US HO CREIEU?

CREIEU QUE CATALUNYA NECESSITA AQUEST ESTATUT?

CREIEU QUE EL SR. LAPORTA HO FARÀ MILLOR QUE ELS QUE HI HAN ARA?

CREIEU QUE LA JUNTA DEL PALAU ROBARÀ MENYS QUE EL GAT FÈLIX?

CREIEU QUE ERC VOL LA INDEPENDÈNCIA COM ABANS? REALMENT L'HA VOLGUDA ALGUNA VEGADA O TANT SOLS FA CAUSA SOCIAL QUAN LI CONVÉ?

CREIEU QUE ELS POLÍTICS ACTUALS US TRAURAN DE L'ACTUAL SITUACIÓ PRECÀRIA EN QUÈ VIVIM?

ANEU-HO CREIENT AIXÒ, QUÈ US FAREU VELLS NOMÉS DE PENSAR-HO...

ENCARA QUE, JA HI HA ALGUNS QUE SABEN LA VERITAT...

Són uns cagabandúrries...

Això és el que penso de tots ells. Sí senyor. Després de veure casos com el que hi pogut contemplar fa escasses hores a la Sala d'Actes de l'Ajuntament de Terrassa. Palplantat aprop de l'àrea de premsa anava seguint el fil d'una conferència abordada amb una crueltat excessiva, ja que més que un conferenciant, el Sr. Antoni Roca Rosell, un "expert" en Monturiol, relativitzava la son dels oïents amb un parell de monitors adossats a les dues bandes de la balaustrada on s'erigeixen les trones del consitori, servit d'un "powerpoint" que permetia lleguir i veure el curs de la xerrada sense que l'esmentat parlés gaire, ja que el giny xerrava per ell. Tres idees centrals que esmentà el conferenciant són les que m'han marcat: 1) Monturiol com a catalitzador de l'ambient sociopolític de finals del s. XIX; 2) "El somni", o sia, una història sobre la que es traçaria el futur projecte submarí, simbolitzat en una pedra plana vora el mar de Cadaqués; i 3) "ser partidario de los derechos de todos", frase del començament del primer article publicat a La Vanguàrdia pel científic, després del fracàs del projecte Icteneu. Però el que més em captivà va ser la seva afiliació a la branca moderada republicana, fet que mostra clarament què, com diu el Sr. Alfonso Guerra en un article a les pàgines centrals de la revista TIEMPO d'aquesta setmana, al comentar que el PSC reflecteix idees molt parelles a l'ideal burgès-català de final de segle XIX. Molt m'han agradat les fites d'aquell il·lustre personatge, inventor, polític i en certa manera, revolucionari. Un mal empresari que despilfarrà en nombrosos projectes, els diners que li permeteren invertir-los personalitats com el General O'Donnell.

Un personatge que se'l coneix bàsicament per llur treball esgotador com a científic innovador que com un dels caps del Partit Possibilista d'Emilio Castelar. Republicà fins a la medul·la i gran innovador del coneixement, somià despert en una època no tan llunyana amb idees com amb distància envers l'actual. Una època on el llenguatge emprat era de comú ordre el castellà, època en la que la Renaixença encara no habia puix, fructificat en llavors de roses. Una època, encara, que tot i que el nexe totalitari investit per una monarquia pseudoabsolutista anava perdent força vers un idioma polític nou anomenat lliberalisme, encara quedava molt camí per fer per aconseguir drets importants pel ciutadà, i encara més per a Catalunya. Emperò, Narcís Monturiol creié amb un projecte, un xic romàntic, sí, però no deixà mai de creure-hi tot i havent gastat sumes més astronòmiques que els seus tractats sobre l'univers. I tot i així, gent hi hagué que li'n donà de suport. Era un època diferent, molt més sublim i el·legant que la que vivim. Època de glòria, fortuna, desig, emocions i gran il·lusió. Època diferent que creixia cap a... una altra. La què som ara? Si és així és una gran desgràcia. Una època que existeix un I+D metafòric i on el govern incentiva paradoxalment anuncis televisius sobre una reindustrialització catalana.

Una industrialització, que estic ben segur que triomfarà i portarà el progrés al país. I encara més després d'inutilitzar-ne els seus grans fills (tèxtil, metal·lúrgia, agricultura).

És que no tenim sang a les venes o què? Ens hem tornat boixos del tot? Potser les dues coses són veritat; però no crec que tenint polítics tant agressius de butxaca com de paraules ens hagi servit de gaire. Ans al contrari, han cavat llur fossa comuna. Un cau ben gros i sapat al que anirem a ensapegar tots plegats un dia o un altre. I crec que no falta gaire perque això succeeixi. Pobres de nosaltres!

La crònica del que mai passarà. Arenys de Munt, 13 de Setembre de 2009

En poc més d'un any hem vist les mil formes del pancatalanisme dissident (10.000 a Brusel·les, campanyes oposades per l'Estatut...), i ara, un cop més, la incapacitat del govern per afrontar una opinió pública cada vegada més desencissada amb les poc més que ridícules maniobres polítiques dels nostres dirigents, i ara què aquests últims es veuen la garrotada degut a la seua mala gestió econòmica i social de l'actual realitat catalana... Ja ho tenim! Ens creen una altra efemèride que poc servirà per alentar la voluntat d'aquest poble. Certament és una empresa lloable, però cal diferir de la idea com una voluntat espontània i amb una veritable força reivindicativa. En sí, el què això aconseguirà ho coneixem tots: RES. I perquè? Doncs perquè Catalunya no necessita del fenomen independentista, necessita un canvi total, de dalt a baix. Ja s'ha donat massa temps per solucionar les coses; i amb tot, de què ha servit? de res. Doncs, no trobeu que ja és hora de passar a l'acció?

Els catalans n'estem tips i farts d'aquestes efemèrides polítiques que no busquen res més que vots, empeses d'un partidisme i una incapacitat flagrant de fer bé les coses. Ha arribat l'hora de donar un gir, ha arribat l'hora de foragitar les nostres pors i apostar per un futur de veritat. I és què, com deia Josep Martí en el seu llibre "Ets de dretes i no ho saps", argumentant que la voluntat ferma dels catalans de fer les coses, i més encara en política, és més de dretes que d'esquerres. Però, què són unes i altres? El què és ben segur és que jo mai apostaria a favor d'un perdedor, d'un o altra bàndol; i vosaltres? És per això i molt més que l'onze de Setembre, el consell de redacció d'aquest bloc es trobarà al fosar de les moreres per remetre la seua idea sobre la PÀTRIA CATALANA.

i després, què?

Una de les coses que sempre m'ha sorprés, és l'interès de la gent de Catalunya en diversos aspectes de la seua societat,...un d'ells pot ésser la passió pel futbol, més concretament per un equip que amb pocs anys s'ha erigit com un símbol de país, una imatge nacional, el FC-Barcelona. Així fou com em vaig trobar en un bar de la meua ciutat. La gent cridant com boixos, i llavors em vaig aturar a pensar: Mare meva, com criden! Tant debò estiguessin tant d'eufòrics per altres colors no menys importants, ja que si fos així faria temps que moltes coses serien diferents!!!...

AIXÒ ÉS UNA PARÒDIA!

FONT IMATGE: TVC-Canal parlament

Catalans, us hi heu lluït!

