ELS CARAGIRATS

" EL SENY SI NO VA ACOMPANYAT D´UNA FORTA VOLUNTAT DE COMBAT, NOMÉS SERVEIX PER TAPAR COVARDIES" Francesc Macià





Ens parlen sovint aquests dies de transició, de la Llei de la Memòria històrica però, ¿què se n'ha fet de la realitat intrínseca del poble català? ¿On és aquesta voluntat que ben arrelada tenien els nostres avantpassats? Crec que no existeix res de tot això. Sino, ¿perquè hem de permetre una baladronada política com és aquesta Llei tant execrable? Jo us ho diré. Perque els catalans som covards, estèrils i antipatriotes.

Quan van arribar a París les tropes de la Brigada Leclerc i la van alliberar o quan els aliats van alliberar Bèlgica va ser qüestió de pocs dies que els col·laboracionistes de Vichy i els membres del govern de Leon Degrelle fossin ajusticiats, apallissats, deshonrats i humil·liats pels carrers. En canvi, ¿què fóu de Catalunya després de la guerra civil i, posteriorment després de la Segona Guerra Mundial i al finalitzar un Règim feixista amb mil·lers de morts a les seves espatlles? ¿On són les imputacions que es deurien d'haver fet a aquells alts càrrecs? No va ser res de tot això, no, solament van ser amnistiats com si aquí no passa res. Llavors, ¿què podem pensar nosaltres els catalans corrents de tot això? ¿De debò ens interessa viure en un país que es vulneren tots els drets fonamentals de la persona humana i es té un alzheimer generalitzat quan es parla segons què?
No, és l'individualisme, la falta d'esperit combatiu, aquell orgull perdut que ens fa convertir en uns caragirats, que donem l'esquena a la realitat i per tapar les vergonyes promovem lleis més de 30 anys després de quan s'hauria hagut de fer de veritat. ¿I així volem construir un país, éssent la riota de tota Espanya i del món sencer?
El que us passa a vosaltres catalans, es que heu perdut, honor, pàtria i dintre de molt poc llengua i història també, ja que un poble que no vol tenir un futur propi, ni resta ungit per un destí, ni té esperit d'equip està destinat a fracassar amb quantes propostes, Estatuts o seguiments de Consells de Guerra com el de "Companys".
No és ara quan s'han de fer certes coses, i no es poden fer d'una forma diplomàtica amb tothom, s'han de fer de forma concreta, radical i trencant tots els esquemes, amb orgull, amb decissió, amb coratge i amor per la nostra nació. I no amb interesos partidistes ni onerosos.
Per altra banda cal dir que vivim molt anclats en el passat. Depenem massa d'allò que està bé o malament però sempre dissimulant les coses amb escuses de que va passar. Certes coses no es poden oblidar, ni s'oblidaran mai, però per reeixir i triomfar amb un canvi, qualsevol canvi s´ha d'eliminar tota referència política obsoleta i no funcional ja que el futur no està aquí, sino que està en els joves i les persones que porten l'economia d'aquesta Catalunya endavant. Per això, essència política de partits com ERC avui no resulta adequada, ni per la seva acció ni per la seua ideologia del benestar que més promou un "comunisme" socialdemodràtic que una democràcia per a buscar allò millor de la gent per fer rutllar el país.

I aquí va la meva pregunta: On voleu anar els catalans?

TORNADA A L'ESCOLA

Alguns dies i quan puc, veig de matí un programa retransmès a TVC i del qual n'és presentador el Sr. Josep Cuní. Avui, aquest programa tenia com a eix de debat la tornada a l´escola de la joventut catalana. Estava veient en un bar el programa, tot prenent un cafè, quan van enviar un missatge pel mòbil que tractaba sobre la “realitat social”. Certament que el debat que s'estava fent, tenia que veure directament amb aquesta connotació, però em dóna que el que va enviar el missatge MMS volia aprofundir en alguna cosa més que, tot i que segurament ho sabien perfectament, la mentalitat objectiva i estricta del periodista i els interlocutors del programa els impedien descobrir. Jo crec que allò que volia dir aquell és el que tots sabem però tothom nega, no vol dir i amaga. Això és la “realitat social” que ens envolta; aquesta realitat que té embarcades a totes les famílies catalanes i que poc a poc va sortint a la llum. Aquesta realitat que fa que molts catalans no arribin a fí de Mes pels deutes, la hipoteca, l'enduriment de la calitat de vida deguda a la inflacció econòmica, la precarietat dels llocs de treball, i ara, per acabar-ho de rematar, la tornada al Col·legi de la quitxalla.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.

Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.

AVUI, REFLEXIONEM...

A l´any 1998, un jove universitari de disset anys que cursava estudis a la Facultat de Dret de l´Universitat de Lleida, va sortir del Claustre central a la Rambla Aragó acompanyat d´una munió de joves a defensar les seves idees contra la política reaccionària de la aleshores ministra d´Educació, Sra. Esperanza Aguirre.
Quan aquell jove i els seus companys eren al lloc on, suposadament havia d´arribar l´itinerant de la ministra, es van trobar un contingent desmessurat de cossos policials i dispositius anti-avalots que trabaren un cordó infranquejable. Després, crits, picabaralla i corre-cuita. En pocs minuts, la petita revolució va ser frenada d´arrel.
Sí catalans, així ha estat la direcció que ha pres la societat catalana els últims 30 anys. Quatre que s´ho miren i un que vol canviar les coses; però quan ets jove i inexpert no et mires les coses des d´una perspectiva sèria, sino que ets temperamental i vols canviar les coses abans que elles et canviïn a tu. Aquell jove, es va donar compte poc més tard de que la societat no estava preparada per canviar, però en comptes d´actuar com a qualsevol altra persona, va unir el seu coneixement i la seva passió per tal de lluitar per allò que el seu cor patriòtic li dictà. I aixífóu que "La Victòria" va néixer d´entre les cendres d´una Catalunya destruïda per polítiques convencionalistes i catalans no més convencionals per dur a terme la seva particular promesa; convertir a Catalunya en un poble fort, orgullós, econòmicament sostenible i rel·ligiós.
Avui, després de deu llargs anys d´aquella fita, puc dir que em sento orgullós de tot el que he fet. Sé que falta molt per arribar a la conciència del ciutadà d´aguest país però sé una cosa; que si la fe en nosaltres la perdem, no existirem. Per això, poble antic i adol·lorit, cal ara més que mai ser fidels en les nostres idees, però ser dignes per tal de merèixer-les, i això sense deixar de banda la realitat personal de cadascú. Fa molts anys que el poble de Catalunya resta dolgut d´una malaltia encomanadissa que va captivant nous adeptes i aquesta malaltia es diu PASSIVITAT ABSOLUTA. Ningú l´importa es, les tradicions, els cultes sagrats, la història... I dintre de no gaire temps, quan els polítics actuals pleguin i uns altres agafin les regnes del poder, tots els discursos actuals que volen fer veure alguna dosis lleu de catalanisme efervescent, s´extinguiran per seguir-los uns de més espanyolistes, com ha estat hi ha sigut sempre.
Per això, Catalunya ha de renéixer, i ¡res ha canviat els últims deu anys! ¿Què volem fer; esperar deu anys, vint, trenta o més, per fer-ho? ¡Ara és el moment! ¡unim-nos! Tots davant d´una bandera catalana de tots, i no l´estelada comunista, aquesta no és la bandera de Catalunya. Aquella és una bandera ieològica, no forma part del poble. Creem aquesta bandera! Que formi part del nostre poble i la nostra tradició però sense emmirallar-nos, ja que moltes coses han de canviar i és per això que hem de pensar col·lectivament. LA UNIÓ ÉS LA VIRTUT QUE ENS FA FORTS, lluitem pel què és nostre, lluitem per:

LA VICTÒRIA,
VISQUEM UNITS,
CREEM GERMANOR,
TINGUEM FE,
DECIDIM EL NOSTRE FUTUR, SENSE INTERMEDIARIS, NOMÉS NOSALTRES,
SIGUEM DIGNES DELS NOSTRES FILLS,
VOLGUEM UN ESTAT CATALÀ ! ! ! !

LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA

Poques ocasions en la vida ens adonem de la realitat que ens envolta. La veritat, és que l`ésser humà té molts defectes, i un d´ells és la poca atenció que presta de forma desinteresada per moltes coses. Aquest desinterès, producte de la connivència político-social que ens envolta, ens fa adreçar-nos cada dia més a conceptes abstractes com la moda, l´actualitat musical, o altres que conformen allò que els sociòlegs fa anys que anomenen "fashion cult". Però el cert és que aquesta fórmula va néixer ara fa molts anys. Després de la IIª Guerra Mundial amb la concienciació popular de la nova visió democràtica de l´existència, quinze anys més tard ja es trobava l´humanitat en un desbordament d´idees lliberals que avui han determinat definitivament la destrucció de tots els conceptes tradicionalistes de la nostra existència i la nostra història. Avui, paraules com l´honor, noblesa o ordre són oblidades per tothom, i mentre les social-democràcies europees de finals de Segle XX s´esforçaven per fer perdurar les seves jerarquies històriques, deixant fóra tota nació no existent, i amb la impossibilitat de crear-se´n en un futur.

La cultura de les persones s´ha acabat, ha començat el culte de les persona. La experiència dels últims cinquanta anys han servit per difuminar les tendències panhistòriques dels pobles i inherentment, la població s´ha convertit en un cúmul d´idearis exents de tota responsabil·litat per instar a convertir i ser partíceps del seu futur. Tota idea revolucionària és erradicada per la massa. Creiem massa amb els efectes dogmàtics de les revolucions; en canvi ens sometem al descontrol absolut de les modes i aspectes irrellevants que no signifiquen res.
¿És massa tard per eixir un canvi? La democràcia és bona, sí, però negar-se el futur és destruir les pròpies tradicions i la nostra història.
La dinàmica abstracta i el caràcter individualista que encarna avui dia la realitat social i política que ens envolta esdevé en la realitat dièdrica de la nostra existència. L`ésser humà, com a ésser racional resta captivat per les passions en les quals, el seu costat animal continua actiu, mentre que per altra banda, mitjançant el seu enteniment, aboca solucions a tots els problemes en els que es troba. En contra, la persona humana no desvirtua la seva racionalitat fent una mescla dels sentits i la raó, ans tot el contrari. És per això que aquest ens, du la seva vida d´una forma freda i intemperant, proliferant el -jo- del individualisme, en lloc d´expressar realment el que pensa i ser l´autèntic artífex dominant de la seva psique i la seva vida. Viu dominat per les circumstàncies, la vida el condiciona; i cada dia, encara que no ho veiem, ens convertim en un fenòmen que alguns científics arribistes podien denominar com la involució del coneixement de l´home.
La persona humana té por d´eixir, d´existir, de crear, de ser; i per això s´instal·la dins d´un sistema consumista impel·lit d´un pragmatisme vital incessant i no exent de competitivitat, producte d´aquell individualisme social avui tant comú, per tal de viure distret mentre la nostra voluntat de canvi es va perdent per donar pas a un maquinisme que ens fa defugir els nostres raonaments cap allò que no és políticament correcte.
La societat actual flota sobre una planxa de surf buscant les onades més febles, i tot aquell que s´escapa per anar a buscar-ne més grans se´l titlla de boig i asocial. Emperò, quan aquell que busca les grans onades aconsegueix passar-les sense caure a l´aigua la gent l´aplaudeix; i dic jo, sí és així ¿perquè ningú ho fa això en política? ¿Perquè aquesta camaraderia en els hobbies i l´esport no existeix en allò que més preuat ens és per la societat? ¿Com pot ser que tothom canvïa de tema quan se li parla de política? Doncs és fàcil. Ningú vol canviar. Tothom vol continuar éssent com és. La gent ha perdut la fe. No l´importa ni té voluntat de res...

¡El mico ja ha tornat!

