COM VOLEM EL NOSTRE FUTUR?

O dit d'una altra manera, què serà del poble de Catalunya?

El 23 d'Agost d´enguany, estava prop de la comarca de Ribera d'Ebre i em va cridà molt l'atenció un castell que s´alçava, majestuosament d'entre les avui tèrboles aigües de l'Ebre. Aquest riu neix en la conca mediterrània formant una albufera on s'allotja un prominent delta, que continua éssent sense cap mena de dubte, el cor natural i sostent econòmic d'aquesta Regió. Com que era al tard i el transbordador no funcionava, vaig donar la volta amb el cotxe, fent marxa enrera pel pas de barca i me'n vaig anar cap a la vil·la de Miravet. Caminant pels carrers de la vil·la medieval, vaig enganxar ràpidament el cor de la vella comanda templera tot caminant pels pedregosos carrerots que em duien cap a la escarpada muntanya on s'alça l'esplèndid castell àrab del segle XI, avui ja en runes.
Aquest enclau, lloc de batalles i gran cofradia que era l'eix de la comunitat templera de les Terres de l'Ebre, conjuntament amb 8 castells i fortalesses més, durant gairebé un any (del 1307 al 1308), fóu escenari d'un setge injust que, perpetrat per les forçes de l'avar Rei Jaume II amb el contuberni del papa Climent V i del Rei de França, Felip el Bell. Era l'hora de deixar constància de que els frares eren indignes de continuar professant la seva fe catòl·lica i ser els creuats del Papa. Aquest frares de túnica blanca i amb creu roja al pit, havien conseguit fortuna i riqueses al Regne Cristià de Outremer combatent als sarraïns i portant ben alt les insignes ordres de les butlles papals i el seu Deus volt. Tota aquesta gran riquesa conferida, no fóu res comparada amb la bona administració que varen protagonitzar amb les cofradies i territoris eclesiàstics dels quals s'otorgà la seva responsabilitat. Era l'hora de fer-se amb aquell botí. Sempre és el mateix, qui pot vol. I així va ésser. Els camins del senyor són inexcrutables, però també ho són els dels funcionaris corruptes de la Santa Seu aleshores i dels ambiciosos reis que els dominaven. Tot és política al cap i a la fí. I és que els frares s'havien propassat. Eren inservibles, ara; EL GOVERN HO VOLIA.
Vaig continuar pujant pels carrers i tot d'una em trobà davant d'un rètol que deia "CASTELL". LLavors començà la pujada, per un caminet que amb prou feines el pujaria una mula carregada tot contemplant el paisatge feréstec i rocallós, sense vida, envoltat d´arbustos i escurçons, i jo, al mig, pujant amunt, amunt, amunt.
Com deuria ser aquell llarg setge, les roques llançades pels maganels i catapultes impactant contra les parets de pedra de la fortalessa. Les sagetes xiulant i els ballesters tornant a carregar, els cops infernals de la sapa que amenaçava els fonaments de pedra de la barbacana.
Sense donar-me compte, tombant una petita filera d´abrets em vaig veure davant de la sòlida fortalesa. Les parets del castell gairebé es mantenien en tota la seva extenió, encara que els anys passats es notaven en veure l´extensa muralla corrumpuda. En aquell moment vaig pensar en com deuria ser la rendició dels Frares i el ferotge combat i resistència dels 6 templers que es feren forts al primer pis del palau, al costat de la capella. Els havien venut, tothom estava en la seva contra. I tot, perquè, fàcil, per diners!!! L'esglèsia s´havia baixat les faldilles davant la reialesa, i al final només en quedaven aquells monjos guerrers, realment els més valerosos de l'escena, amb un profund coratge i mantenint el seu orgull i honor a les seves creençes. Tothom, els havia abandonant, i tot i éssent proscrits, pel seu acte de rebel·lia al no sometre's a la voluntat del Rei, havien demostrat que tenien més honor que aquell que, els hi professava totes aquelles calúmnies i mentides solament per pispar-lis la fortuna que amb reconegut sacrifici havien merescut amb tota legal·litat i perseverança.
Després, silenci, un silenci alhora terrible i tranquil, solitari, com la fí dels templers catalans, jo, davant d'aquella fortalessa; el sol amagant-se a l'horitzó, l'enquadrament geogràfic i defensiu perfecte que oferien els seus alts murs, així com la vista a tota la vall que tenia l'Ebre com a mirall perfecte dels esdeveniments ocorreguts. Aquella calma, el lleveig acometent implacable fent sorolls eixordadors contra la muralla de llevant, i la roca erma però esbelta que romania per damunt del meu cap.
Fent unes quantes fotos del castell, vaig contemplar resseguint la muralla a peu, com dos tàbacs lluitaven per xuclar el nèctar d´una flor que es trobava davant meu. Endintsant-me pel que va ser a l'antigor, la caballerissa, ara ja mig enderrocada, vaig contemplar la vista que oferia tota la conca de l'Ebre, i llavors, altre cop, aquell silenci, aquell buit, són coses que no s'obliden.
Era tard i vaig retornar per on havia vingut, i baixant els últims carrers que limiten la vil·la medieval amb la nova, sota un breu túnel que no és més que l'obscuritat del terra d'una casa de pedra que fa a les vegades de sostre, amb arc de rodó de volta, veig una portella que fa de mirador, tancada, projecta una vista sobre el riu Ebre, on es veuen clarament el flux de les aigües i el llot verd i algues com serpents que s'alcen a la riba. Em vaig recordar de la soletat, i, després d'aquell túnel, el món real, la realitat, la Catalunya d'avui. La veritat, no en vaig veure gaire diferència que la d'abans. Un munt de gentada prenia refrescs i altres sucedanis a la plaça vora el riu, a l'ombra d'abres gegants. Per fí vaig entendre la realitat que m'envoltava, mentre ningú es donava compte, arrauxats, perduts, i no com els templers sinó absorvits per la realitat, com la soldadesca reial. I a mà esquerra, l'esglèsia del poble, el·luctant, restaurada, a contra que el castell abandonat. Venjança clerical? Potser més aviat s'hauria de dir ressentiment i incapacitat de cambiar les coses. Por, una inmensa por i desànim, desgana absoluta que impedia cambiar res de res. Tret que es contraposava amb la botiga del Racó del Temple que es mostrava davant la plaça. La veritat és que els màrtirs són més respectats i recordats que la gent normal, ja siguin laics o no. La realitat és que aquell noble Fra Ramon de Saguàrdia i els altres frares que defensaren el castell són millors que qualsevol. No obstant, van tenir un error: defensar els interesos d'aquells que no els mereixien. Però per entendre això falta temps, determinació política i virtut i orgull de poble, al marge de la història que tenim. Cal fer-ne una de nova, res del que ha succeït fins ara no existeix, hem d'iniciar una nova evol·lució sociopolítica que canviï dinàmicament la situació del poble de Catalunya, aconseguint tenir allò del que aquest poble no en té: HONOR, CORATGE i PERSEVERANÇA. I això cal fer-ho tots alhora. De fet, s'hauria pogut fer, si no fós perque en comptes d'això ens hem preocupat els últims set-cents anys més de nosaltres mateixos que del nostre futur. Hem arribat tard per cambiar les coses. Catalunya, encara que ningú ho vulgui dir està acabada. Només és qüestió de temps. Solament ens queda l'heroïsme resistent de gent com jo, que al igual que els vells templers, mantindré la creença amb les meves idees a fí de que un dia pugui fer despertar el meu poble que fa temps que està dormint...