Primer, espereu prop de tres anys esperant un estatut aprovat en referèndum que no es farà mai, i llavors? Després us estimeu més pactar un finançament dèbil abans de atribuïr-vos el mèrit d'una posició de força que us permeti anar més enllà en un futur. Però si són els polítics els culpables!-diran alguns I un bè negre! -dic jo. O és que no som nosaltres els que fem possible el canvi, votant-los? Espereu els anys que vénen i veureu el que us dic ara!

PROFECIA: Any 2009, Abril, dia 17, prop de dos quarts de set de la tarda:

"QUAN ES CONSEGUEIXI EL FINANÇAMENT A LA BAIXA D'AQUÍ A 1 MES I ESCAIG I LA CRISI S'APAIVAGUI D'AQUÍ A L'ANY 2010-2011, CAP PARTIT, TRET DELS DE L'OPOSICIÓ APLEGARÀ FORCES A FAVOR D'UN REFERÈNDUM D'AUTODETERMINACIÓ PER A CATALUNYA, LA GENT L'IMPORTARÀ TRES LLAUNES ELS MOVIMENTS I PLATAFORMES, I NOMÉS QUATRE PATRIOTES ROMANDREM EN LA INOPIA, PER POR DE PERDRE FINS I TOT EL QUÈ SOM".

Ens parlen d'èpoques de canvi, d'obamanies, però no us atabaleu, el canvi no vé dels polítics sinó de nosaltres mateixos, i som la gent el que fan possible la immovilitat d'aquests. PER AIXÒ, JA ÉS HORA DE CAMBIAR-HO. Només depèn de vosaltres. Vosaltres sóu el destí. Vosaltres sóu el futur. De vosaltres és el delme; ja és hora d'utilitzar-lo de la manera que més gràcia ens faci i no supeditar-lo a altres que no n'estan capacitats.

UN ATUR SENSE FRONTERES...

Mentre els nostres polítics estudien campanyes de molt ressò i poca eficiència com la dels DEU MIL, l'atur segueix creixent inmensurablement i ningú fa res. On anirem a parar?

Segons dades del ministeri de treball i immigració, actualitzades el 6 de Març de 2009, i calculant la població activa o sigui en edat de treballar el quart trimestre del 2008 en 23.064.700 persones en el total conjunt de l´Estat Espanyol, diem:

1-Si la població autòctona ocupada sumava 19.856.800 persones, teníem uns 3.207.900 persones desocupades envers l´activa (en els que s'inclourien els universitaris o els llicenciats sense feina, entre d'altres).

2-D'altra banda, l'índex d'atur entre la població ocupada, a Febrer del 2009 es quantificava en 3.481.900 persones en quant a població autòctona.

3-Pel que fa a la població extrangera, el càlcul a quart trimestre del 2008 d'immigrants amb permís de residència amb certificat de treball registrats es situava en 4.473.499 persones. D'aquests, a Febrer de 2009, hi havien 588.381 demandants de feina però, fet increïble: Si teníem aquests demandants, com pot ser que existien entre extrangers procendents de països membres de la UE i no membres 35.525 desocupats més del barem que abans s´ha dit?

SI FEM EL CÒMPUT GLOBAL DINS DE LA LÒGICA MATEMÀTICA PODRÍEM DIR QUE A GENER-FEBRER DE 2009, A ESPANYA EL NÚMERO D'ATURATS ERA DE:

7.313.706 persones

Diguin el que vulguin. El cert és que estem en una situació difícil i els balls de números no ajuden gaire a canviar la nostra situació. Però tampoc l'amagar la realitat que ens envolta, tal i com ha fet el govern de Zapatero els darrers 3 anys. D'altra banda, i malgrat les xifres, no crec que ens enganyin amb la taxa de l´atur, però, si ho feren, de què serviria? La població ja és prou conscient de la seva situació, però, per això s'ha de plantar i no fer res? Si és així, estem ben acabats, més val que fotem el camp a un altre país, perquè el que és el nostre, en uns quants anys estarà econòmicament desballestat. Que no ens passi res!

L'ANÀBASI CATALANA

LOGO DEL PROJECTE

Tots i totes podem insinuar el protagonisme que podran tenir uns pocs manifestants a Brusel·les el dia 7 de Març d'enguany, emperò no cal dir que qui els que hi vagin hauran encès un gran espelmall d'esperança que Déu vulgui que no s'apagui mai. D'altra banda, a l'hora de la veritat, molts gosem pensar que l'acte no reeixirà ni tindrà l'èxit esperat, ja que perquè un acte de masses tingui una solidesa considerable no crec que seria necessari fer una processó a Brusel·les de solament 10.000 persones sinó una a Madrit d'un mil·lió, una davant del Bundestag a Berlín d'un milió més i una a Nova York de mig milió i una última a Washington d'un altre tant. Però això desgraciadament, no passarà mai. I no passarà mai perquè el poble català no està unit, igual que com hem pogut veure a Galícia i al País Basc, amb llurs respectius votants fa encara no dos dies. La gent d´avui dia ja no veu amb bons ulls la possibil·litat d'un canvi, solament li preocupen la butxaca i quan sortirà de la crisi. Saben perfectament que els polítics són tots iguals i no s'atabalen perquè uns diguin missa i els altres ball. La veritat és que el món actual està en una relació de despropòsit amb ell mateix, no té rumb, ni honor ni resa per la glòria com van tenir els nostres avantpassats. Es parla molt aquests dies de la guerra civil, de qui es portà malament, dels desoris ocasionats per un i altre bàndol. Ah! i quan es parla de Companys. Quan es parla de Companys... Per a mi un polític amb coratge fou Macià no en Companys. En Macià impulsà un canvi, desgraciadament no va viure el suficient per portar-lo a terme i en Companys s'encarregà de flagelar-lo amb un comunisme anarcabol·litzant i psucós que ens ha portat fins al que som el dia d'avui.

Però no per això ens hem de compadir-nos ni tampoc ser joves i infantils eternament sinó traçar una voluntat vol·litiva i unitària de cercar el nostre destí. Per això, Catalunya i el seu poble han de canviar, han de renéixer amb noves idees, amb nous impulsos, amb fervor, però amb intel·ligència. Ans més, no cal negar l'interés d'aquests apassionats deu mil que volen anar-se'n cap a Brusel·les. Esperem que tinguin la mateixa sort que la que estan tenint els flamencs envers els belgues del nord, ...fa riure el dir-ho i tot no? una pretenció d'Estat que no té ni una quarta part dels habitants de Catalunya ni la seva extensió. Per això saludo la causa dels Deu Mil, a veure si així, amb aquests actes espontanis, el català corrent surt del seu llarg son per despertar-se d'una vegada. Encara que això sé que és més fàcil de dir-ho que fer-ho.

ELUANA, ELUANA...

La morte della piú bella ragazza

¿Morte o uccidere?...

Com tots sabem, fa escasament pocs dies, ens vàrem assabentar pels medis de comunicació, de la mort frustrada, després d'un convuls període en estat vegetatiu, d´una agradable noia de la província de Llombardia (Itàlia); us parlo de Eluana Englaro.

