CRISI D'IDEES

Sovint s'ha dit que, quan un govern o Estat no posseeix idees pròpies, va en busca de Estats més grans que el puguin protegir en moments d'incertesa.
Bé, doncs, alguna cosa sempblant deu passar ara mateix a Catalunya. Amb les darreres intervencions als medis de comunicació, el nostre Il·lustre Exc. President de la Generalitat de Catalunya, Sr José Montilla, m'ha sobtat sobremanera en lleguir el “Periódico de Catalunya”, un article en el qual, aquest senyor, increpava a tota la classe empresarial perque, impelís un lideratge consistent per aportar a Catalunya uns “beneficis òptims”. Induïa també, a que la empresa catalana es fussionés amb Multinacionals o inversors privats de capital estranger.
Sí, senyor, una bona idea, no es pot negar. Davant d'una CRISI econòmica i social com mai s'ha vist, en la que en el transcurs dels quatre anys següents, el 50% de la població resident a Catalunya perdrà la feina; quan enguany més del 25% de petites i mitjanes empreses catalanes han fet figa o estant en concurs (l'antiga suspensió de pagaments); en un any en el que la mitjana de la població ha estat afectada dintre i fora de la seva ocupació, directa o indirectament per la pujada del tipus d'interès interbancari (EURIBOR), i la inflacció, producte de l'increment del valor de les coses per els descens del consum que ens porta a l'inevitablement encariment de la moneda, al no valdre, aquesta, res. I després de tot això, ens trobem, com un insigne president de la Generalitat, el qual, diuen que és mig illetrat, que a més, no és ni tant sols català, ens “obligui” a acceptar un domini sobre capital forani de el verdader poder de Catalunya. Quin boig drogat és capaç de fer unes afirmacions tant derrotistes? Aquest és el que volen tots els catalans, que el·leccions, rera el·leccions, el voten sense parar? Una persona, què és capaç de vendre, si cal, tot Catalunya, per quedar bé amb el seu pare i mare Espanyols, que en cada moment, li diuen el que ha de fer? Només faltaria que les empreses catalanes, ja prou traidores a la seva pàtria, es fonessin amb empreses forànies!! Llavors, què quedaria de Catalunya?
Sense un capital propi que mantingués l'esforç català a Catalunya, qualsevol seria capaç de vertebra una virtual política econòmica més planificada i promíscua amb l'Estat Espanyol. Aquesta, sense cap mena de dubte, seria la fí de l'empresariat català i de la virtual esència del que representa realment Catalunya avui?
Però, realment val la pena que Catalunya segueixi existint? Per què no fem res de res perque això sigui així!
Amb la mentalitat passota i fatxenda de tots els ciutadans que a dia d'avui conformen aquest aprenent de Nació que vol eixir, només fem més gran el forat on s'ens enterrarà amb poc temps.
El poc fervor i coratge, sense cap determinació, producte de l'escepticisme de la població cap a uns polítics cada dia més penosos i pallassos, fan, amb el seu abstencionisme verbal i social, la seva autonegació del que succeeix i la seva poca empenta, que Catalunya sigui conduïda pels quatre aficionats que la porten inevitablement cap a la seva extinció. La condueix a continuar éssent el miratge solitari i idiota, riota de totes les comunitats autònomes que formen l'Estat Espanyol. La condueix en ésser la vergonya dels pobles, per no accentuar el verdaders valors del que representa SER CATALÀ. Tots i dic, tots, la portem cap al seu declivi, que dia dia es fa més constant i progressiu. I ens preguntarem: ¿Com ho podem solucionar? Fàcil. Éssent nosaltres mateixos. Si no volem ser un poble, no ho diguem sempre. Ja que amb aquest ditiramb el que aconseguim es ajornar una mort anunciada. ¡O tots o res!
No n'hi ha prou amb ser puntals de la civil·lització, “fòrum intercultural”…
De què serveix tot això, sino tenim futur? ¿De que serveix difondre cultura sense objectius? ¿O és que els erudits estudien per estudiar, saben per ser inel·ligents, i que no els hi serveixi per res? Què som massoquistes?

Jo diré el que som: uns negats!!
Si de debò volem ser alguna cosa més que un tros de terra erma plena de lliurepensadors i erudits, hem de deixar de “culturanitzar-nos”. Combatim, lluitem amb força per la nostra pàtria, junts, tots, de la maneta, fins al final…Només així aconseguirem que Catalunya, sia lliure, lliure, sí…de nosaltres mateixos.