ÉSSERS APÀTRIDES

A dia d'avui, hi ha moltes modalitats d'antipratiotisme, però una de les més àmpliament confirmades és la que poseïm tots o "part" dels catalans en el nostre interior. A la vida, al igual que es neix, i després del paritori el nou nat, valora afablement l'amor de la seva mare i el seu pare, mestres per ell fins que es faci gran, quan ja ho és aquell infant crescut que transgredeix llur caràcter, adoptant el camí bo o el dolent, segons li sia més escaient i independentment de l´enssenyança de la família. Un fet semblant li succeeix a un nedó que va creixer, va arribar a ser gran però que, en canvi, no valora gens el seu passat i s'inverteix (cosa que crec, no passa a cap país del món, excepte el nostre, que no n'és d'estrany), tornant a ser un nedó que ha perdut la memòria, producte d'un alzheimer sociopàtic que l´indueix dia a dia a convertir-se en un híbrid que no se sap d'on ha vingut. Aquest nedó, adoctrinat per idees preconcebudes, s'alça (com va fer la Il·lustre soprano Maria de Montserrat Viviana Concepció Caballé i Folch), coneguda per tothom com a Montserrat Caballé a seques, en pronunciar unes afirmacions que contradeien la seva pròpia existència com a Barcelonina i Catalana en afirmar que l'idioma Espanyol oficial i reconegut és i serà i ha estat sempre el castellà, ja que afirmava que el seu pare li va ensenyar de petita. Bé, potser, m'he equivocat en la metàfora, ja que a vegades, com aquí s'ha vist prou bé n'hi han fins i tot de pares que en són de nedons. I la veritat, és prou estrany, que aquesta cèl·lebre soprano "catalana", nascuda a Barcelona al 1933, durant la 2ª República, època en la que es clamava un calor popular tradicionalista que evocaba la realitat històrica catalana, volent ser ella mateixa reconeguda arreu d´Espanya, com no s'havia reconegut en més de cinc-cents anys. Aquesta fita, emperò, dona compte pròpia de que sempre hi han hagut apàtrides a la nostra terra, i crec sempre n'hi hauran.

