AIXÒ NOMÉS ÉS EL PRINCIPI !

La igenuïtat catalana sobrepassa els límits més insospitats. Quan ens trobem amb els pixats al ventre, llavors, sí, ho critiquem tot! i de quina manera! Però abans d'això tothom reia, "se n'anava de viatge", vivia per sobre de les seves possibiliats, contents i ... enganyats. Què us costa catalans unir-vos i lluitar pels nostres mateixos objectius? Foteu pena. Ara on està la vostra "pijeria". La veritat és que no teniu el valor i coratge necessaris per escometre contra tanta fanfàrria existent. Ja és massa tard per recuperar-se. Vosaltres, catalans ho heu fet possible.

Ara en tenim però les conseqüències: CRISI ECONÓMICA, INFLACCIÓ, VAGUES DE TRANSPORTS, ATURAMENT DEL CONSUM I LA ESCASSA PRODUCCIÓ, per no parlar de la RECÀRREGA EN EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ.

Vosaltres, tots, catalans, sou culpables, per votar partits que no fan res per cambiar la situació d´aquest gran país. Només saben omplir-se les butxaques. Això és el que saben fer millor, fan discursos tronats, embriaguen la gent amb mentides i amb estratègies que només un acadèmic pot entendre bé.

Aquesta és una promesa: El que dic aquí, només és el començament, la CRISI anirà en augment, serà progressiva, i afectarà a tota aquesta societat de serveis i poc industrialitzada en la que vivim. Els catalans ho tindrem molt negre a partir d'ara. No hi haurà feina per ningú. La economia domèstica es ressentirà fins a límits indescriptibles. La situació que ens tocarà viure serà inaguantable. Quan l'índex de criminalitat pugi, producte de la finalització dels cobraments dels no asalariats que depenguin del subsidi de l'atur (sobretot immigrants), anirem calents. Un cúmul d'esdeveniments esdevindran terribles i un darrere l'altre. Serà incontrolat. Davant això, catalans, ens hem de fer forts i UNIR-NOS o mai serem res. Se'ns obre davant nostre una possibilitat històrica de ressorgir de les cendres com un poble orgullós, i ...són amb les crisis quan s´ha de treballar més per aconseguir objectius propis i de grup, ja que la persona moderna és individualista i "no vota", però quan "li toquen la faba", com ara, estarà disposada a tot.

P.D. Agraeixo les opinions que em feu arribar tots els lectors del bloc. Dintre de poc temps, crearé un espai dins d´aquest que es dividirà en un test (perquè tothom deixi la seva opinió de les preguntes que s´hi formulen) i un apartat amb títol " JO PROPOSO" en que tots els lectors em proposareu les activitats, actes, idees i altres que prepareu o que voleu incentivar. A tots, gràcies per la vostra col·laboració.

SI NO VOTEM NO IMPORTEM!

Els catalans no som importants perquè no fem possible que això sigui possible. “Generalment”, tenim tots els drets, emparats en la societat democràtica en la que vivim, però, què és dels nostres sentiments i evocacions interiors?
No existeixen aquestes-diran uns. Doncs, sí existeixen, sí, el que passa es que no el hi fem cabal. Tots nosaltres, els catalans, podem fer cambiar la situació, ja que podem triar a qui ens representi políticament.
El problema es que el desencís i desconcert cap a la classe política, ocasiona que moltíssima gent no voti ni es decanti cap a ningú.
Aquesta tàctica té dues coses dolentes: UNA que ens fa desaparèixer de l'escenari social com a ciutadans al no exercir el sufragi, i DOS, que no desitjem ser partíceps d'una causa comuna per a cambiar la situación al nostre pais, o el que és el mateix, ser apàtrides.
La veritat, és que, el que conseguim fent això és ser cada dia menys poble, menys ciutadans, menys…nosaltres, o sigui, no ser ningú. I així doncs, els polítics poden fer el que vulguin, com sempre, perque nosaltres som els verdaders culpables d'aquesta tragèdia grega que representa la Catalunya actual, embolcallada d'una riota general, que es representa en tot el que fem.
El producte d'aquesta falta d'interès popular fa que el nostre poble cada dia sigui menys poble, fins que, a la fí, no serà poble, ni res. Només,nosaltres, el poble, podem fer el possible per cambiar-ho…

