LA COLUMNA PERDUDA

LA COLUMNA PERDUDA
(Cròniques d'una identitat desconeguda)



“Tota persona profesa una idea continguda i atrapada dins seu, amagada en el seu propi interior, producte d'una il·lògica però a la vegada lògica i visceral; humana sinapsis de veure llur existència”


Aquella misteriosa i voluptuosa atracció no es revelada si l'home no ho vol. Ell sap que allò l'incentivarà cap a una força de voluntat, que, incrèdul com és, és incapaç d'atribuir-se, i encara, més, n'és incapaç de saber, com a bon dubtós què és, si ella li afavorià per aconseguir llurs objectius.
Cap persona n'és digne de tal tribut,tothom és digne, però només aquell home, que fruït del seu obcecat desig, sentiment i romanticisme personal, deixa anar-se tot destruïnt-ne tot allò que de passat n'era per tal de convertir-se en allò que ha d'ésser, fer i dir.
Per altra banda, aquell gentil personatge, abans d'incórrer en probar sort en aquella fosca i turbulenta forma de veure la realitat, no les tindrà totes i producte d'una vergonyosa quotidianeïtat autoinflingida, veurà com ordinari allò que ha aconseguit fer cambiar-lo.
Per això, aquell home, covard, sense temor de Déu i acostumat a ser ell mateix un pròfug del seu destí i honor vital, continua fugint d'ells per a convertir-se en una titella de l'Estat.
Això és el que caracteritza aquell ésser innoble, sense honor, sense caràcter, fent-se dominar per actituts poc assenyades que a ell no l'importunen, però que l'esquilmen la butxaca mentre cada dia se sent més desgraciat. Però en vida, la desgràcia és alegria, la joventut és pecat, l'ensenyança és ambició; tot per ésser un mateix, el grup no compte, cadasqú fa la seva guerra contra les seves pors racionals. Sap que l´odre preestablert imperat per “una tercera via” de veure la situació, conforma la política en la qual ell no hi creu. No té desig, no té honor, no és home, ha acabat deixant d´ésser persona per convertir-se en a nimal. Neix, procrea, mor.
Menja, caga, pixa, fuma, es droga, beu, esnifa, juga, balla, salta, viatja, té una família, promou una empresa, roba, folla, mata i a la fí desapareix, mor. No és ningú.

Aleshores, ens fem la pregunta màgica, qui és l'home? qui som? Perque estem aquí? quin fruït li donem a la nostra existència?
Què conseguim nosaltres mateixos sense compartir les nostres idees a pro d'una connivència en pecat?
No és millor deu pecadors, que un que actua com a sàdic de forma solitària? O potser, és pitjor, perque entre més més mal faran?
I què importa, si només vivim, ens va tot la mar de bé. Ens importa una merda el que passa a tot arreu, oi?
Mentre altres ens diuen el que hem de fer, dir i pagar, tots callem. I perquè?
Perquè, perque ja estem bé, a ningú ens importa res tots som fills de Déu, no ens barallarem. Pau per a tothom.
Quina pau és aquesta?
Pau perquè?
Pels que imparteixen la justícia promulgant les seves pròpies lleis. A cas són fraternals aquelles?
És ser bon germà ser quatre i donar-li l'herència a dos? Oh, és que potser els dos són més dèbils i estan desganats!
Desganats, doncs que mengin! Que de menjar no en falta! Dèbils? Que s'esforcin a ser forts! I si no serveixen per res, doncs que no existeixin. Sí, en la pràctica no ens diferenciem tant de qualsevol ciutadà del nostre pais. I quin pais? Espanya, per descomptat. Ens hem de sentir orgullosos del que som.
Sí, ens ho hem de sentir, com a bon símbol de la nostra traidorÏa. TraÏció als nostres ideals, a la nostra ment i història, a la voluntat necessària per cambiar les coses, que no ens importa gens ni mica.
En el fons, tenim el que ens mereixem.
-No la volem la guerra-diuen
-Hem de ser solidaris-diuen
-Hem d´acollir els immigrats que els hi hem de donar de tot!
-De que us queixeu, si tenim treball i en donem, veieu quants metges tenim a Catalunya!
-S'han de construir unes bones infraestructures sòlides-diuen
I nosaltres, que, de Catalunya, què? Hem de vincular efectes secundaris com a causa primera deixant de banda sempre i al final què som i d´on venim?
En la guerra de Cuba, alguns catalans van fer anar a lluitar els seus esclaus alliberats, per no anar a files.
-Què tinguin sang de xocolata aquests ianquis!-deien
Però no eren els pobres negres els que la tenien sino els seus amos, que avui no han cambiat tant.
I quina sang més espesa, informe, demagògica i bruta que tenim els catalans. Farien falta cent vides i unes quantes més per netejar tant infame sangonera.
Sembla mentida que et passes tota una vida treballant i forman-te com a persona però al cap i a la fí no ets molt més diferent que un soldat que s'en va al front seguint ordres del seu superior. Quan ha de carregar, carrega i si fa falta a la baioneta calada. Mare meva! Quina valentia!
I dic jo, si tanta valentia tenim per viure, sent com som què ens ha d´importar viure d'una altra manera?
-Oh, és que l´ordre imperant és diferent-diu un
-I què?
-Que no el podem cambiar?
-Què ets tu?
-Jo?
-Sí, tu!
-Què vols dir?
-Català o Espanyol?
-Espanyol!
-Ah sí?
-I per què parles…
-Català?
-Sí!
-Bé, he nascut aquí i me n´ han ensenyat.
-Doncs així ets català!
-No, no ho sóc!
-I com és això?
-Legalment sóc Espanyol.
Una bala creua el carrer disparada per un macarra que empaita a una senyora per pispar-li la cartera.
-Ahh!
-Què et passa?
-Que m´ha tocat!
-I et fa mal?
-És clar, burro!
-Vaig a cridar l'ambulància. Esperat aquí!
-Corre ràpid!
L'ambulància arriba al lloc dels fets. És un carrerot brut, i estant a plena nit, li dóna un caire molt més terrorífic. Els assistents baixen del vehicle com una “columna perduda” en mig d´un paratge que més sembla un camp de batalla que una ciutat catalana.
Ningú no parla català dels qui acolliran, al mort.
Bé, no és mort. Però com si ho fos. Un català menys.
El darrer segur que serà…cubà?

Aquest és un article crític, que de forma metafòrica i surrealista, analitza alguns dels problemes interns del nostre pais, què és Catalunya.