PERPLEXITAT

L´encara avui orgullosa i antiga institució (o és el que fa creure encara a l´opinió pública catalana) què és el Centre d´Estudis Catalans, el passat Dimarts 2 d´Agost em va deixar corprès afirmant que la societat catalana sofreix un estat de perplexitat. Interessant paraula. “Perplex”. I es pensa aquesta “institució”, si així se li pot dir, ja que crec que molta gent culta i no ingènua com la majoria, la té per un òrgan pseudo-oficial al servei del govern que li demana sap que la població catalana roman desde fa moltes dècades Perplexa. I ho està per una raó molt senzilla, i aquesta raó es de que mai, ningú, niara ni en el passat ha fet RES de RES per pseudo-oficialitzar en la conciència de la població l´esperit necessari perque el poble català valori realment el seu objectiu prop en el món i amb la història. Això només reb un nom, i aquest nom es diu PATRIOTISME.
Envers les informacions d´aquest « Institut », cal dir que més que perplex, l´ estrat civil català es veu més aviat en un estat de passivitat flagrant en tot el que l´envolta, i fer afirmacions « pseudocatalanistes » com la que fa l´Institut d´Estudis Catalans no alteren gens ni mica l´estat anímic de la població, i això es perque a Cataunya sempre s´ha pensat més desde fora que des de dintre, com si ja fóssim un país. I el cas és que no som RES, perque no hem fet mai res perquè això canviï. Per això, i perque no existeixen referències històriques ni antecedents ad-hoc que favoreixin al canvi de les coses, només ens cal una sortida: CREAR-NE DE NOVES. Res del que existeix val la pena connservar-ho, ja veiem que fan les nostres institucions mentre nosaltres treballem com a negres que no tenim ni per pagar hipoteques, ni podem comprar un cotxe als fills, ni tant sols podem gaudir d´un bon tracte burocràtic. ¿Perquè claudicar? Jo dic ¡no! Però no ho puc dir sol. M´heu d´acompanyar. Per a mi és fàcil, tot el que no serveix, és un estorb social, cal destruir-ho. De dalt a baix, sense por, sense lamentar-se´n. I quan acabem, no mireu enrera. Construïrem el nostre futur, i no amb simbolismes, sino en la pràctica. Si les velles institucions deficitàries i inservibles resten mortes, nosaltres n´aixecarem de noves. Però per això cal concienciar-nos. Lluitar pel què és nostre. Només així triomfarem, sense defallir i sobretot, sense sentimentalismes… Ara tenim l´oportunitat que tant ens és necessària, tots junts, però caldrà tota la nostra energia per fer-ho possible. Perque si fallem, Catalunya, aquesta abstracció matemàtica de la nostra ment, no existirà matrerialment, de forma tangible, com a qualsevol poble li pertany legalment i per dret, d´EXISTIR.

COM VOLEM EL NOSTRE FUTUR?

O dit d'una altra manera, què serà del poble de Catalunya?