NO SOM RES

Catalnya no és res ni mai serà res, ¿i, perquè? Perquè nosaltres no ho volem que ho sigui.
Ens neguem a nosaltres mateixos, quan ocórre alguna cosa que ens fa enaltir el nostre patriotisme, la neguem, som vulnerables, som inconscients, som perjudicials per nosaltres mateixos.
¿Com creieu que es formen els verdaders pobles? ¿Amb pensadors i grans oradors, ¡ja!? Amb determinisme popular, i solament amb popular convicció de creure en les coses, que aquests grans oradors representen. Però, per enfervir el calor popular, cal que el poble pensi igual, que es cregui lliure del seu propi destí, i que “optativament” esculleixi la millor opció per a ell. Però quan ho faci, sigui determinant amb allò que creu, amb allò que pensi, amb allò que vol i serà.

Moltes vegades, desde Catalunya, condemnem fermament règim dictatorials i/o vexacions contra la humanitat. Últimament, fruït dels bombardeigs contra el Líban i la franja de Gaza, s´ha sentit dir horribles afirmacions contra aquells atacs, duts a terme contra Israel.
Això em condueix a pensar en una cosa que deien quan era petit, a la fàbrica tèxtil del meu pare, quan sentia xerrar els fabricants i empresaris, i després, tancant el tracte es deien: “els catalans som pitjor que els jueus”. Més tard, quan em vaig fer gran, vaig entendre que això no era cert. La veritat, és que als catalans ja ens agradaria ser jueus. Almenys ells ténen un estat propi, són patriotes, verdaders negociants, importants en el món, i el que es més important, creuen en el que són. D´aquestes coses que he dit, els catalans no en tenim cap, ni mai la hem tinguda.
Quan ens parlen de patriotisme, els catalans pensem amb “ERC”, ¡mare de Déu, quina disbauxa !, o potser amb Jaume I, (un rei que ni tant sols va néixer a Barcelona), o potser, Macià, Companys, Tarradellas. Cap d´ells era el caràcter ni representava el caràcter patriòtic català. Perque aquest no existeix, s´ha d´incentivar i crear, però ambtot aquest caràcter és nostre, el tenim sí, però amagat, mai s´ha extret tot de dis, i només Catalunya serà un Estat, quna es tregui tot, o mai serà. És molt fàcil parlar de fets passats, condemnar estats estrangers, que es defensen d´agressions, i lluiten pel que són, pel dret d´existir. Això ho fem, perque no som res, no som ningú, i no tenim determinsime per cambiar la situació. Sino, ¿com es pot entendre que condemnem altra gent i volem entrontzar-nos en l´humanitarisme, si nosaltres hem estat un dels pobles més vexats i trepitjats del mó, i tot i així, no ens aixequem contra els nostres opressors? ¿És així, com volem ser recordats els catalans, com a pàries i individus objecte d´un altre, grans culturitzardors i apàtrides que s´orinen on van néixer ? ¡Quin fàstic!


¡prou de collonades! Siguem nosaltres, existim, o desapareixarem!