Fa uns dies ençà, un llibre a la meva residència estival del Baix Camp, llegint un interessant breviari de rondalles i folklore popular escrit per Joan Amades els anys "30", vaig quedar sorprès en la narració que parlava del gegantàs que va juntar diverses muntanyes creant una vall en la que abocava tota la femada (orins i defecacions incloses), vall, la qual avui dia resulta una de les més fèrtils de la comarca.

No és estrany creure això, ja que si ho extrapol·laritzem amb la cridòria emesa per moltíssima gent en totes les capitals i ciutats catalanes amb la victòria de la sel·lecció espanyola de futbol, podem veure la magnitut del desastre que el nostre pais ofereix. Sí, senyor, aquest és un país que ha perdut les seves arrels, no es preua com a valor propi, individual i inalterable, i per contra pacta amb l'invasor (com sempre ho ha fet) i renega del què és i d'on vé.

I dic jo, és així com volem construir la Catalunya de l'endemà? així és com lluitem per ser el que som i mantenir-nos en la història com a pais, valorant les nostres creences per sobre de les dels demés? o volem ser tal com som, pròfugs del nostre destí com a poble, nació i país?

De nosaltres depèn aixecar-nos, lluitar i Creure, perquè si no, el nostre poble s'escindirà, i això, no ho dic jo, ja ho deia en Amades a l´any 1936.

La situació que emboeix el nostre país, resulta impràctica per a molta gent d'avui, ningú queda exclòs del panorama econòmic. Tots tenim dret a ser catalans, pero primer cal demostrar-ho. Per això, les crisis econòmiques no poden ser mai el precedent de canvis en l'orientació política, ja que el català que jo busco és una persona íntegra de cap a peus i dosposat a lluitar per la seva terra quan sigui de forma democràtica i posant tota la pell del brau a la graella. Si Catalunya en menys de 10 anys no té l'empenta necessària per ser el país i nació que aquí pretenc fomentar, en menys de 50 anys, el català serà relegat a una tendència de certs grupúscles de població, la cultura cada dia es perdrà més i al final no quedarà més de Catalunya que les runes d´una Sagrada Família inacabada.

No fem de Catalunya això que he dit. Cultivem-nos, valorem-nos com a persones i enfrontem junts el nostre destí com a poble i independentment de Madrit. Lluitem amb allò que molts no han posseït mai, LA PARAULA. Això, és el que més preuat tenim, deixem-nos de botiflería i esforçem-nos per a ser alguna cosa més que un club de futbol corrupte. SIGUEM CATALANS. ¡SIGUEM NOSALTRES. SIGUEM TOTS! (magrebins, sud-americans, castellano-parlants...). ¡TOTS ELS QUE VIVIM EN AQUEST GRAN PAÍS. SIGUEM DIGNES. SIGUEM NOSTRES. SI NO MAI PODRÀ TIRAR ENDAVANT AQUESTA MÀQUINA OBSOLETA I QUE ESTÀ MALALTA QUE S´ANOMENA CATALUNYA. I JO NO PARLO DE CULTURA NI ARTS GENÈRIQUES (ja que la cultura i l'art no són lícits de mesclar-se amb la política). PARLO DE PÀTRIA, SÍ. I VOSALTRES SÓU ELS QUE DECIDIU SER PATRIOTES O SER APÀTRIDES, COM MOLTS HO SÓN AVUI DIA!

¡¡CATALANS!! ¡¡ESTEM DAVANT D'UNA CRISI ECONÒMICA SENSE PRECEDENTS DINS L'ESTAT QUE ENS GOVERNA, ÉS ARA O MAI, O HO SOLUCIONEM PER SEMPRE O MAI SERÀ SOLUCIONAT. SIGUEM FORTS, I LLUITEM, LLUITEU COM MAI PEL QUÈ ÉS VOSTRE O NINGÚ HO FARÀ PER VOSALTRES!!