El 23 d'Agost d´enguany, estava prop de la comarca de Ribera d'Ebre i em va cridà molt l'atenció un castell que s´alçava, majestuosament d'entre les avui tèrboles aigües de l'Ebre. Aquest riu neix en la conca mediterrània formant una albufera on s'allotja un prominent delta, que continua éssent sense cap mena de dubte, el cor natural i sostent econòmic d'aquesta Regió. Com que era al tard i el transbordador no funcionava, vaig donar la volta amb el cotxe, fent marxa enrera pel pas de barca i me'n vaig anar cap a la vil·la de Miravet. Caminant pels carrers de la vil·la medieval, vaig enganxar ràpidament el cor de la vella comanda templera tot caminant pels pedregosos carrerots que em duien cap a la escarpada muntanya on s'alça l'esplèndid castell àrab del segle XI, avui ja en runes.
Aquest enclau, lloc de batalles i gran cofradia que era l'eix de la comunitat templera de les Terres de l'Ebre, conjuntament amb 8 castells i fortalesses més, durant gairebé un any (del 1307 al 1308), fóu escenari d'un setge injust que, perpetrat per les forçes de l'avar Rei Jaume II amb el contuberni del papa Climent V i del Rei de França, Felip el Bell. Era l'hora de deixar constància de que els frares eren indignes de continuar professant la seva fe catòl·lica i ser els creuats del Papa. Aquest frares de túnica blanca i amb creu roja al pit, havien conseguit fortuna i riqueses al Regne Cristià de Outremer combatent als sarraïns i portant ben alt les insignes ordres de les butlles papals i el seu Deus volt. Tota aquesta gran riquesa conferida, no fóu res comparada amb la bona administració que varen protagonitzar amb les cofradies i territoris eclesiàstics dels quals s'otorgà la seva responsabilitat. Era l'hora de fer-se amb aquell botí. Sempre és el mateix, qui pot vol. I així va ésser. Els camins del senyor són inexcrutables, però també ho són els dels funcionaris corruptes de la Santa Seu aleshores i dels ambiciosos reis que els dominaven. Tot és política al cap i a la fí. I és que els frares s'havien propassat. Eren inservibles, ara; EL GOVERN HO VOLIA.
Vaig continuar pujant pels carrers i tot d'una em trobà davant d'un rètol que deia "CASTELL". LLavors començà la pujada, per un caminet que amb prou feines el pujaria una mula carregada tot contemplant el paisatge feréstec i rocallós, sense vida, envoltat d´arbustos i escurçons, i jo, al mig, pujant amunt, amunt, amunt.
Com deuria ser aquell llarg setge, les roques llançades pels maganels i catapultes impactant contra les parets de pedra de la fortalessa. Les sagetes xiulant i els ballesters tornant a carregar, els cops infernals de la sapa que amenaçava els fonaments de pedra de la barbacana.
Sense donar-me compte, tombant una petita filera d´abrets em vaig veure davant de la sòlida fortalesa. Les parets del castell gairebé es mantenien en tota la seva extenió, encara que els anys passats es notaven en veure l´extensa muralla corrumpuda. En aquell moment vaig pensar en com deuria ser la rendició dels Frares i el ferotge combat i resistència dels 6 templers que es feren forts al primer pis del palau, al costat de la capella. Els havien venut, tothom estava en la seva contra. I tot, perquè, fàcil, per diners!!! L'esglèsia s´havia baixat les faldilles davant la reialesa, i al final només en quedaven aquells monjos guerrers, realment els més valerosos de l'escena, amb un profund coratge i mantenint el seu orgull i honor a les seves creençes. Tothom, els havia abandonant, i tot i éssent proscrits, pel seu acte de rebel·lia al no sometre's a la voluntat del Rei, havien demostrat que tenien més honor que aquell que, els hi professava totes aquelles calúmnies i mentides solament per pispar-lis la fortuna que amb reconegut sacrifici havien merescut amb tota legal·litat i perseverança.
Després, silenci, un silenci alhora terrible i tranquil, solitari, com la fí dels templers catalans, jo, davant d'aquella fortalessa; el sol amagant-se a l'horitzó, l'enquadrament geogràfic i defensiu perfecte que oferien els seus alts murs, així com la vista a tota la vall que tenia l'Ebre com a mirall perfecte dels esdeveniments ocorreguts. Aquella calma, el lleveig acometent implacable fent sorolls eixordadors contra la muralla de llevant, i la roca erma però esbelta que romania per damunt del meu cap.
Fent unes quantes fotos del castell, vaig contemplar resseguint la muralla a peu, com dos tàbacs lluitaven per xuclar el nèctar d´una flor que es trobava davant meu. Endintsant-me pel que va ser a l'antigor, la caballerissa, ara ja mig enderrocada, vaig contemplar la vista que oferia tota la conca de l'Ebre, i llavors, altre cop, aquell silenci, aquell buit, són coses que no s'obliden.
Era tard i vaig retornar per on havia vingut, i baixant els últims carrers que limiten la vil·la medieval amb la nova, sota un breu túnel que no és més que l'obscuritat del terra d'una casa de pedra que fa a les vegades de sostre, amb arc de rodó de volta, veig una portella que fa de mirador, tancada, projecta una vista sobre el riu Ebre, on es veuen clarament el flux de les aigües i el llot verd i algues com serpents que s'alcen a la riba. Em vaig recordar de la soletat, i, després d'aquell túnel, el món real, la realitat, la Catalunya d'avui. La veritat, no en vaig veure gaire diferència que la d'abans. Un munt de gentada prenia refrescs i altres sucedanis a la plaça vora el riu, a l'ombra d'abres gegants. Per fí vaig entendre la realitat que m'envoltava, mentre ningú es donava compte, arrauxats, perduts, i no com els templers sinó absorvits per la realitat, com la soldadesca reial. I a mà esquerra, l'esglèsia del poble, el·luctant, restaurada, a contra que el castell abandonat. Venjança clerical? Potser més aviat s'hauria de dir ressentiment i incapacitat de cambiar les coses. Por, una inmensa por i desànim, desgana absoluta que impedia cambiar res de res. Tret que es contraposava amb la botiga del Racó del Temple que es mostrava davant la plaça. La veritat és que els màrtirs són més respectats i recordats que la gent normal, ja siguin laics o no. La realitat és que aquell noble Fra Ramon de Saguàrdia i els altres frares que defensaren el castell són millors que qualsevol. No obstant, van tenir un error: defensar els interesos d'aquells que no els mereixien. Però per entendre això falta temps, determinació política i virtut i orgull de poble, al marge de la història que tenim. Cal fer-ne una de nova, res del que ha succeït fins ara no existeix, hem d'iniciar una nova evol·lució sociopolítica que canviï dinàmicament la situació del poble de Catalunya, aconseguint tenir allò del que aquest poble no en té: HONOR, CORATGE i PERSEVERANÇA. I això cal fer-ho tots alhora. De fet, s'hauria pogut fer, si no fós perque en comptes d'això ens hem preocupat els últims set-cents anys més de nosaltres mateixos que del nostre futur. Hem arribat tard per cambiar les coses. Catalunya, encara que ningú ho vulgui dir està acabada. Només és qüestió de temps. Solament ens queda l'heroïsme resistent de gent com jo, que al igual que els vells templers, mantindré la creença amb les meves idees a fí de que un dia pugui fer despertar el meu poble que fa temps que està dormint...

