ELUANA, ELUANA...

La morte della piú bella ragazza

¿Morte o uccidere?...

Com tots sabem, fa escasament pocs dies, ens vàrem assabentar pels medis de comunicació, de la mort frustrada, després d'un convuls període en estat vegetatiu, d´una agradable noia de la província de Llombardia (Itàlia); us parlo de Eluana Englaro.

Això, sovint ens fa pensar en les normes, sovint esperpèntiques de la què és víctima el món en el que vivim, d'unes normes preestablertes que tots hem d´obeïr, per molta ràbia que ens faci. Però, a l'hora de la veritat, ¿qui té raó, i qui no la té? El que us vinc a dir és que estic convençut de que els governants no la ténen. Ens han demostrat que la idea romàntica i sovint confosa en terminologia religiosa, com és la mort natural, té, per causes excepcionals, una inqüestionable falta de validesa. Una vida humana és importantíssima, sí, però, abans d'això és preferible sotmetre's a la voluntat d'una cosa que ja en temps de l'Antiga Roma, era el més alt pilar de la Lex Romana. No parlo de res més que del Pater Familias. Per això, una decissió d'una família compungida, ensorrada, turmentada per una situació en que es varen veure inmersos, per mitjà d´un terrible accident de cotxe, ha de ser respectat; i per moltes ideologies religioses o ideals de partit, la família està per sobre de tot, ja que ella és la pedra capital de la societat. Aquesta causa va ser, és i serà sempre una controvèrsia que crearà gran polèmica, però, que serà d'aquí a 2 o 3 anys. Segurament no ens enrecordarem de res de tot això, excepte els pares i els cors d´uns polítics incompetents, és per això que crec que en breu neixerà una nova època en la que el ciutadà, la gent del carrer, tindrà que fer la verdadera política que tots necessitem i que tant falta ens fà. El que em sap més greu, és que una pobre noia, que no tenia cap mena de possibilitat de recuperar-se, estant més de 10 anys en la mateixa situació, sense possibilitat de donar-li assistència mèdica, degut a l'interès d'uns pares colpits i sabedors del futur que li esperava a la seva filla i volent practicar-li l'eutanàsia, aquesta no s´hagués fet abans. I tot per culpa d'una llei absurda que impossibil·lita practicar aquest mètode, per mi, també rebutjat, però a vegades necessari.

I la pregunta què us faig és la següent:

¿Mereixia sofrir tant Eluana?

INDEPENDÈNCIA O INDEPENDENTZIA?

Sovint, es confonen els termes. Independentzia i independència, encara que amb arrels paral·leles, no volen dir el mateix. Per un costat tenim un fenòmen vasc que nasqué ja durant el Segle XIX, en plenes guerres carlines. A Euskalherria, un home menut, anava pregonant de poble en poble una realitat que poc a poc s´anà estenent. Una realitat social i cultural que es remontava a la famosa llegenda vascona d'Amaya, que fóu una de les diverses variants del folklore popular del País Vasc i amb aquell home, per fí, emprengué una direcció molt més profunda i sorollosa: la pàtria vasca. Aquell homenet fou Sabino Arana, el fundador del PNV.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.

ACTA, NON VERBA!

Actualment, Catalunya es troba en una situació complexa, com potser mai s'ha havia vist. Quan una persona normal, del carrer, com jo o com tú ens envolta una situació com l'actual tenim dos opcions: LLUITAR o ENMIRALLAR-NOS. Totes dues opcions són d'allò més llegítimes però a la hora de la veritat, solament una ens pot fer sortir del parany on ens trobem. Ja ho sé que n'és molt de difícil ser solidari, tenir voluntat de país i de fer coses que segurament no ens seran recompensades, però si els catalans no fem res per canviar la nostre situació de país vulgar -on tothom- se'ns enfot a la cara i no marquem un rumb cap on hem d'anar veritablement, no serem mai res. Sé que aquesta dialèctica l'he expressada multitut de vegades en aquest bloc, però és que per molt que resulti cansat, per molt que pensem i que volem canviar coses, sempre acabem anant a parar al mateix lloc, a un lloc on res canviarà, un lloc en el que cada dia tenim una mentalitat més pessimista de veure la vida i la crisi que ens envolta, una mentalitat que fà enmirallar-nos, i ara en temps de CRISI, no fer res és el més fàcil.