Això, sovint ens fa pensar en les normes, sovint esperpèntiques de la què és víctima el món en el que vivim, d'unes normes preestablertes que tots hem d´obeïr, per molta ràbia que ens faci. Però, a l'hora de la veritat, ¿qui té raó, i qui no la té? El que us vinc a dir és que estic convençut de que els governants no la ténen. Ens han demostrat que la idea romàntica i sovint confosa en terminologia religiosa, com és la mort natural, té, per causes excepcionals, una inqüestionable falta de validesa. Una vida humana és importantíssima, sí, però, abans d'això és preferible sotmetre's a la voluntat d'una cosa que ja en temps de l'Antiga Roma, era el més alt pilar de la Lex Romana. No parlo de res més que del Pater Familias. Per això, una decissió d'una família compungida, ensorrada, turmentada per una situació en que es varen veure inmersos, per mitjà d´un terrible accident de cotxe, ha de ser respectat; i per moltes ideologies religioses o ideals de partit, la família està per sobre de tot, ja que ella és la pedra capital de la societat. Aquesta causa va ser, és i serà sempre una controvèrsia que crearà gran polèmica, però, que serà d'aquí a 2 o 3 anys. Segurament no ens enrecordarem de res de tot això, excepte els pares i els cors d´uns polítics incompetents, és per això que crec que en breu neixerà una nova època en la que el ciutadà, la gent del carrer, tindrà que fer la verdadera política que tots necessitem i que tant falta ens fà. El que em sap més greu, és que una pobre noia, que no tenia cap mena de possibilitat de recuperar-se, estant més de 10 anys en la mateixa situació, sense possibilitat de donar-li assistència mèdica, degut a l'interès d'uns pares colpits i sabedors del futur que li esperava a la seva filla i volent practicar-li l'eutanàsia, aquesta no s´hagués fet abans. I tot per culpa d'una llei absurda que impossibil·lita practicar aquest mètode, per mi, també rebutjat, però a vegades necessari.

I la pregunta què us faig és la següent:

¿Mereixia sofrir tant Eluana?

INDEPENDÈNCIA O INDEPENDENTZIA?

Sovint, es confonen els termes. Independentzia i independència, encara que amb arrels paral·leles, no volen dir el mateix. Per un costat tenim un fenòmen vasc que nasqué ja durant el Segle XIX, en plenes guerres carlines. A Euskalherria, un home menut, anava pregonant de poble en poble una realitat que poc a poc s´anà estenent. Una realitat social i cultural que es remontava a la famosa llegenda vascona d'Amaya, que fóu una de les diverses variants del folklore popular del País Vasc i amb aquell home, per fí, emprengué una direcció molt més profunda i sorollosa: la pàtria vasca. Aquell homenet fou Sabino Arana, el fundador del PNV.
Per altra banda, tenim un fenòmen ja comú en temps de l'antiga Roma, quan una província de l'imperi es revoltava erigint-se en protectorat d'una altre país, perdent els seus drets i furs per no dir la seva independència. Aquesta Independència, existeix des dels inicis dels temps. És immemorial, pròpia, i és un estat més de la transformació històrica que ha sofert el món fins l'actualitat. Sovint pensem que les dues són iguals però això és fals. Ni una ni l'altra són parelles ja que no és possible crear el que no existeix, del no res, d'un passat i herència històrica inexistent (INDEPENDENTZIA) d'una realitat que és intrínseca d'un poble conquerit o d'un Estat que ha perdut la possibilitat d'autogovernar-se (INDEPENDÈNCIA). A Catalunya nasqué una teoria molt controvertida per la que s'entenia la possibilitat d'un poble, d'una terra lliure, independent i pròpia. Més tard, cap els anys 80, ja no es parlava d'una terra ni d'un país sinó d´uns països, alhora catalans i per un tràgic destí, també espanyols. Molts moviments sorgiren en aquelles circumstàncies, tals com MDT, MAULETS, PSAN i d´entre aquells sobressortí un grup paramilitar pro-catalanista, avui ja desaparegut, anomenat TERRA LLIURE. Però siguem concissos. Siguem concrets. Analitzem i valorem la història de Catalunya en perspectiva. Bé doncs, si ho fem, veurem que Catalunya i/o països catalans, sempre han format i formaran part d´una realitat popular, tradicionalista, històrica i lingüística pròpia, per molts blavers, botiflers i gene d´idees contraposades puguin o hagin pogut existir. Però això no té res que veure amb que -poruga fòrmul·la de canviar les coses- es confoguin els termes, creient que aquests territoris busquen l´independentzia. No hem d'emul·lar ningú. És més, crec que aquells que proclamen aquesta independentzia ténen enveja de que els catalans posseïm una història i cultura que ells no tindran mai. Moltes vegades, abans i avui dia, quan ja estic quasi del tot desvinculat de la política, em diuen ¡independentista! A la vegada, jo els hi contesto: Jo no sóc independentista. Jo no tinc cap necessitat d'independitzar-me de ningú. Amb més de 1000 anys d'història a les meves espatlles, hereder d'un imperi d'ultramar que permití colonitzar les amèriques a la Corona Castellana i d'una identitat històrica temible fins a Paxos (Grècia). No, jo no tinc necessitat d'independència, solament tinc dret de reclamar el que la meva tradició m´obliga, un estat propi, un Estat Català, que no independent, sinó propi, particular i únic.
Per això no crec que Catalunya hagi de suplicar ni demanar res. Ans al contrari, se'ns ha d´oferir, donar. Catalunya és atemporal i els catalans formem part d´un ordre terrestre determinat, com tots els pobles. Per això, nosaltres no tenim de demanar res, ja que éssent posseïdors de tot, solament ens falta una cosa: l'autodeterminació. És això i només això el que ens farà tornar a renéixer, tornar a ser l'Estat que vàrem ser. I no com determinats pobles del nord que s'escusen amb determinades llegendes per reclamar drets que no els hi pertoquen. És per això que els catalans som i serem sempre un gran poble, però per bé nostre, cal mantenir la tradició i no perdre mai aquest rumb que ens faci eixir-nos Estat. En una paraula, cal que deixem d'emmirallar-nos amb causes perdudes que res ténen a veure amb Catalunya i lluitem més per nosaltres mateixos que per altres pobles que res han fet ni faran mai per nosaltres.

ACTA, NON VERBA!

Actualment, Catalunya es troba en una situació complexa, com potser mai s'ha havia vist. Quan una persona normal, del carrer, com jo o com tú ens envolta una situació com l'actual tenim dos opcions: LLUITAR o ENMIRALLAR-NOS. Totes dues opcions són d'allò més llegítimes però a la hora de la veritat, solament una ens pot fer sortir del parany on ens trobem. Ja ho sé que n'és molt de difícil ser solidari, tenir voluntat de país i de fer coses que segurament no ens seran recompensades, però si els catalans no fem res per canviar la nostre situació de país vulgar -on tothom- se'ns enfot a la cara i no marquem un rumb cap on hem d'anar veritablement, no serem mai res. Sé que aquesta dialèctica l'he expressada multitut de vegades en aquest bloc, però és que per molt que resulti cansat, per molt que pensem i que volem canviar coses, sempre acabem anant a parar al mateix lloc, a un lloc on res canviarà, un lloc en el que cada dia tenim una mentalitat més pessimista de veure la vida i la crisi que ens envolta, una mentalitat que fà enmirallar-nos, i ara en temps de CRISI, no fer res és el més fàcil.

Un escriptor americà del s. XX va dir que el pitjor que pot fer l'home davant l'adversitat és no fer res. Jo estic d'acord amb ell però per fer coses no només tenim de tenir un concepte de país sinó d'estat, hem de canviar la nostra manera vergonyosa de ser i emprar el nostre destí amb coratge i eficàcia, en una paraula, amb un parell de collons.

Es parla molt aquests dies del que farà o no farà el Sr. Barack Obama, ara que ha ocupat la presidència dels Estats Units; no ens esperem res de bò, ¡ ell no ens solucionarà res!

