NO SOM RES

Catalnya no és res ni mai serà res, ¿i, perquè? Perquè nosaltres no ho volem que ho sigui.
Ens neguem a nosaltres mateixos, quan ocórre alguna cosa que ens fa enaltir el nostre patriotisme, la neguem, som vulnerables, som inconscients, som perjudicials per nosaltres mateixos.
¿Com creieu que es formen els verdaders pobles? ¿Amb pensadors i grans oradors, ¡ja!? Amb determinisme popular, i solament amb popular convicció de creure en les coses, que aquests grans oradors representen. Però, per enfervir el calor popular, cal que el poble pensi igual, que es cregui lliure del seu propi destí, i que “optativament” esculleixi la millor opció per a ell. Però quan ho faci, sigui determinant amb allò que creu, amb allò que pensi, amb allò que vol i serà.

Moltes vegades, desde Catalunya, condemnem fermament règim dictatorials i/o vexacions contra la humanitat. Últimament, fruït dels bombardeigs contra el Líban i la franja de Gaza, s´ha sentit dir horribles afirmacions contra aquells atacs, duts a terme contra Israel.
Això em condueix a pensar en una cosa que deien quan era petit, a la fàbrica tèxtil del meu pare, quan sentia xerrar els fabricants i empresaris, i després, tancant el tracte es deien: “els catalans som pitjor que els jueus”. Més tard, quan em vaig fer gran, vaig entendre que això no era cert. La veritat, és que als catalans ja ens agradaria ser jueus. Almenys ells ténen un estat propi, són patriotes, verdaders negociants, importants en el món, i el que es més important, creuen en el que són. D´aquestes coses que he dit, els catalans no en tenim cap, ni mai la hem tinguda.
Quan ens parlen de patriotisme, els catalans pensem amb “ERC”, ¡mare de Déu, quina disbauxa !, o potser amb Jaume I, (un rei que ni tant sols va néixer a Barcelona), o potser, Macià, Companys, Tarradellas. Cap d´ells era el caràcter ni representava el caràcter patriòtic català. Perque aquest no existeix, s´ha d´incentivar i crear, però ambtot aquest caràcter és nostre, el tenim sí, però amagat, mai s´ha extret tot de dis, i només Catalunya serà un Estat, quna es tregui tot, o mai serà. És molt fàcil parlar de fets passats, condemnar estats estrangers, que es defensen d´agressions, i lluiten pel que són, pel dret d´existir. Això ho fem, perque no som res, no som ningú, i no tenim determinsime per cambiar la situació. Sino, ¿com es pot entendre que condemnem altra gent i volem entrontzar-nos en l´humanitarisme, si nosaltres hem estat un dels pobles més vexats i trepitjats del mó, i tot i així, no ens aixequem contra els nostres opressors? ¿És així, com volem ser recordats els catalans, com a pàries i individus objecte d´un altre, grans culturitzardors i apàtrides que s´orinen on van néixer ? ¡Quin fàstic!


¡prou de collonades! Siguem nosaltres, existim, o desapareixarem!