Un escriptor americà del s. XX va dir que el pitjor que pot fer l'home davant l'adversitat és no fer res. Jo estic d'acord amb ell però per fer coses no només tenim de tenir un concepte de país sinó d'estat, hem de canviar la nostra manera vergonyosa de ser i emprar el nostre destí amb coratge i eficàcia, en una paraula, amb un parell de collons.

Es parla molt aquests dies del que farà o no farà el Sr. Barack Obama, ara que ha ocupat la presidència dels Estats Units; no ens esperem res de bò, ¡ ell no ens solucionarà res!

El caràcter català fa segles que no canviïa, en comptes d'això, es deixa portar per un desaire, un desànim i una falta d´empenta que cada dia el fa més dèbil i procliu a la voluntat errònia de polítics pactistes com els que tenim.

Ara, estem en un moment importantíssim per Catalunya, per reclamar els nostres drets, les nostres tradicions, un moment en el que hem d'anar plegats cap un mateix objectiu, ja que aquesta és la única forma de vèncer el nostre destí fatal, per obtenir-ne el que realment ens mereixem. Per això i per molt més hem de ser més catalans que mai, defensors de la nostra terra, i no la terra o l'esperpent de país que els nostres polítics ens fan creure sinó una realitat que va més enllà de tot el que som , un FUTUR, UN DESTÍ, UNA PÀTRIA, UNA LLENGUA, UN ESTAT. Ja n'hi ha prou d'emmirallar-nos. Ha arribat l'hora de l'acció. No és l'hora de parlamentar, fa més de 200 anys que ho fem. És HORA DE FETS, I NO DE PARAULES.

BONES FESTES!!!

Us saludem des del Portal de l'Àngel, i els autors del Blog us desitgen un BON NADAL, i esperem un pròsper any 2009, amb o sense finançament. I recordeu, solament vosaltres podeu fer-vos amb la victòria, que és l'unic camí per al futur de Catalunya. NO HO OBLIDEU MAI!

L' ESPERANÇA PERDUDA

Ahir per la tarda vaig agafar els Ferrocarrils de la generalitat, ja que havia d'anar a la Clínica Deixeus on ténen la meva sogra ingresada. Quan ja tornava cap a l'estació de Sarrià, em vaig trobar a la boca d'accés una munió de joves que recollien donatius per promoure una campanya de suport per evitar l'execució del Plà Bolonya. No em sap gens de greu admetre el sentiment d'apatia i desinterès que em mereixien aquells joves, que actuaven contra una realitat fonamental i necessària pel futur de Catalunya.
La veritat és que, quan vaig veure tots els estudiants palplantats a les Rambles o a la Ronda Sant Antoni els primers dies de les manifestacions contra el Plà del Ministeri d'Educació, el qual fomentava una remodel·lació del sistema de lliure accés a les universitats, adoptant una política més dura (tant econòmicament pel fet de la restricció de les beques en estudis de postgrau, com acadèmicament, impartint un ensenyament de qualitat per preseleccionar una èl·lit estudiantil que fós un precedent a la nostra nació), vaig entendre una vegada més que Catalunya no seria mai allò que per dret de naixença li pertocava. ¿Com volem que Catalunya sigui una Gran Nació sobirana si la base de les noves generacions pensa més en estudiar que en treballar? ¿O és que es pensa la joventut que la vida és un palau de la bondat, autojustificant-se de manera contrària a la realitat funcional i laboral del nostre país, estant de 5 a 8 anys perdent el temps estudiant xupant de la mamella de l'estat o de la de la mama o el papa i vivint a cost de Rei per acabar treballant en un supermercat? La vida és dura, fotuda i malvada, sí. Estar preparat i haver estudiat és important, sí, però no ho és tot. Ja que com que tothom no està capacitat per estudiar una carrera i tenir un futur professional de renom o ser famós, no s'ha de sentir llàstima per deixar els estudis si d'aquesta manera som verdaderament útils a la societat. Si no, diguem-ho dintre d'uns anys quan aquests xicots i xicotes que són avui, s'hagin convertit en homes i dones casats i amb fills. La realitat de Catalunya altre vegada s'ha reflexat davant nostre, i no per persones de tercera o quarta generació sino per la nostra esperança, que són tots els nostres fills. I és que quan un poble, per més petit que pugui ser, no té orgull propi ni voluntat de canvi, aquest no evoluciona, no s'esforça ni treballa, per força morirà. El nostre país és un país de serveis, no d'indústria, és un pou de ciència sí, però aquesta no la pot fer tothom, ni l'han de fer un 70% de la població amb edat estudiantil, ja que a la fí, de tant pensar, es crea un idiotisme generalitzat que fa endarrerir tots els avenços creats, perque tothom en vol crear un de nou cada dia. No podem fer del nostre país Amèrica. No podem ni hem de canviar-lo. Hem de ser nosaltres, intel·ligents no somia-truites, valents no perillosos, esforçats no pretenciosos. Catalunya té una gran cultura, sí però aquesta, sense una gran riquesa econòmica, un esperit de grup i un objectiu comú, no pot ni podrà ser transmesa, ja que aquesta cultura no fa tirar del carro, sino la voluntat de mantenir-la i conservar-la, treballant en una botiga, al conreu, traginant fems o arrenglerant travesses per fer d'aquesta cultura part de les nostres vides, del nostre destí, amb honor, amb glòria, amb fermesa, amb ubiquitat, estant allà on s'ha d'estar en el moment i el lloc adequats. Però sense deixar el treball de banda, ja que la cultura sense el treball no és res, al igual que un poble que en el instant crucial de fer seu el destí que té en el món, li gira la cara, deixant de ser...a no ser res.