AIXÒ NOMÉS ÉS EL PRINCIPI !

La igenuïtat catalana sobrepassa els límits més insospitats. Quan ens trobem amb els pixats al ventre, llavors, sí, ho critiquem tot! i de quina manera! Però abans d'això tothom reia, "se n'anava de viatge", vivia per sobre de les seves possibiliats, contents i ... enganyats. Què us costa catalans unir-vos i lluitar pels nostres mateixos objectius? Foteu pena. Ara on està la vostra "pijeria". La veritat és que no teniu el valor i coratge necessaris per escometre contra tanta fanfàrria existent. Ja és massa tard per recuperar-se. Vosaltres, catalans ho heu fet possible.

Ara en tenim però les conseqüències: CRISI ECONÓMICA, INFLACCIÓ, VAGUES DE TRANSPORTS, ATURAMENT DEL CONSUM I LA ESCASSA PRODUCCIÓ, per no parlar de la RECÀRREGA EN EL SECTOR DE LA CONSTRUCCIÓ.

Vosaltres, tots, catalans, sou culpables, per votar partits que no fan res per cambiar la situació d´aquest gran país. Només saben omplir-se les butxaques. Això és el que saben fer millor, fan discursos tronats, embriaguen la gent amb mentides i amb estratègies que només un acadèmic pot entendre bé.

Aquesta és una promesa: El que dic aquí, només és el començament, la CRISI anirà en augment, serà progressiva, i afectarà a tota aquesta societat de serveis i poc industrialitzada en la que vivim. Els catalans ho tindrem molt negre a partir d'ara. No hi haurà feina per ningú. La economia domèstica es ressentirà fins a límits indescriptibles. La situació que ens tocarà viure serà inaguantable. Quan l'índex de criminalitat pugi, producte de la finalització dels cobraments dels no asalariats que depenguin del subsidi de l'atur (sobretot immigrants), anirem calents. Un cúmul d'esdeveniments esdevindran terribles i un darrere l'altre. Serà incontrolat. Davant això, catalans, ens hem de fer forts i UNIR-NOS o mai serem res. Se'ns obre davant nostre una possibilitat històrica de ressorgir de les cendres com un poble orgullós, i ...són amb les crisis quan s´ha de treballar més per aconseguir objectius propis i de grup, ja que la persona moderna és individualista i "no vota", però quan "li toquen la faba", com ara, estarà disposada a tot.

P.D. Agraeixo les opinions que em feu arribar tots els lectors del bloc. Dintre de poc temps, crearé un espai dins d´aquest que es dividirà en un test (perquè tothom deixi la seva opinió de les preguntes que s´hi formulen) i un apartat amb títol " JO PROPOSO" en que tots els lectors em proposareu les activitats, actes, idees i altres que prepareu o que voleu incentivar. A tots, gràcies per la vostra col·laboració.

SI NO VOTEM NO IMPORTEM!

Els catalans no som importants perquè no fem possible que això sigui possible. “Generalment”, tenim tots els drets, emparats en la societat democràtica en la que vivim, però, què és dels nostres sentiments i evocacions interiors?
No existeixen aquestes-diran uns. Doncs, sí existeixen, sí, el que passa es que no el hi fem cabal. Tots nosaltres, els catalans, podem fer cambiar la situació, ja que podem triar a qui ens representi políticament.
El problema es que el desencís i desconcert cap a la classe política, ocasiona que moltíssima gent no voti ni es decanti cap a ningú.
Aquesta tàctica té dues coses dolentes: UNA que ens fa desaparèixer de l'escenari social com a ciutadans al no exercir el sufragi, i DOS, que no desitjem ser partíceps d'una causa comuna per a cambiar la situación al nostre pais, o el que és el mateix, ser apàtrides.
La veritat, és que, el que conseguim fent això és ser cada dia menys poble, menys ciutadans, menys…nosaltres, o sigui, no ser ningú. I així doncs, els polítics poden fer el que vulguin, com sempre, perque nosaltres som els verdaders culpables d'aquesta tragèdia grega que representa la Catalunya actual, embolcallada d'una riota general, que es representa en tot el que fem.
El producte d'aquesta falta d'interès popular fa que el nostre poble cada dia sigui menys poble, fins que, a la fí, no serà poble, ni res. Només,nosaltres, el poble, podem fer el possible per cambiar-ho…