CRISI D'IDEES

Sovint s'ha dit que, quan un govern o Estat no posseeix idees pròpies, va en busca de Estats més grans que el puguin protegir en moments d'incertesa.
Bé, doncs, alguna cosa sempblant deu passar ara mateix a Catalunya. Amb les darreres intervencions als medis de comunicació, el nostre Il·lustre Exc. President de la Generalitat de Catalunya, Sr José Montilla, m'ha sobtat sobremanera en lleguir el “Periódico de Catalunya”, un article en el qual, aquest senyor, increpava a tota la classe empresarial perque, impelís un lideratge consistent per aportar a Catalunya uns “beneficis òptims”. Induïa també, a que la empresa catalana es fussionés amb Multinacionals o inversors privats de capital estranger.
Sí, senyor, una bona idea, no es pot negar. Davant d'una CRISI econòmica i social com mai s'ha vist, en la que en el transcurs dels quatre anys següents, el 50% de la població resident a Catalunya perdrà la feina; quan enguany més del 25% de petites i mitjanes empreses catalanes han fet figa o estant en concurs (l'antiga suspensió de pagaments); en un any en el que la mitjana de la població ha estat afectada dintre i fora de la seva ocupació, directa o indirectament per la pujada del tipus d'interès interbancari (EURIBOR), i la inflacció, producte de l'increment del valor de les coses per els descens del consum que ens porta a l'inevitablement encariment de la moneda, al no valdre, aquesta, res. I després de tot això, ens trobem, com un insigne president de la Generalitat, el qual, diuen que és mig illetrat, que a més, no és ni tant sols català, ens “obligui” a acceptar un domini sobre capital forani de el verdader poder de Catalunya. Quin boig drogat és capaç de fer unes afirmacions tant derrotistes? Aquest és el que volen tots els catalans, que el·leccions, rera el·leccions, el voten sense parar? Una persona, què és capaç de vendre, si cal, tot Catalunya, per quedar bé amb el seu pare i mare Espanyols, que en cada moment, li diuen el que ha de fer? Només faltaria que les empreses catalanes, ja prou traidores a la seva pàtria, es fonessin amb empreses forànies!! Llavors, què quedaria de Catalunya?
Sense un capital propi que mantingués l'esforç català a Catalunya, qualsevol seria capaç de vertebra una virtual política econòmica més planificada i promíscua amb l'Estat Espanyol. Aquesta, sense cap mena de dubte, seria la fí de l'empresariat català i de la virtual esència del que representa realment Catalunya avui?
Però, realment val la pena que Catalunya segueixi existint? Per què no fem res de res perque això sigui així!
Amb la mentalitat passota i fatxenda de tots els ciutadans que a dia d'avui conformen aquest aprenent de Nació que vol eixir, només fem més gran el forat on s'ens enterrarà amb poc temps.
El poc fervor i coratge, sense cap determinació, producte de l'escepticisme de la població cap a uns polítics cada dia més penosos i pallassos, fan, amb el seu abstencionisme verbal i social, la seva autonegació del que succeeix i la seva poca empenta, que Catalunya sigui conduïda pels quatre aficionats que la porten inevitablement cap a la seva extinció. La condueix a continuar éssent el miratge solitari i idiota, riota de totes les comunitats autònomes que formen l'Estat Espanyol. La condueix en ésser la vergonya dels pobles, per no accentuar el verdaders valors del que representa SER CATALÀ. Tots i dic, tots, la portem cap al seu declivi, que dia dia es fa més constant i progressiu. I ens preguntarem: ¿Com ho podem solucionar? Fàcil. Éssent nosaltres mateixos. Si no volem ser un poble, no ho diguem sempre. Ja que amb aquest ditiramb el que aconseguim es ajornar una mort anunciada. ¡O tots o res!
No n'hi ha prou amb ser puntals de la civil·lització, “fòrum intercultural”…
De què serveix tot això, sino tenim futur? ¿De que serveix difondre cultura sense objectius? ¿O és que els erudits estudien per estudiar, saben per ser inel·ligents, i que no els hi serveixi per res? Què som massoquistes?

Jo diré el que som: uns negats!!
Si de debò volem ser alguna cosa més que un tros de terra erma plena de lliurepensadors i erudits, hem de deixar de “culturanitzar-nos”. Combatim, lluitem amb força per la nostra pàtria, junts, tots, de la maneta, fins al final…Només així aconseguirem que Catalunya, sia lliure, lliure, sí…de nosaltres mateixos.