La meva resposta, la de tots els catalans, per desgràcia: Comprar el bitllet per Les Planes i arribar a casa als volts de tres quarts de deu de la nit, per anar a sopar, a dormir i esperar el despertar d'un nou dia per continuar amb la nostra monotonia vital.

LA RELIGIÓ DELS CATALANS

Encara que molta gent no ho sàpiga, Catalunya, la verdadera Catalunya, la Catalunya Reial i no la d'avui,no fóu mai dominada pels Nuncis Papals, ans el contrari, ja que en aquell vell imperi marítim que era governat amb mà de ferro, els Reis de la corona Catalano-aragonesa erigien una atípica aceptació de diferents cultes i inclús toleraven creençes pseudopaganes i herètiques com la del "catarisme". La verdadera riquesa catalana radica en la mescla de diverses cultures i no en la confluència de diversos pobles com molts volen afirmar, ja que els ciments per a la constitució del primers comtats catalans després de la creació de la marca hispànica van ser creats per familiars directes de Carlemany, autèntics saxons. Emperò, Catalunya fóu trastornada (a partir de la mort de Martí l'Humà i gràcies a la unió amb el Regne de Castella arbitrada per la dinastia trastàmara), pel clero i finalment anihilades d'arrel, com ja ho foren en temps de Jaume II totes els cultes pagans o reformadors, considerats herètics per la Santa Inquisició, i així finalment les tradicions i el folklore s'anà perdent, destruïnt-se l'herència ascètica catalana.
Alguna cosa semblant succeeix avui; i no gaire lluny d'aquí, a contrades on fa més fred i neva més que algunes parts dels Alps. Parlem de la Vall d'Aran o deuríem dir la Val d'Aran com s'anomena en llengua occitana. I és que aquests últims dies hem pogut veure sovint per la televisió una munió de queixes del mateix Conselh D'Aran i d'alguns habitants d'aquelles terres fent crítica i safareig contra una pobre Óssa que va ser posada allí a l'any 1996-97 per aquestos que ara en renegen. I dic jo: ¿Com pot ser que una part de la nació catalana com és la Vall d'Aran protegida "estatutàriament" amb una llengua morta pròpia i pseudooficial, que no és més que l'occità que parlava en les seves estrofes Berenguer de Palou i que va ser la base del català primigeni, que té una bandera guarnida per la creu càtara vulgui fer fóra d'ella el llop, l'ós o la guineu que a part de ser animals salvatges formen part de la cosmogonia de mites i rondalles catalans? ¿O és que no ens recordem de la llegenda de Joan de l'ós o de certes estrofes i cants patriòtics com "Canigó" on es mencionen aquests animals com a icones del que Catalunya representa? No podem negar la veritat, ja ni ha prou de mentides político-eclesiàstiques. No és ni ha estat mai la religió catòlica la pròpia de Catalunya, és aquesta la que ens fa mal, la que anorrea i no allibera, distreu i no fomenta. La religió no pot fomentar l´anul·lació de la identitat de tot el que representa Catalunya, i si així fós s'haurien de refer el 70% d'escuts d'armes de l'antiga noblesa catalana, començant pel de Llop Centul i acabant pel del cognom Moliner. Per no parlar d'alguns escuts oficials de pobles com el d'Alins al Pallars Sobirà, el qual està adornat d'un ós amb una vall als seus peus. L'ós és una figura poderosa, el president dels EUA Theodore Roosevelt va dir una vegada que l'ós bru americà simbolitzava la perfecta harmonia entre lo vell (la naturalesa, la herència americana) i lo nou (la força, la moderna poderositat americana). Per això faig una proclama dient que si destruïm les nostres creençes i no les respectem, ¿què en serà de Catalunya? ¿On anirem a parar? Ara més que mai, hem de pensar calvinistament, hem de ser forts, hem de lluitar pel que és nostre, no ens hem de deixar anar, per això, des del blog, i a la meva manera li lleço la mà a organitzacions com IPCENA i altres que miren de protegir el poc patrimoni històric que ens queda, i encara que no em senti, perque la óssa pugui fugir a França i deixi enrera els seus persecutors, i espero que aquesta vulgar pandilla d'aventurers i aprofitats que governen aquest país es donin compte algun dia del que han fet.