El caràcter català fa segles que no canviïa, en comptes d'això, es deixa portar per un desaire, un desànim i una falta d´empenta que cada dia el fa més dèbil i procliu a la voluntat errònia de polítics pactistes com els que tenim.

Ara, estem en un moment importantíssim per Catalunya, per reclamar els nostres drets, les nostres tradicions, un moment en el que hem d'anar plegats cap un mateix objectiu, ja que aquesta és la única forma de vèncer el nostre destí fatal, per obtenir-ne el que realment ens mereixem. Per això i per molt més hem de ser més catalans que mai, defensors de la nostra terra, i no la terra o l'esperpent de país que els nostres polítics ens fan creure sinó una realitat que va més enllà de tot el que som , un FUTUR, UN DESTÍ, UNA PÀTRIA, UNA LLENGUA, UN ESTAT. Ja n'hi ha prou d'emmirallar-nos. Ha arribat l'hora de l'acció. No és l'hora de parlamentar, fa més de 200 anys que ho fem. És HORA DE FETS, I NO DE PARAULES.

BONES FESTES!!!

Us saludem des del Portal de l'Àngel, i els autors del Blog us desitgen un BON NADAL, i esperem un pròsper any 2009, amb o sense finançament. I recordeu, solament vosaltres podeu fer-vos amb la victòria, que és l'unic camí per al futur de Catalunya. NO HO OBLIDEU MAI!

L' ESPERANÇA PERDUDA

Ahir per la tarda vaig agafar els Ferrocarrils de la generalitat, ja que havia d'anar a la Clínica Deixeus on ténen la meva sogra ingresada. Quan ja tornava cap a l'estació de Sarrià, em vaig trobar a la boca d'accés una munió de joves que recollien donatius per promoure una campanya de suport per evitar l'execució del Plà Bolonya. No em sap gens de greu admetre el sentiment d'apatia i desinterès que em mereixien aquells joves, que actuaven contra una realitat fonamental i necessària pel futur de Catalunya.
La veritat és que, quan vaig veure tots els estudiants palplantats a les Rambles o a la Ronda Sant Antoni els primers dies de les manifestacions contra el Plà del Ministeri d'Educació, el qual fomentava una remodel·lació del sistema de lliure accés a les universitats, adoptant una política més dura (tant econòmicament pel fet de la restricció de les beques en estudis de postgrau, com acadèmicament, impartint un ensenyament de qualitat per preseleccionar una èl·lit estudiantil que fós un precedent a la nostra nació), vaig entendre una vegada més que Catalunya no seria mai allò que per dret de naixença li pertocava. ¿Com volem que Catalunya sigui una Gran Nació sobirana si la base de les noves generacions pensa més en estudiar que en treballar? ¿O és que es pensa la joventut que la vida és un palau de la bondat, autojustificant-se de manera contrària a la realitat funcional i laboral del nostre país, estant de 5 a 8 anys perdent el temps estudiant xupant de la mamella de l'estat o de la de la mama o el papa i vivint a cost de Rei per acabar treballant en un supermercat? La vida és dura, fotuda i malvada, sí. Estar preparat i haver estudiat és important, sí, però no ho és tot. Ja que com que tothom no està capacitat per estudiar una carrera i tenir un futur professional de renom o ser famós, no s'ha de sentir llàstima per deixar els estudis si d'aquesta manera som verdaderament útils a la societat. Si no, diguem-ho dintre d'uns anys quan aquests xicots i xicotes que són avui, s'hagin convertit en homes i dones casats i amb fills. La realitat de Catalunya altre vegada s'ha reflexat davant nostre, i no per persones de tercera o quarta generació sino per la nostra esperança, que són tots els nostres fills. I és que quan un poble, per més petit que pugui ser, no té orgull propi ni voluntat de canvi, aquest no evoluciona, no s'esforça ni treballa, per força morirà. El nostre país és un país de serveis, no d'indústria, és un pou de ciència sí, però aquesta no la pot fer tothom, ni l'han de fer un 70% de la població amb edat estudiantil, ja que a la fí, de tant pensar, es crea un idiotisme generalitzat que fa endarrerir tots els avenços creats, perque tothom en vol crear un de nou cada dia. No podem fer del nostre país Amèrica. No podem ni hem de canviar-lo. Hem de ser nosaltres, intel·ligents no somia-truites, valents no perillosos, esforçats no pretenciosos. Catalunya té una gran cultura, sí però aquesta, sense una gran riquesa econòmica, un esperit de grup i un objectiu comú, no pot ni podrà ser transmesa, ja que aquesta cultura no fa tirar del carro, sino la voluntat de mantenir-la i conservar-la, treballant en una botiga, al conreu, traginant fems o arrenglerant travesses per fer d'aquesta cultura part de les nostres vides, del nostre destí, amb honor, amb glòria, amb fermesa, amb ubiquitat, estant allà on s'ha d'estar en el moment i el lloc adequats. Però sense deixar el treball de banda, ja que la cultura sense el treball no és res, al igual que un poble que en el instant crucial de fer seu el destí que té en el món, li gira la cara, deixant de ser...a no ser res.

La meva resposta, la de tots els catalans, per desgràcia: Comprar el bitllet per Les Planes i arribar a casa als volts de tres quarts de deu de la nit, per anar a sopar, a dormir i esperar el despertar d'un nou dia per continuar amb la nostra monotonia vital.

LA RELIGIÓ DELS CATALANS

Encara que molta gent no ho sàpiga, Catalunya, la verdadera Catalunya, la Catalunya Reial i no la d'avui,no fóu mai dominada pels Nuncis Papals, ans el contrari, ja que en aquell vell imperi marítim que era governat amb mà de ferro, els Reis de la corona Catalano-aragonesa erigien una atípica aceptació de diferents cultes i inclús toleraven creençes pseudopaganes i herètiques com la del "catarisme". La verdadera riquesa catalana radica en la mescla de diverses cultures i no en la confluència de diversos pobles com molts volen afirmar, ja que els ciments per a la constitució del primers comtats catalans després de la creació de la marca hispànica van ser creats per familiars directes de Carlemany, autèntics saxons. Emperò, Catalunya fóu trastornada (a partir de la mort de Martí l'Humà i gràcies a la unió amb el Regne de Castella arbitrada per la dinastia trastàmara), pel clero i finalment anihilades d'arrel, com ja ho foren en temps de Jaume II totes els cultes pagans o reformadors, considerats herètics per la Santa Inquisició, i així finalment les tradicions i el folklore s'anà perdent, destruïnt-se l'herència ascètica catalana.
Alguna cosa semblant succeeix avui; i no gaire lluny d'aquí, a contrades on fa més fred i neva més que algunes parts dels Alps. Parlem de la Vall d'Aran o deuríem dir la Val d'Aran com s'anomena en llengua occitana. I és que aquests últims dies hem pogut veure sovint per la televisió una munió de queixes del mateix Conselh D'Aran i d'alguns habitants d'aquelles terres fent crítica i safareig contra una pobre Óssa que va ser posada allí a l'any 1996-97 per aquestos que ara en renegen. I dic jo: ¿Com pot ser que una part de la nació catalana com és la Vall d'Aran protegida "estatutàriament" amb una llengua morta pròpia i pseudooficial, que no és més que l'occità que parlava en les seves estrofes Berenguer de Palou i que va ser la base del català primigeni, que té una bandera guarnida per la creu càtara vulgui fer fóra d'ella el llop, l'ós o la guineu que a part de ser animals salvatges formen part de la cosmogonia de mites i rondalles catalans? ¿O és que no ens recordem de la llegenda de Joan de l'ós o de certes estrofes i cants patriòtics com "Canigó" on es mencionen aquests animals com a icones del que Catalunya representa? No podem negar la veritat, ja ni ha prou de mentides político-eclesiàstiques. No és ni ha estat mai la religió catòlica la pròpia de Catalunya, és aquesta la que ens fa mal, la que anorrea i no allibera, distreu i no fomenta. La religió no pot fomentar l´anul·lació de la identitat de tot el que representa Catalunya, i si així fós s'haurien de refer el 70% d'escuts d'armes de l'antiga noblesa catalana, començant pel de Llop Centul i acabant pel del cognom Moliner. Per no parlar d'alguns escuts oficials de pobles com el d'Alins al Pallars Sobirà, el qual està adornat d'un ós amb una vall als seus peus. L'ós és una figura poderosa, el president dels EUA Theodore Roosevelt va dir una vegada que l'ós bru americà simbolitzava la perfecta harmonia entre lo vell (la naturalesa, la herència americana) i lo nou (la força, la moderna poderositat americana). Per això faig una proclama dient que si destruïm les nostres creençes i no les respectem, ¿què en serà de Catalunya? ¿On anirem a parar? Ara més que mai, hem de pensar calvinistament, hem de ser forts, hem de lluitar pel que és nostre, no ens hem de deixar anar, per això, des del blog, i a la meva manera li lleço la mà a organitzacions com IPCENA i altres que miren de protegir el poc patrimoni històric que ens queda, i encara que no em senti, perque la óssa pugui fugir a França i deixi enrera els seus persecutors, i espero que aquesta vulgar pandilla d'aventurers i aprofitats que governen aquest país es donin compte algun dia del que han fet.