NO SOM RES

Catalnya no és res ni mai serà res, ¿i, perquè? Perquè nosaltres no ho volem que ho sigui.
Ens neguem a nosaltres mateixos, quan ocórre alguna cosa que ens fa enaltir el nostre patriotisme, la neguem, som vulnerables, som inconscients, som perjudicials per nosaltres mateixos.
¿Com creieu que es formen els verdaders pobles? ¿Amb pensadors i grans oradors, ¡ja!? Amb determinisme popular, i solament amb popular convicció de creure en les coses, que aquests grans oradors representen. Però, per enfervir el calor popular, cal que el poble pensi igual, que es cregui lliure del seu propi destí, i que “optativament” esculleixi la millor opció per a ell. Però quan ho faci, sigui determinant amb allò que creu, amb allò que pensi, amb allò que vol i serà.

Moltes vegades, desde Catalunya, condemnem fermament règim dictatorials i/o vexacions contra la humanitat. Últimament, fruït dels bombardeigs contra el Líban i la franja de Gaza, s´ha sentit dir horribles afirmacions contra aquells atacs, duts a terme contra Israel.
Això em condueix a pensar en una cosa que deien quan era petit, a la fàbrica tèxtil del meu pare, quan sentia xerrar els fabricants i empresaris, i després, tancant el tracte es deien: “els catalans som pitjor que els jueus”. Més tard, quan em vaig fer gran, vaig entendre que això no era cert. La veritat, és que als catalans ja ens agradaria ser jueus. Almenys ells ténen un estat propi, són patriotes, verdaders negociants, importants en el món, i el que es més important, creuen en el que són. D´aquestes coses que he dit, els catalans no en tenim cap, ni mai la hem tinguda.
Quan ens parlen de patriotisme, els catalans pensem amb “ERC”, ¡mare de Déu, quina disbauxa !, o potser amb Jaume I, (un rei que ni tant sols va néixer a Barcelona), o potser, Macià, Companys, Tarradellas. Cap d´ells era el caràcter ni representava el caràcter patriòtic català. Perque aquest no existeix, s´ha d´incentivar i crear, però ambtot aquest caràcter és nostre, el tenim sí, però amagat, mai s´ha extret tot de dis, i només Catalunya serà un Estat, quna es tregui tot, o mai serà. És molt fàcil parlar de fets passats, condemnar estats estrangers, que es defensen d´agressions, i lluiten pel que són, pel dret d´existir. Això ho fem, perque no som res, no som ningú, i no tenim determinsime per cambiar la situació. Sino, ¿com es pot entendre que condemnem altra gent i volem entrontzar-nos en l´humanitarisme, si nosaltres hem estat un dels pobles més vexats i trepitjats del mó, i tot i així, no ens aixequem contra els nostres opressors? ¿És així, com volem ser recordats els catalans, com a pàries i individus objecte d´un altre, grans culturitzardors i apàtrides que s´orinen on van néixer ? ¡Quin fàstic!


¡prou de collonades! Siguem nosaltres, existim, o desapareixarem!