EMPRENEDORS…¿ON?

Ens parlen aquests dies de CRISI FINANÇERA, de DESASTRE ECONÒMIC i de REFUNDAR EL CAPITALISME. En sí, ens parlen de moltes coses, tantes, que quasi ja ens hem oblidat dels problemes que es regeixen en el nostre país, CATALUNYA. La veritat però, és que penso que no som molt diferents de la resta de ciutadans d´altres països europeus; el cert és que som tant semblants amb molts d´ells perquè ni tant sols ens mirem el suficientment a nosaltres mateixos. Es deixem portar per les influències, i així ens va. Aprofitant que aquesta setmana s´inaugura a TV3 un nou espai amb el títol “Emprenedors”, que segons el que he sentit a dir, tracta de les noves visions de negoci d´alguns catalans que en ell s´hi presenten; em ve a la memòria una dada que em va donar un gestor i Administrador de Finques, bon amic meu i que anava com diré. Tot dinant en un restaurant de Sabadell, em va explicar que més del cinquanta per cent d´autònoms i pimes que ell els hi porta la contabil·litat i els hi gestiona l´IRPF, de les quals ténen més de 2 treballadors assegurats, no guanyen ni 2.000 € cada mes nets, després de pagar lloguer del local de negoci, telèfons, factures de tota mena, i com no, els treballadors. Jo, sorprès li vaig dir: <¿I no li vas preguntar per què ténen empresa i no s´en van a parar la mà?”> Al que ell em contesta: :<¿I què vols que faci, jo?>
Aquesta és doncs la mentalitat del que des de fa molt de temps penso que, degut a les meves pròpies estadístiques directes, és representada per més del 70% de la població catalana. I llavors dic, ¿de què serveixen firmar pactes polítics de I+D si el govern de la Generalitat de Catalunya no subvenciona aquestes empreses i autònoms que són el motor del país? ¿Quines trifulques obscenes i paradoxals ens diuen aquests politicastres que preparen plans de creixement econòmic d´aquí 8 anys vista si no reben el que necessiten per fer polítiques socials d´aquí a un any. Això jo en dic pretenciositat i estratègies, que potser fa uns any quan l´economia anava bé ningú hi feia cabal, però totes aquestes carades ara se´ls hi poden tornar en contra. No senyors, el gran problema no radica en l´actual concepció política de veure les coses sino en l´enfocament d´aquesta política. ¿És lícit concebir fer programes de televisió com l´abans esmentat per donar 100.000 € a qui guanyi, com una rifa, per culpa de que el govern no li dóna al ciutadà el que necessita per crear riquesa i llocs de treball? La veritat, crec que no, però no em penso perdre ni un capítol d´aquest programa ja que si la meva teoria és correcta serà l´arma de doble full perfecta per evidenciar la falta de creativitat lògica dels catalans i catalanes. I això és per una sola raó; i aquesta és que si un país i la seva gent resta desorientat per falta d´objectius i confiança en la col·lectivitat i mana individualisme per tot arreu, aquest país es despersonalitza, es perd i fracassa, perdent l´al·legria i exedint en un desànim continuat que el fa oblidar-se a ell mateix poc a poc i cada dia més per a convertir-se en un no res. Com qualsevol país, i encara més no tenint Estat, Catalunya ha d´aixecar-se tenir un objectiu i no deturar-se fins haver-lo conseguit, i ara més que mai, sino Catalunya, sense objectius ni una ruta correcta, i governada per polítics aventurers i aprofitats, pretenciosos que més es miren la butxaca que els problemes de la seva terra, restarà anorreada i finalment MORIRÀ.