EMPRENEDORS…¿ON?

Ens parlen aquests dies de CRISI FINANÇERA, de DESASTRE ECONÒMIC i de REFUNDAR EL CAPITALISME. En sí, ens parlen de moltes coses, tantes, que quasi ja ens hem oblidat dels problemes que es regeixen en el nostre país, CATALUNYA. La veritat però, és que penso que no som molt diferents de la resta de ciutadans d´altres països europeus; el cert és que som tant semblants amb molts d´ells perquè ni tant sols ens mirem el suficientment a nosaltres mateixos. Es deixem portar per les influències, i així ens va. Aprofitant que aquesta setmana s´inaugura a TV3 un nou espai amb el títol “Emprenedors”, que segons el que he sentit a dir, tracta de les noves visions de negoci d´alguns catalans que en ell s´hi presenten; em ve a la memòria una dada que em va donar un gestor i Administrador de Finques, bon amic meu i que anava com diré. Tot dinant en un restaurant de Sabadell, em va explicar que més del cinquanta per cent d´autònoms i pimes que ell els hi porta la contabil·litat i els hi gestiona l´IRPF, de les quals ténen més de 2 treballadors assegurats, no guanyen ni 2.000 € cada mes nets, després de pagar lloguer del local de negoci, telèfons, factures de tota mena, i com no, els treballadors. Jo, sorprès li vaig dir: <¿I no li vas preguntar per què ténen empresa i no s´en van a parar la mà?”> Al que ell em contesta: :<¿I què vols que faci, jo?>
Aquesta és doncs la mentalitat del que des de fa molt de temps penso que, degut a les meves pròpies estadístiques directes, és representada per més del 70% de la població catalana. I llavors dic, ¿de què serveixen firmar pactes polítics de I+D si el govern de la Generalitat de Catalunya no subvenciona aquestes empreses i autònoms que són el motor del país? ¿Quines trifulques obscenes i paradoxals ens diuen aquests politicastres que preparen plans de creixement econòmic d´aquí 8 anys vista si no reben el que necessiten per fer polítiques socials d´aquí a un any. Això jo en dic pretenciositat i estratègies, que potser fa uns any quan l´economia anava bé ningú hi feia cabal, però totes aquestes carades ara se´ls hi poden tornar en contra. No senyors, el gran problema no radica en l´actual concepció política de veure les coses sino en l´enfocament d´aquesta política. ¿És lícit concebir fer programes de televisió com l´abans esmentat per donar 100.000 € a qui guanyi, com una rifa, per culpa de que el govern no li dóna al ciutadà el que necessita per crear riquesa i llocs de treball? La veritat, crec que no, però no em penso perdre ni un capítol d´aquest programa ja que si la meva teoria és correcta serà l´arma de doble full perfecta per evidenciar la falta de creativitat lògica dels catalans i catalanes. I això és per una sola raó; i aquesta és que si un país i la seva gent resta desorientat per falta d´objectius i confiança en la col·lectivitat i mana individualisme per tot arreu, aquest país es despersonalitza, es perd i fracassa, perdent l´al·legria i exedint en un desànim continuat que el fa oblidar-se a ell mateix poc a poc i cada dia més per a convertir-se en un no res. Com qualsevol país, i encara més no tenint Estat, Catalunya ha d´aixecar-se tenir un objectiu i no deturar-se fins haver-lo conseguit, i ara més que mai, sino Catalunya, sense objectius ni una ruta correcta, i governada per polítics aventurers i aprofitats, pretenciosos que més es miren la butxaca que els problemes de la seva terra, restarà anorreada i finalment MORIRÀ.

ELS CARAGIRATS

" EL SENY SI NO VA ACOMPANYAT D´UNA FORTA VOLUNTAT DE COMBAT, NOMÉS SERVEIX PER TAPAR COVARDIES" Francesc Macià





Ens parlen sovint aquests dies de transició, de la Llei de la Memòria històrica però, ¿què se n'ha fet de la realitat intrínseca del poble català? ¿On és aquesta voluntat que ben arrelada tenien els nostres avantpassats? Crec que no existeix res de tot això. Sino, ¿perquè hem de permetre una baladronada política com és aquesta Llei tant execrable? Jo us ho diré. Perque els catalans som covards, estèrils i antipatriotes.

Quan van arribar a París les tropes de la Brigada Leclerc i la van alliberar o quan els aliats van alliberar Bèlgica va ser qüestió de pocs dies que els col·laboracionistes de Vichy i els membres del govern de Leon Degrelle fossin ajusticiats, apallissats, deshonrats i humil·liats pels carrers. En canvi, ¿què fóu de Catalunya després de la guerra civil i, posteriorment després de la Segona Guerra Mundial i al finalitzar un Règim feixista amb mil·lers de morts a les seves espatlles? ¿On són les imputacions que es deurien d'haver fet a aquells alts càrrecs? No va ser res de tot això, no, solament van ser amnistiats com si aquí no passa res. Llavors, ¿què podem pensar nosaltres els catalans corrents de tot això? ¿De debò ens interessa viure en un país que es vulneren tots els drets fonamentals de la persona humana i es té un alzheimer generalitzat quan es parla segons què?
No, és l'individualisme, la falta d'esperit combatiu, aquell orgull perdut que ens fa convertir en uns caragirats, que donem l'esquena a la realitat i per tapar les vergonyes promovem lleis més de 30 anys després de quan s'hauria hagut de fer de veritat. ¿I així volem construir un país, éssent la riota de tota Espanya i del món sencer?
El que us passa a vosaltres catalans, es que heu perdut, honor, pàtria i dintre de molt poc llengua i història també, ja que un poble que no vol tenir un futur propi, ni resta ungit per un destí, ni té esperit d'equip està destinat a fracassar amb quantes propostes, Estatuts o seguiments de Consells de Guerra com el de "Companys".
No és ara quan s'han de fer certes coses, i no es poden fer d'una forma diplomàtica amb tothom, s'han de fer de forma concreta, radical i trencant tots els esquemes, amb orgull, amb decissió, amb coratge i amor per la nostra nació. I no amb interesos partidistes ni onerosos.
Per altra banda cal dir que vivim molt anclats en el passat. Depenem massa d'allò que està bé o malament però sempre dissimulant les coses amb escuses de que va passar. Certes coses no es poden oblidar, ni s'oblidaran mai, però per reeixir i triomfar amb un canvi, qualsevol canvi s´ha d'eliminar tota referència política obsoleta i no funcional ja que el futur no està aquí, sino que està en els joves i les persones que porten l'economia d'aquesta Catalunya endavant. Per això, essència política de partits com ERC avui no resulta adequada, ni per la seva acció ni per la seua ideologia del benestar que més promou un "comunisme" socialdemodràtic que una democràcia per a buscar allò millor de la gent per fer rutllar el país.

