistents baixen del vehicle com una “columna perduda” en mig d´un paratge que més sembla un camp de batalla que una ciutat catalana.
Ningú no parla català dels qui acolliran, al mort.
Bé, no és mort. Però com si ho fos. Un català menys.
El darrer segur que serà…cubà?

Aquest és un article crític, que de forma metafòrica i surrealista, analitza alguns dels problemes interns del nostre pais, què és Catalunya.