ÉSSERS APÀTRIDES

A dia d'avui, hi ha moltes modalitats d'antipratiotisme, però una de les més àmpliament confirmades és la que poseïm tots o "part" dels catalans en el nostre interior. A la vida, al igual que es neix, i després del paritori el nou nat, valora afablement l'amor de la seva mare i el seu pare, mestres per ell fins que es faci gran, quan ja ho és aquell infant crescut que transgredeix llur caràcter, adoptant el camí bo o el dolent, segons li sia més escaient i independentment de l´enssenyança de la família. Un fet semblant li succeeix a un nedó que va creixer, va arribar a ser gran però que, en canvi, no valora gens el seu passat i s'inverteix (cosa que crec, no passa a cap país del món, excepte el nostre, que no n'és d'estrany), tornant a ser un nedó que ha perdut la memòria, producte d'un alzheimer sociopàtic que l´indueix dia a dia a convertir-se en un híbrid que no se sap d'on ha vingut. Aquest nedó, adoctrinat per idees preconcebudes, s'alça (com va fer la Il·lustre soprano Maria de Montserrat Viviana Concepció Caballé i Folch), coneguda per tothom com a Montserrat Caballé a seques, en pronunciar unes afirmacions que contradeien la seva pròpia existència com a Barcelonina i Catalana en afirmar que l'idioma Espanyol oficial i reconegut és i serà i ha estat sempre el castellà, ja que afirmava que el seu pare li va ensenyar de petita. Bé, potser, m'he equivocat en la metàfora, ja que a vegades, com aquí s'ha vist prou bé n'hi han fins i tot de pares que en són de nedons. I la veritat, és prou estrany, que aquesta cèl·lebre soprano "catalana", nascuda a Barcelona al 1933, durant la 2ª República, època en la que es clamava un calor popular tradicionalista que evocaba la realitat històrica catalana, volent ser ella mateixa reconeguda arreu d´Espanya, com no s'havia reconegut en més de cinc-cents anys. Aquesta fita, emperò, dona compte pròpia de que sempre hi han hagut apàtrides a la nostra terra, i crec sempre n'hi hauran.

