Són uns cagabandúrries...

Això és el que penso de tots ells. Sí senyor. Després de veure casos com el que hi pogut contemplar fa escasses hores a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de Terrassa. Palplantat aprop de l'àrea de premsa anava seguint el fil d'una conferència abordada amb una crueltat excessiva, ja que més que un conferenciant, el Sr. Antoni Roca Rosell, un "expert" en Monturiol, relativitzava la son dels oïents amb un parell de monitors adossats a les dues bandes de la balaustrada on s'erigeixen les trones del consitori, servit d'un "powerpoint" que permetia lleguir i veure el curs de la xerrada sense que l'esmentat parlés gaire, ja que el giny xerrava per ell. Tres idees centrals que esmentà el conferenciant són les que m'han marcat: 1) Monturiol com a catalitzador de l'ambient sociopolític de finals del s. XIX; 2) "El somni", o sia, una història sobre la que es traçaria el futur projecte submarí, simbolitzat en una pedra plana vora el mar de Cadaqués; i 3) "ser partidario de los derechos de todos", frase del començament del primer article publicat a La Vanguàrdia pel científic, després del fracàs del projecte Icteneu. Però el que més em captivà va ser la seva afiliació a la branca moderada republicana, fet que mostra clarament què, com diu el Sr. Alfonso Guerra en un article a les pàgines centrals de la revista TIEMPO d'aquesta setmana, al comentar que el PSC reflecteix idees molt parelles a l'ideal burgès-català de final de segle XIX. Molt m'han agradat les fites d'aquell il·lustre personatge, inventor, polític i en certa manera, revolucionari. Un mal empresari que despilfarrà en nombrosos projectes, els diners que li permeteren invertir-los personalitats com el General O'Donnell.

Un personatge que se'l coneix bàsicament per llur treball esgotador com a científic innovador que com un dels caps del Partit Possibilista d'Emilio Castelar. Republicà fins a la medul·la i gran innovador del coneixement, somià despert en una època no tan llunyana amb idees com amb distància envers l'actual. Una època on el llenguatge emprat era de comú ordre el castellà, època en la que la Renaixença encara no habia puix, fructificat en llavors de roses. Una època, encara, que tot i que el nexe totalitari investit per una monarquia pseudoabsolutista anava perdent força vers un idioma polític nou anomenat lliberalisme, encara quedava molt camí per fer per aconseguir drets importants pel ciutadà, i encara més per a Catalunya. Emperò, Narcís Monturiol creié amb un projecte, un xic romàntic, sí, però no deixà mai de creure-hi tot i havent gastat sumes més astronòmiques que els seus tractats sobre l'univers. I tot i així, gent hi hagué que li'n donà de suport. Era un època diferent, molt més sublim i el·legant que la que vivim. Època de glòria, fortuna, desig, emocions i gran il·lusió. Època diferent que creixia cap a... una altra. La què som ara? Si és així és una gran desgràcia. Una època que existeix un I+D metafòric i on el govern incentiva paradoxalment anuncis televisius sobre una reindustrialització catalana.

Una industrialització, que estic ben segur que triomfarà i portarà el progrés al país. I encara més després d'inutilitzar-ne els seus grans fills (tèxtil, metal·lúrgia, agricultura).

És que no tenim sang a les venes o què? Ens hem tornat boixos del tot? Potser les dues coses són veritat; però no crec que tenint polítics tant agressius de butxaca com de paraules ens hagi servit de gaire. Ans al contrari, han cavat llur fossa comuna. Un cau ben gros i sapat al que anirem a ensapegar tots plegats un dia o un altre. I crec que no falta gaire perque això succeeixi. Pobres de nosaltres!