I aquí va la meva pregunta: On voleu anar els catalans?

TORNADA A L'ESCOLA

Alguns dies i quan puc, veig de matí un programa retransmès a TVC i del qual n'és presentador el Sr. Josep Cuní. Avui, aquest programa tenia com a eix de debat la tornada a l´escola de la joventut catalana. Estava veient en un bar el programa, tot prenent un cafè, quan van enviar un missatge pel mòbil que tractaba sobre la “realitat social”. Certament que el debat que s'estava fent, tenia que veure directament amb aquesta connotació, però em dóna que el que va enviar el missatge MMS volia aprofundir en alguna cosa més que, tot i que segurament ho sabien perfectament, la mentalitat objectiva i estricta del periodista i els interlocutors del programa els impedien descobrir. Jo crec que allò que volia dir aquell és el que tots sabem però tothom nega, no vol dir i amaga. Això és la “realitat social” que ens envolta; aquesta realitat que té embarcades a totes les famílies catalanes i que poc a poc va sortint a la llum. Aquesta realitat que fa que molts catalans no arribin a fí de Mes pels deutes, la hipoteca, l'enduriment de la calitat de vida deguda a la inflacció econòmica, la precarietat dels llocs de treball, i ara, per acabar-ho de rematar, la tornada al Col·legi de la quitxalla.
Totes aquestes coses, encara que per alguns que cada matí s'assenten en una taula a divagar i a no solucionar res, solament per tenir temes de debat per continuar fent demagogia de la situació terrible que vivim; per tenir paraules per “justificar” el seu sou que amb tota bona voluntat tots els hi paguem, i com a professionals que són el reben justament pels seu esforç i treball constant, enfocant aspectes globals i no qüestions concretes, creen una dinàmica cada dia més aborrible que no du en lloc ni pretén donar “bones idees a la gent” que n`és molta, per no dir del 70 o 80% de la població, que es troba ara mateix en una situació d'empobriment econòmic progressiu.
Quan una persona prem en el comandament del televisor el canal3 i veu cada matí aquest programa, més que perplex, s´ha de sentir desgraciat, ja que encara que no faci ballar la ceba en coses que se li escapen de les mans, internament veu que dia a dia, el país en el que viu, què és Catalunya, s´en va a fer punyetes.
És lògic pensar que per alguns telespectadors, la “realitat social” o el que jo denomino més aviat com a “realitat de causa”, facin encendre's, enviant missatges com el que ho ha fet avui l'abans esmentat. Aquests espectadors, expectants amb la societat que els envolta, víctimes de les seves pors, clamen en veu baixa per les penúries que viuen cada dia i veuen que en el país que viuen el futur laboral i professional és incert. És normal que, i com és obvi, en virtut de l'inici del calendari escolar, tots els mal de caps se'ls traduexin multiplicats per tres (o per quatre), depèn dels membres de la família. I és què, si els homes i dones d´avui amb edat laboral els hi és molt complicat, encara que tinguin una bona formació (ja sia universitària o de caràcter professional) de trobar una feina més o menys estable i remunerada per tenir un futur; ¿què pensaran aquesta gent dels seus fills? ¿Si la societat d'avui ho tenim difícil per tibar del carro, com ho tindran la societat del futur; com ho tindran els nostres fills; on treballaran? I el que és el més important, ¿On està la capacitat acadèmica d´aquests per assolir feines que cada dia demanen més requisits i més formació? I no són aquestes feines precisament al nostre país, ja que amb la cobertura social i econòmica que ens està fomentant l'Estat Espanyol a Catalunya, al igual que la mateixa Generalitat Catalana és la de gaudir d'espectacles i del brillant cine que es fa arreu de l'Estat, impulsant nous talents en una branca del lleure que és molt difícil arribar a l'èxit. I dic jo ¿aquesta és la verdadera indústria que ha de mantenir
forta l'economia catalana els anys següents?
El sector de la construcció i immobiliari, eix cabdal de l'economia pròpia del nostre país està tocat de mort i és possible que no es recuperi mai, les indústries de serveis cada dia ténen més problemes de subsistència degut a carències resolutives que presenta l'Estat per operar en el nostre país; les xarxes de transports són caòtiques i la confiança econòmica dels nostres empresaris és víctima del greuge político-econòmic més terrible dels últims vint-i-cinc anys. En definitiva, aquest país està tocat, a curt termini, de mort, i el més important, aquí ningú fa res per solucionar-ho.

Però tornant a l'aspecte de la nostra juventut, cal dir que, i al marge del sistema educatiu que s'empra al nostre país, se'ls hi està barrant tot possibilitat de futur. Ara és el moment d'actuar i crear un sistema agressiu per solucionar aquestes mancançes socials que ens envolten, i això només ho podem fer possible els polítics, però també d'una forma més activa i directa per tots els membres que formen el nostre país, des del iaio que jau al sofà de casa seva fins al periodista que resta al marge de les circumstàncies, producte del seu treball. Hi ha moments de la vida que toca canviar les coses de forma pragmàtica i implicar-se en coses que eventualment un no s'implicaria, per això cal deixar de banda les afinitats personals i reclamar el què és nostre, ja que si no ho fem, ningú ho farà. I ara toca fer-ho, o serà massa tard per fer-ho.

AVUI, REFLEXIONEM...

