AVUI, REFLEXIONEM...

A l´any 1998, un jove universitari de disset anys que cursava estudis a la Facultat de Dret de l´Universitat de Lleida, va sortir del Claustre central a la Rambla Aragó acompanyat d´una munió de joves a defensar les seves idees contra la política reaccionària de la aleshores ministra d´Educació, Sra. Esperanza Aguirre.
Quan aquell jove i els seus companys eren al lloc on, suposadament havia d´arribar l´itinerant de la ministra, es van trobar un contingent desmessurat de cossos policials i dispositius anti-avalots que trabaren un cordó infranquejable. Després, crits, picabaralla i corre-cuita. En pocs minuts, la petita revolució va ser frenada d´arrel.
Sí catalans, així ha estat la direcció que ha pres la societat catalana els últims 30 anys. Quatre que s´ho miren i un que vol canviar les coses; però quan ets jove i inexpert no et mires les coses des d´una perspectiva sèria, sino que ets temperamental i vols canviar les coses abans que elles et canviïn a tu. Aquell jove, es va donar compte poc més tard de que la societat no estava preparada per canviar, però en comptes d´actuar com a qualsevol altra persona, va unir el seu coneixement i la seva passió per tal de lluitar per allò que el seu cor patriòtic li dictà. I aixífóu que "La Victòria" va néixer d´entre les cendres d´una Catalunya destruïda per polítiques convencionalistes i catalans no més convencionals per dur a terme la seva particular promesa; convertir a Catalunya en un poble fort, orgullós, econòmicament sostenible i rel·ligiós.
Avui, després de deu llargs anys d´aquella fita, puc dir que em sento orgullós de tot el que he fet. Sé que falta molt per arribar a la conciència del ciutadà d´aguest país però sé una cosa; que si la fe en nosaltres la perdem, no existirem. Per això, poble antic i adol·lorit, cal ara més que mai ser fidels en les nostres idees, però ser dignes per tal de merèixer-les, i això sense deixar de banda la realitat personal de cadascú. Fa molts anys que el poble de Catalunya resta dolgut d´una malaltia encomanadissa que va captivant nous adeptes i aquesta malaltia es diu PASSIVITAT ABSOLUTA. Ningú l´importa es, les tradicions, els cultes sagrats, la història... I dintre de no gaire temps, quan els polítics actuals pleguin i uns altres agafin les regnes del poder, tots els discursos actuals que volen fer veure alguna dosis lleu de catalanisme efervescent, s´extinguiran per seguir-los uns de més espanyolistes, com ha estat hi ha sigut sempre.
Per això, Catalunya ha de renéixer, i ¡res ha canviat els últims deu anys! ¿Què volem fer; esperar deu anys, vint, trenta o més, per fer-ho? ¡Ara és el moment! ¡unim-nos! Tots davant d´una bandera catalana de tots, i no l´estelada comunista, aquesta no és la bandera de Catalunya. Aquella és una bandera ieològica, no forma part del poble. Creem aquesta bandera! Que formi part del nostre poble i la nostra tradició però sense emmirallar-nos, ja que moltes coses han de canviar i és per això que hem de pensar col·lectivament. LA UNIÓ ÉS LA VIRTUT QUE ENS FA FORTS, lluitem pel què és nostre, lluitem per:

LA VICTÒRIA,
VISQUEM UNITS,
CREEM GERMANOR,
TINGUEM FE,
DECIDIM EL NOSTRE FUTUR, SENSE INTERMEDIARIS, NOMÉS NOSALTRES,
SIGUEM DIGNES DELS NOSTRES FILLS,
VOLGUEM UN ESTAT CATALÀ ! ! ! !