Alguns dies i quan puc, veig de matí un programa retransmès a TVC i del qual n'és presentador el Sr. Josep Cuní. Avui, aquest programa tenia com a eix de debat la tornada a l´escola de la joventut catalana. Estava veient en un bar el programa, tot prenent un cafè, quan van enviar un missatge pel mòbil que tractaba sobre la “realitat social”. Certament que el debat que s'estava fent, tenia que veure directament amb aquesta connotació, però em dóna que el que va enviar el missatge MMS volia aprofundir en alguna cosa més que, tot i que segurament ho sabien perfectament, la mentalitat objectiva i estricta del periodista i els interlocutors del programa els impedien descobrir. Jo crec que allò que volia dir aquell és el que tots sabem però tothom nega, no vol dir i amaga. Això és la “realitat social” que ens envolta; aquesta realitat que té embarcades a totes les famílies catalanes i que poc a poc va sortint a la llum. Aquesta realitat que fa que molts catalans no arribin a fí de Mes pels deutes, la hipoteca, l'enduriment de la calitat de vida deguda a la inflacció econòmica, la precarietat dels llocs de treball, i ara, per acabar-ho de rematar, la tornada al Col·legi de la quitxalla.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.
Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.
Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada