COM VOLEM EL NOSTRE FUTUR?

O dit d'una altra manera, què serà del poble de Catalunya?

El 23 d'Agost d´enguany, estava prop de la comarca de Ribera d'Ebre i em va cridà molt l'atenció un castell que s´alçava, majestuosament d'entre les avui tèrboles aigües de l'Ebre. Aquest riu neix en la conca mediterrània formant una albufera on s'allotja un prominent delta, que continua éssent sense cap mena de dubte, el cor natural i sostent econòmic d'aquesta Regió. Com que era al tard i el transbordador no funcionava, vaig donar la volta amb el cotxe, fent marxa enrera pel pas de barca i me'n vaig anar cap a la vil·la de Miravet. Caminant pels carrers de la vil·la medieval, vaig enganxar ràpidament el cor de la vella comanda templera tot caminant pels pedregosos carrerots que em duien cap a la escarpada muntanya on s'alça l'esplèndid castell àrab del segle XI, avui ja en runes.
Aquest enclau, lloc de batalles i gran cofradia que era l'eix de la comunitat templera de les Terres de l'Ebre, conjuntament amb 8 castells i fortalesses més, durant gairebé un any (del 1307 al 1308), fóu escenari d'un setge injust que, perpetrat per les forçes de l'avar Rei Jaume II amb el contuberni del papa Climent V i del Rei de França, Felip el Bell. Era l'hora de deixar constància de que els frares eren indignes de continuar professant la seva fe catòl·lica i ser els creuats del Papa. Aquest frares de túnica blanca i amb creu roja al pit, havien conseguit fortuna i riqueses al Regne Cristià de Outremer combatent als sarraïns i portant ben alt les insignes ordres de les butlles papals i el seu Deus volt. Tota aquesta gran riquesa conferida, no fóu res comparada amb la bona administració que varen protagonitzar amb les cofradies i territoris eclesiàstics dels quals s'otorgà la seva responsabilitat. Era l'hora de fer-se amb aquell botí. Sempre és el mateix, qui pot vol. I així va ésser. Els camins del senyor són inexcrutables, però també ho són els dels funcionaris corruptes de la Santa Seu aleshores i dels ambiciosos reis que els dominaven. Tot és política al cap i a la fí. I és que els frares s'havien propassat. Eren inservibles, ara; EL GOVERN HO VOLIA.
Vaig continuar pujant pels carrers i tot d'una em trobà davant d'un rètol que deia "CASTELL". LLavors començà la pujada, per un caminet que amb prou feines el pujaria una mula carregada tot contemplant el paisatge feréstec i rocallós, sense vida, envoltat d´arbustos i escurçons, i jo, al mig, pujant amunt, amunt, amunt.
Com deuria ser aquell llarg setge, les roques llançades pels maganels i catapultes impactant contra les parets de pedra de la fortalessa. Les sagetes xiulant i els ballesters tornant a carregar, els cops infernals de la sapa que amenaçava els fonaments de pedra de la barbacana.
Sense donar-me compte, tombant una petita filera d´abrets em vaig veure davant de la sòlida fortalesa. Les parets del castell gairebé es mantenien en tota la seva extenió, encara que els anys passats es notaven en veure l´extensa muralla corrumpuda. En aquell moment vaig pensar en com deuria ser la rendició dels Frares i el ferotge combat i resistència dels 6 templers que es feren forts al primer pis del palau, al costat de la capella. Els havien venut, tothom estava en la seva contra. I tot, perquè, fàcil, per diners!!! L'esglèsia s´havia baixat les faldilles davant la reialesa, i al final només en quedaven aquells monjos guerrers, realment els més valerosos de l'escena, amb un profund coratge i mantenint el seu orgull i honor a les seves creençes. Tothom, els havia abandonant, i tot i éssent proscrits, pel seu acte de rebel·lia al no sometre's a la voluntat del Rei, havien demostrat que tenien més honor que aquell que, els hi professava totes aquelles calúmnies i mentides solament per pispar-lis la fortuna que amb reconegut sacrifici havien merescut amb tota legal·litat i perseverança.
Després, silenci, un silenci alhora terrible i tranquil, solitari, com la fí dels templers catalans, jo, davant d'aquella fortalessa; el sol amagant-se a l'horitzó, l'enquadrament geogràfic i defensiu perfecte que oferien els seus alts murs, així com la vista a tota la vall que tenia l'Ebre com a mirall perfecte dels esdeveniments ocorreguts. Aquella calma, el lleveig acometent implacable fent sorolls eixordadors contra la muralla de llevant, i la roca erma però esbelta que romania per damunt del meu cap.
Fent unes quantes fotos del castell, vaig contemplar resseguint la muralla a peu, com dos tàbacs lluitaven per xuclar el nèctar d´una flor que es trobava davant meu. Endintsant-me pel que va ser a l'antigor, la caballerissa, ara ja mig enderrocada, vaig contemplar la vista que oferia tota la conca de l'Ebre, i llavors, altre cop, aquell silenci, aquell buit, són coses que no s'obliden.
Era tard i vaig retornar per on havia vingut, i baixant els últims carrers que limiten la vil·la medieval amb la nova, sota un breu túnel que no és més que l'obscuritat del terra d'una casa de pedra que fa a les vegades de sostre, amb arc de rodó de volta, veig una portella que fa de mirador, tancada, projecta una vista sobre el riu Ebre, on es veuen clarament el flux de les aigües i el llot verd i algues com serpents que s'alcen a la riba. Em vaig recordar de la soletat, i, després d'aquell túnel, el món real, la realitat, la Catalunya d'avui. La veritat, no en vaig veure gaire diferència que la d'abans. Un munt de gentada prenia refrescs i altres sucedanis a la plaça vora el riu, a l'ombra d'abres gegants. Per fí vaig entendre la realitat que m'envoltava, mentre ningú es donava compte, arrauxats, perduts, i no com els templers sinó absorvits per la realitat, com la soldadesca reial. I a mà esquerra, l'esglèsia del poble, el·luctant, restaurada, a contra que el castell abandonat. Venjança clerical? Potser més aviat s'hauria de dir ressentiment i incapacitat de cambiar les coses. Por, una inmensa por i desànim, desgana absoluta que impedia cambiar res de res. Tret que es contraposava amb la botiga del Racó del Temple que es mostrava davant la plaça. La veritat és que els màrtirs són més respectats i recordats que la gent normal, ja siguin laics o no. La realitat és que aquell noble Fra Ramon de Saguàrdia i els altres frares que defensaren el castell són millors que qualsevol. No obstant, van tenir un error: defensar els interesos d'aquells que no els mereixien. Però per entendre això falta temps, determinació política i virtut i orgull de poble, al marge de la història que tenim. Cal fer-ne una de nova, res del que ha succeït fins ara no existeix, hem d'iniciar una nova evol·lució sociopolítica que canviï dinàmicament la situació del poble de Catalunya, aconseguint tenir allò del que aquest poble no en té: HONOR, CORATGE i PERSEVERANÇA. I això cal fer-ho tots alhora. De fet, s'hauria pogut fer, si no fós perque en comptes d'això ens hem preocupat els últims set-cents anys més de nosaltres mateixos que del nostre futur. Hem arribat tard per cambiar les coses. Catalunya, encara que ningú ho vulgui dir està acabada. Només és qüestió de temps. Solament ens queda l'heroïsme resistent de gent com jo, que al igual que els vells templers, mantindré la creença amb les meves idees a fí de que un dia pugui fer despertar el meu poble que fa temps que està dormint...