Fa uns dies ençà, un llibre a la meva residència estival del Baix Camp, llegint un interessant breviari de rondalles i folklore popular escrit per Joan Amades els anys "30", vaig quedar sorprès en la narració que parlava del gegantàs que va juntar diverses muntanyes creant una vall en la que abocava tota la femada (orins i defecacions incloses), vall, la qual avui dia resulta una de les més fèrtils de la comarca.

No és estrany creure això, ja que si ho extrapol·laritzem amb la cridòria emesa per moltíssima gent en totes les capitals i ciutats catalanes amb la victòria de la sel·lecció espanyola de futbol, podem veure la magnitut del desastre que el nostre pais ofereix. Sí, senyor, aquest és un país que ha perdut les seves arrels, no es preua com a valor propi, individual i inalterable, i per contra pacta amb l'invasor (com sempre ho ha fet) i renega del què és i d'on vé.

I dic jo, és així com volem construir la Catalunya de l'endemà? així és com lluitem per ser el que som i mantenir-nos en la història com a pais, valorant les nostres creences per sobre de les dels demés? o volem ser tal com som, pròfugs del nostre destí com a poble, nació i país?

De nosaltres depèn aixecar-nos, lluitar i Creure, perquè si no, el nostre poble s'escindirà, i això, no ho dic jo, ja ho deia en Amades a l´any 1936.

La situació que emboeix el nostre país, resulta impràctica per a molta gent d'avui, ningú queda exclòs del panorama econòmic. Tots tenim dret a ser catalans, pero primer cal demostrar-ho. Per això, les crisis econòmiques no poden ser mai el precedent de canvis en l'orientació política, ja que el català que jo busco és una persona íntegra de cap a peus i dosposat a lluitar per la seva terra quan sigui de forma democràtica i posant tota la pell del brau a la graella. Si Catalunya en menys de 10 anys no té l'empenta necessària per ser el país i nació que aquí pretenc fomentar, en menys de 50 anys, el català serà relegat a una tendència de certs grupúscles de població, la cultura cada dia es perdrà més i al final no quedarà més de Catalunya que les runes d´una Sagrada Família inacabada.

No fem de Catalunya això que he dit. Cultivem-nos, valorem-nos com a persones i enfrontem junts el nostre destí com a poble i independentment de Madrit. Lluitem amb allò que molts no han posseït mai, LA PARAULA. Això, és el que més preuat tenim, deixem-nos de botiflería i esforçem-nos per a ser alguna cosa més que un club de futbol corrupte. SIGUEM CATALANS. ¡SIGUEM NOSALTRES. SIGUEM TOTS! (magrebins, sud-americans, castellano-parlants...). ¡TOTS ELS QUE VIVIM EN AQUEST GRAN PAÍS. SIGUEM DIGNES. SIGUEM NOSTRES. SI NO MAI PODRÀ TIRAR ENDAVANT AQUESTA MÀQUINA OBSOLETA I QUE ESTÀ MALALTA QUE S´ANOMENA CATALUNYA. I JO NO PARLO DE CULTURA NI ARTS GENÈRIQUES (ja que la cultura i l'art no són lícits de mesclar-se amb la política). PARLO DE PÀTRIA, SÍ. I VOSALTRES SÓU ELS QUE DECIDIU SER PATRIOTES O SER APÀTRIDES, COM MOLTS HO SÓN AVUI DIA!

¡¡CATALANS!! ¡¡ESTEM DAVANT D'UNA CRISI ECONÒMICA SENSE PRECEDENTS DINS L'ESTAT QUE ENS GOVERNA, ÉS ARA O MAI, O HO SOLUCIONEM PER SEMPRE O MAI SERÀ SOLUCIONAT. SIGUEM FORTS, I LLUITEM, LLUITEU COM MAI PEL QUÈ ÉS VOSTRE O NINGÚ HO FARÀ PER VOSALTRES!!