A l´any 1998, un jove universitari de disset anys que cursava estudis a la Facultat de Dret de l´Universitat de Lleida, va sortir del Claustre central a la Rambla Aragó acompanyat d´una munió de joves a defensar les seves idees contra la política reaccionària de la aleshores ministra d´Educació, Sra. Esperanza Aguirre.
Quan aquell jove i els seus companys eren al lloc on, suposadament havia d´arribar l´itinerant de la ministra, es van trobar un contingent desmessurat de cossos policials i dispositius anti-avalots que trabaren un cordó infranquejable. Després, crits, picabaralla i corre-cuita. En pocs minuts, la petita revolució va ser frenada d´arrel.
Sí catalans, així ha estat la direcció que ha pres la societat catalana els últims 30 anys. Quatre que s´ho miren i un que vol canviar les coses; però quan ets jove i inexpert no et mires les coses des d´una perspectiva sèria, sino que ets temperamental i vols canviar les coses abans que elles et canviïn a tu. Aquell jove, es va donar compte poc més tard de que la societat no estava preparada per canviar, però en comptes d´actuar com a qualsevol altra persona, va unir el seu coneixement i la seva passió per tal de lluitar per allò que el seu cor patriòtic li dictà. I aixífóu que "La Victòria" va néixer d´entre les cendres d´una Catalunya destruïda per polítiques convencionalistes i catalans no més convencionals per dur a terme la seva particular promesa; convertir a Catalunya en un poble fort, orgullós, econòmicament sostenible i rel·ligiós.
Avui, després de deu llargs anys d´aquella fita, puc dir que em sento orgullós de tot el que he fet. Sé que falta molt per arribar a la conciència del ciutadà d´aguest país però sé una cosa; que si la fe en nosaltres la perdem, no existirem. Per això, poble antic i adol·lorit, cal ara més que mai ser fidels en les nostres idees, però ser dignes per tal de merèixer-les, i això sense deixar de banda la realitat personal de cadascú. Fa molts anys que el poble de Catalunya resta dolgut d´una malaltia encomanadissa que va captivant nous adeptes i aquesta malaltia es diu PASSIVITAT ABSOLUTA. Ningú l´importa es, les tradicions, els cultes sagrats, la història... I dintre de no gaire temps, quan els polítics actuals pleguin i uns altres agafin les regnes del poder, tots els discursos actuals que volen fer veure alguna dosis lleu de catalanisme efervescent, s´extinguiran per seguir-los uns de més espanyolistes, com ha estat hi ha sigut sempre.
Per això, Catalunya ha de renéixer, i ¡res ha canviat els últims deu anys! ¿Què volem fer; esperar deu anys, vint, trenta o més, per fer-ho? ¡Ara és el moment! ¡unim-nos! Tots davant d´una bandera catalana de tots, i no l´estelada comunista, aquesta no és la bandera de Catalunya. Aquella és una bandera ieològica, no forma part del poble. Creem aquesta bandera! Que formi part del nostre poble i la nostra tradició però sense emmirallar-nos, ja que moltes coses han de canviar i és per això que hem de pensar col·lectivament. LA UNIÓ ÉS LA VIRTUT QUE ENS FA FORTS, lluitem pel què és nostre, lluitem per:

LA VICTÒRIA,
VISQUEM UNITS,
CREEM GERMANOR,
TINGUEM FE,
DECIDIM EL NOSTRE FUTUR, SENSE INTERMEDIARIS, NOMÉS NOSALTRES,
SIGUEM DIGNES DELS NOSTRES FILLS,
VOLGUEM UN ESTAT CATALÀ ! ! ! !

LA REALITAT QUE ENS ENVOLTA

Poques ocasions en la vida ens adonem de la realitat que ens envolta. La veritat, és que l`ésser humà té molts defectes, i un d´ells és la poca atenció que presta de forma desinteresada per moltes coses. Aquest desinterès, producte de la connivència político-social que ens envolta, ens fa adreçar-nos cada dia més a conceptes abstractes com la moda, l´actualitat musical, o altres que conformen allò que els sociòlegs fa anys que anomenen "fashion cult". Però el cert és que aquesta fórmula va néixer ara fa molts anys. Després de la IIª Guerra Mundial amb la concienciació popular de la nova visió democràtica de l´existència, quinze anys més tard ja es trobava l´humanitat en un desbordament d´idees lliberals que avui han determinat definitivament la destrucció de tots els conceptes tradicionalistes de la nostra existència i la nostra història. Avui, paraules com l´honor, noblesa o ordre són oblidades per tothom, i mentre les social-democràcies europees de finals de Segle XX s´esforçaven per fer perdurar les seves jerarquies històriques, deixant fóra tota nació no existent, i amb la impossibilitat de crear-se´n en un futur.

La cultura de les persones s´ha acabat, ha començat el culte de les persona. La experiència dels últims cinquanta anys han servit per difuminar les tendències panhistòriques dels pobles i inherentment, la població s´ha convertit en un cúmul d´idearis exents de tota responsabil·litat per instar a convertir i ser partíceps del seu futur. Tota idea revolucionària és erradicada per la massa. Creiem massa amb els efectes dogmàtics de les revolucions; en canvi ens sometem al descontrol absolut de les modes i aspectes irrellevants que no signifiquen res.
¿És massa tard per eixir un canvi? La democràcia és bona, sí, però negar-se el futur és destruir les pròpies tradicions i la nostra història.
La dinàmica abstracta i el caràcter individualista que encarna avui dia la realitat social i política que ens envolta esdevé en la realitat dièdrica de la nostra existència. L`ésser humà, com a ésser racional resta captivat per les passions en les quals, el seu costat animal continua actiu, mentre que per altra banda, mitjançant el seu enteniment, aboca solucions a tots els problemes en els que es troba. En contra, la persona humana no desvirtua la seva racionalitat fent una mescla dels sentits i la raó, ans tot el contrari. És per això que aquest ens, du la seva vida d´una forma freda i intemperant, proliferant el -jo- del individualisme, en lloc d´expressar realment el que pensa i ser l´autèntic artífex dominant de la seva psique i la seva vida. Viu dominat per les circumstàncies, la vida el condiciona; i cada dia, encara que no ho veiem, ens convertim en un fenòmen que alguns científics arribistes podien denominar com la involució del coneixement de l´home.
La persona humana té por d´eixir, d´existir, de crear, de ser; i per això s´instal·la dins d´un sistema consumista impel·lit d´un pragmatisme vital incessant i no exent de competitivitat, producte d´aquell individualisme social avui tant comú, per tal de viure distret mentre la nostra voluntat de canvi es va perdent per donar pas a un maquinisme que ens fa defugir els nostres raonaments cap allò que no és políticament correcte.
La societat actual flota sobre una planxa de surf buscant les onades més febles, i tot aquell que s´escapa per anar a buscar-ne més grans se´l titlla de boig i asocial. Emperò, quan aquell que busca les grans onades aconsegueix passar-les sense caure a l´aigua la gent l´aplaudeix; i dic jo, sí és així ¿perquè ningú ho fa això en política? ¿Perquè aquesta camaraderia en els hobbies i l´esport no existeix en allò que més preuat ens és per la societat? ¿Com pot ser que tothom canvïa de tema quan se li parla de política? Doncs és fàcil. Ningú vol canviar. Tothom vol continuar éssent com és. La gent ha perdut la fe. No l´importa ni té voluntat de res...

¡El mico ja ha tornat!