CRISI D'IDEES

Sovint s'ha dit que, quan un govern o Estat no posseeix idees pròpies, va en busca de Estats més grans que el puguin protegir en moments d'incertesa.
Bé, doncs, alguna cosa sempblant deu passar ara mateix a Catalunya. Amb les darreres intervencions als medis de comunicació, el nostre Il·lustre Exc. President de la Generalitat de Catalunya, Sr José Montilla, m'ha sobtat sobremanera en lleguir el “Periódico de Catalunya”, un article en el qual, aquest senyor, increpava a tota la classe empresarial perque, impelís un lideratge consistent per aportar a Catalunya uns “beneficis òptims”. Induïa també, a que la empresa catalana es fussionés amb Multinacionals o inversors privats de capital estranger.
Sí, senyor, una bona idea, no es pot negar. Davant d'una CRISI econòmica i social com mai s'ha vist, en la que en el transcurs dels quatre anys següents, el 50% de la població resident a Catalunya perdrà la feina; quan enguany més del 25% de petites i mitjanes empreses catalanes han fet figa o estant en concurs (l'antiga suspensió de pagaments); en un any en el que la mitjana de la població ha estat afectada dintre i fora de la seva ocupació, directa o indirectament per la pujada del tipus d'interès interbancari (EURIBOR), i la inflacció, producte de l'increment del valor de les coses per els descens del consum que ens porta a l'inevitablement encariment de la moneda, al no valdre, aquesta, res. I després de tot això, ens trobem, com un insigne president de la Generalitat, el qual, diuen que és mig illetrat, que a més, no és ni tant sols català, ens “obligui” a acceptar un domini sobre capital forani de el verdader poder de Catalunya. Quin boig drogat és capaç de fer unes afirmacions tant derrotistes? Aquest és el que volen tots els catalans, que el·leccions, rera el·leccions, el voten sense parar? Una persona, què és capaç de vendre, si cal, tot Catalunya, per quedar bé amb el seu pare i mare Espanyols, que en cada moment, li diuen el que ha de fer? Només faltaria que les empreses catalanes, ja prou traidores a la seva pàtria, es fonessin amb empreses forànies!! Llavors, què quedaria de Catalunya?
Sense un capital propi que mantingués l'esforç català a Catalunya, qualsevol seria capaç de vertebra una virtual política econòmica més planificada i promíscua amb l'Estat Espanyol. Aquesta, sense cap mena de dubte, seria la fí de l'empresariat català i de la virtual esència del que representa realment Catalunya avui?
Però, realment val la pena que Catalunya segueixi existint? Per què no fem res de res perque això sigui així!
Amb la mentalitat passota i fatxenda de tots els ciutadans que a dia d'avui conformen aquest aprenent de Nació que vol eixir, només fem més gran el forat on s'ens enterrarà amb poc temps.
El poc fervor i coratge, sense cap determinació, producte de l'escepticisme de la població cap a uns polítics cada dia més penosos i pallassos, fan, amb el seu abstencionisme verbal i social, la seva autonegació del que succeeix i la seva poca empenta, que Catalunya sigui conduïda pels quatre aficionats que la porten inevitablement cap a la seva extinció. La condueix a continuar éssent el miratge solitari i idiota, riota de totes les comunitats autònomes que formen l'Estat Espanyol. La condueix en ésser la vergonya dels pobles, per no accentuar el verdaders valors del que representa SER CATALÀ. Tots i dic, tots, la portem cap al seu declivi, que dia dia es fa més constant i progressiu. I ens preguntarem: ¿Com ho podem solucionar? Fàcil. Éssent nosaltres mateixos. Si no volem ser un poble, no ho diguem sempre. Ja que amb aquest ditiramb el que aconseguim es ajornar una mort anunciada. ¡O tots o res!
No n'hi ha prou amb ser puntals de la civil·lització, “fòrum intercultural”…
De què serveix tot això, sino tenim futur? ¿De que serveix difondre cultura sense objectius? ¿O és que els erudits estudien per estudiar, saben per ser inel·ligents, i que no els hi serveixi per res? Què som massoquistes?

Jo diré el que som: uns negats!!
Si de debò volem ser alguna cosa més que un tros de terra erma plena de lliurepensadors i erudits, hem de deixar de “culturanitzar-nos”. Combatim, lluitem amb força per la nostra pàtria, junts, tots, de la maneta, fins al final…Només així aconseguirem que Catalunya, sia lliure, lliure, sí…de nosaltres mateixos.

VIURE ÉS MORIR

Catalunya, a dia d´avui, es troba en una situació inestable sense precedents.

Les tendències consumistes del món global·litzat ens impedeixen fer-ne el cabal necessari per cambiar-ne la situació. Mentre els catalans, a l´igual que paràsits en un animal moribund, segueixen llepant-se les ferides per crear noves formes de dolència personal i de butxaca. Mentalment, el català és partícep i veu el que li passa, però, producte de la seva poca visió i conformisme parasitari, creu massa difícil deixar de banda i oblidar un sistema que l´està destruïnt i consumint, poc a poc.

L´economia, trontolla i ell es degrada de socarrel votant partits polítics foranis que no creen més que desconcert i desànim i no arreglen res. I aquests polítics, ¿Què fan? -Fàcil, ja que el paràsit/s i pàries patriòtics desitgen continuar éssent manipul·lats, creen nous impostos que facin mantenir el païs cinc anys més, perque tot continuiï igual.

La gent, altre vegada contenta i el poble sempre famolenc. I pel mig, una cortina de fum que fa ingresar diners al poble que ja és una mortalla.

Com que la indústria i economia es paralitza, en un païs que no té res, només hi ha una manera de recaptar "sense fer res", amb multes i cànon d´aigua: ¡¡¡altre cop els paràsits contents...i... enganyats!!!

¿Té remei Catalunya? -La veritat és que no, ja que hom quan perd criteri, viu per no viure; o el què és el mateix, mor en vida.