LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA

Poques ocasions en la vida ens adonem de la realitat que ens envolta. La veritat, és que l`ésser humà té molts defectes, i un d´ells és la poca atenció que presta de forma desinteresada per moltes coses. Aquest desinterès, producte de la connivència político-social que ens envolta, ens fa adreçar-nos cada dia més a conceptes abstractes com la moda, l´actualitat musical, o altres que conformen allò que els sociòlegs fa anys que anomenen "fashion cult". Però el cert és que aquesta fórmula va néixer ara fa molts anys. Després de la IIª Guerra Mundial amb la concienciació popular de la nova visió democràtica de l´existència, quinze anys més tard ja es trobava l´humanitat en un desbordament d´idees lliberals que avui han determinat definitivament la destrucció de tots els conceptes tradicionalistes de la nostra existència i la nostra història. Avui, paraules com l´honor, noblesa o ordre són oblidades per tothom, i mentre les social-democràcies europees de finals de Segle XX s´esforçaven per fer perdurar les seves jerarquies històriques, deixant fóra tota nació no existent, i amb la impossibilitat de crear-se´n en un futur.

La cultura de les persones s´ha acabat, ha començat el culte de les persona. La experiència dels últims cinquanta anys han servit per difuminar les tendències panhistòriques dels pobles i inherentment, la població s´ha convertit en un cúmul d´idearis exents de tota responsabil·litat per instar a convertir i ser partíceps del seu futur. Tota idea revolucionària és erradicada per la massa. Creiem massa amb els efectes dogmàtics de les revolucions; en canvi ens sometem al descontrol absolut de les modes i aspectes irrellevants que no signifiquen res.
¿És massa tard per eixir un canvi? La democràcia és bona, sí, però negar-se el futur és destruir les pròpies tradicions i la nostra història.
La dinàmica abstracta i el caràcter individualista que encarna avui dia la realitat social i política que ens envolta esdevé en la realitat dièdrica de la nostra existència. L`ésser humà, com a ésser racional resta captivat per les passions en les quals, el seu costat animal continua actiu, mentre que per altra banda, mitjançant el seu enteniment, aboca solucions a tots els problemes en els que es troba. En contra, la persona humana no desvirtua la seva racionalitat fent una mescla dels sentits i la raó, ans tot el contrari. És per això que aquest ens, du la seva vida d´una forma freda i intemperant, proliferant el -jo- del individualisme, en lloc d´expressar realment el que pensa i ser l´autèntic artífex dominant de la seva psique i la seva vida. Viu dominat per les circumstàncies, la vida el condiciona; i cada dia, encara que no ho veiem, ens convertim en un fenòmen que alguns científics arribistes podien denominar com la involució del coneixement de l´home.
La persona humana té por d´eixir, d´existir, de crear, de ser; i per això s´instal·la dins d´un sistema consumista impel·lit d´un pragmatisme vital incessant i no exent de competitivitat, producte d´aquell individualisme social avui tant comú, per tal de viure distret mentre la nostra voluntat de canvi es va perdent per donar pas a un maquinisme que ens fa defugir els nostres raonaments cap allò que no és políticament correcte.
La societat actual flota sobre una planxa de surf buscant les onades més febles, i tot aquell que s´escapa per anar a buscar-ne més grans se´l titlla de boig i asocial. Emperò, quan aquell que busca les grans onades aconsegueix passar-les sense caure a l´aigua la gent l´aplaudeix; i dic jo, sí és així ¿perquè ningú ho fa això en política? ¿Perquè aquesta camaraderia en els hobbies i l´esport no existeix en allò que més preuat ens és per la societat? ¿Com pot ser que tothom canvïa de tema quan se li parla de política? Doncs és fàcil. Ningú vol canviar. Tothom vol continuar éssent com és. La gent ha perdut la fe. No l´importa ni té voluntat de res...

¡El mico ja ha tornat!