PERPLEXITAT

L´encara avui orgullosa i antiga institució (o és el que fa creure encara a l´opinió pública catalana) què és el Centre d´Estudis Catalans, el passat Dimarts 2 d´Agost em va deixar corprès afirmant que la societat catalana sofreix un estat de perplexitat. Interessant paraula. “Perplex”. I es pensa aquesta “institució”, si així se li pot dir, ja que crec que molta gent culta i no ingènua com la majoria, la té per un òrgan pseudo-oficial al servei del govern que li demana sap que la població catalana roman desde fa moltes dècades Perplexa. I ho està per una raó molt senzilla, i aquesta raó es de que mai, ningú, niara ni en el passat ha fet RES de RES per pseudo-oficialitzar en la conciència de la població l´esperit necessari perque el poble català valori realment el seu objectiu prop en el món i amb la història. Això només reb un nom, i aquest nom es diu PATRIOTISME.
Envers les informacions d´aquest « Institut », cal dir que més que perplex, l´ estrat civil català es veu més aviat en un estat de passivitat flagrant en tot el que l´envolta, i fer afirmacions « pseudocatalanistes » com la que fa l´Institut d´Estudis Catalans no alteren gens ni mica l´estat anímic de la població, i això es perque a Cataunya sempre s´ha pensat més desde fora que des de dintre, com si ja fóssim un país. I el cas és que no som RES, perque no hem fet mai res perquè això canviï. Per això, i perque no existeixen referències històriques ni antecedents ad-hoc que favoreixin al canvi de les coses, només ens cal una sortida: CREAR-NE DE NOVES. Res del que existeix val la pena connservar-ho, ja veiem que fan les nostres institucions mentre nosaltres treballem com a negres que no tenim ni per pagar hipoteques, ni podem comprar un cotxe als fills, ni tant sols podem gaudir d´un bon tracte burocràtic. ¿Perquè claudicar? Jo dic ¡no! Però no ho puc dir sol. M´heu d´acompanyar. Per a mi és fàcil, tot el que no serveix, és un estorb social, cal destruir-ho. De dalt a baix, sense por, sense lamentar-se´n. I quan acabem, no mireu enrera. Construïrem el nostre futur, i no amb simbolismes, sino en la pràctica. Si les velles institucions deficitàries i inservibles resten mortes, nosaltres n´aixecarem de noves. Però per això cal concienciar-nos. Lluitar pel què és nostre. Només així triomfarem, sense defallir i sobretot, sense sentimentalismes… Ara tenim l´oportunitat que tant ens és necessària, tots junts, però caldrà tota la nostra energia per fer-ho possible. Perque si fallem, Catalunya, aquesta abstracció matemàtica de la nostra ment, no existirà matrerialment, de forma tangible, com a qualsevol poble li pertany legalment i per dret, d´EXISTIR.

COM VOLEM EL NOSTRE FUTUR?

O dit d'una altra manera, què serà del poble de Catalunya?

El 23 d'Agost d´enguany, estava prop de la comarca de Ribera d'Ebre i em va cridà molt l'atenció un castell que s´alçava, majestuosament d'entre les avui tèrboles aigües de l'Ebre. Aquest riu neix en la conca mediterrània formant una albufera on s'allotja un prominent delta, que continua éssent sense cap mena de dubte, el cor natural i sostent econòmic d'aquesta Regió. Com que era al tard i el transbordador no funcionava, vaig donar la volta amb el cotxe, fent marxa enrera pel pas de barca i me'n vaig anar cap a la vil·la de Miravet. Caminant pels carrers de la vil·la medieval, vaig enganxar ràpidament el cor de la vella comanda templera tot caminant pels pedregosos carrerots que em duien cap a la escarpada muntanya on s'alça l'esplèndid castell àrab del segle XI, avui ja en runes.
Aquest enclau, lloc de batalles i gran cofradia que era l'eix de la comunitat templera de les Terres de l'Ebre, conjuntament amb 8 castells i fortalesses més, durant gairebé un any (del 1307 al 1308), fóu escenari d'un setge injust que, perpetrat per les forçes de l'avar Rei Jaume II amb el contuberni del papa Climent V i del Rei de França, Felip el Bell. Era l'hora de deixar constància de que els frares eren indignes de continuar professant la seva fe catòl·lica i ser els creuats del Papa. Aquest frares de túnica blanca i amb creu roja al pit, havien conseguit fortuna i riqueses al Regne Cristià de Outremer combatent als sarraïns i portant ben alt les insignes ordres de les butlles papals i el seu Deus volt. Tota aquesta gran riquesa conferida, no fóu res comparada amb la bona administració que varen protagonitzar amb les cofradies i territoris eclesiàstics dels quals s'otorgà la seva responsabilitat. Era l'hora de fer-se amb aquell botí. Sempre és el mateix, qui pot vol. I així va ésser. Els camins del senyor són inexcrutables, però també ho són els dels funcionaris corruptes de la Santa Seu aleshores i dels ambiciosos reis que els dominaven. Tot és política al cap i a la fí. I és que els frares s'havien propassat. Eren inservibles, ara; EL GOVERN HO VOLIA.
Vaig continuar pujant pels carrers i tot d'una em trobà davant d'un rètol que deia "CASTELL". LLavors començà la pujada, per un caminet que amb prou feines el pujaria una mula carregada tot contemplant el paisatge feréstec i rocallós, sense vida, envoltat d´arbustos i escurçons, i jo, al mig, pujant amunt, amunt, amunt.
Com deuria ser aquell llarg setge, les roques llançades pels maganels i catapultes impactant contra les parets de pedra de la fortalessa. Les sagetes xiulant i els ballesters tornant a carregar, els cops infernals de la sapa que amenaçava els fonaments de pedra de la barbacana.
Sense donar-me compte, tombant una petita filera d´abrets em vaig veure davant de la sòlida fortalesa. Les parets del castell gairebé es mantenien en tota la seva extenió, encara que els anys passats es notaven en veure l´extensa muralla corrumpuda. En aquell moment vaig pensar en com deuria ser la rendició dels Frares i el ferotge combat i resistència dels 6 templers que es feren forts al primer pis del palau, al costat de la capella. Els havien venut, tothom estava en la seva contra. I tot, perquè, fàcil, per diners!!! L'esglèsia s´havia baixat les faldilles davant la reialesa, i al final només en quedaven aquells monjos guerrers, realment els més valerosos de l'escena, amb un profund coratge i mantenint el seu orgull i honor a les seves creençes. Tothom, els havia abandonant, i tot i éssent proscrits, pel seu acte de rebel·lia al no sometre's a la voluntat del Rei, havien demostrat que tenien més honor que aquell que, els hi professava totes aquelles calúmnies i mentides solament per pispar-lis la fortuna que amb reconegut sacrifici havien merescut amb tota legal·litat i perseverança.
Després, silenci, un silenci alhora terrible i tranquil, solitari, com la fí dels templers catalans, jo, davant d'aquella fortalessa; el sol amagant-se a l'horitzó, l'enquadrament geogràfic i defensiu perfecte que oferien els seus alts murs, així com la vista a tota la vall que tenia l'Ebre com a mirall perfecte dels esdeveniments ocorreguts. Aquella calma, el lleveig acometent implacable fent sorolls eixordadors contra la muralla de llevant, i la roca erma però esbelta que romania per damunt del meu cap.
Fent unes quantes fotos del castell, vaig contemplar resseguint la muralla a peu, com dos tàbacs lluitaven per xuclar el nèctar d´una flor que es trobava davant meu. Endintsant-me pel que va ser a l'antigor, la caballerissa, ara ja mig enderrocada, vaig contemplar la vista que oferia tota la conca de l'Ebre, i llavors, altre cop, aquell silenci, aquell buit, són coses que no s'obliden.
Era tard i vaig retornar per on havia vingut, i baixant els últims carrers que limiten la vil·la medieval amb la nova, sota un breu túnel que no és més que l'obscuritat del terra d'una casa de pedra que fa a les vegades de sostre, amb arc de rodó de volta, veig una portella que fa de mirador, tancada, projecta una vista sobre el riu Ebre, on es veuen clarament el flux de les aigües i el llot verd i algues com serpents que s'alcen a la riba. Em vaig recordar de la soletat, i, després d'aquell túnel, el món real, la realitat, la Catalunya d'avui. La veritat, no en vaig veure gaire diferència que la d'abans. Un munt de gentada prenia refrescs i altres sucedanis a la plaça vora el riu, a l'ombra d'abres gegants. Per fí vaig entendre la realitat que m'envoltava, mentre ningú es donava compte, arrauxats, perduts, i no com els templers sinó absorvits per la realitat, com la soldadesca reial. I a mà esquerra, l'esglèsia del poble, el·luctant, restaurada, a contra que el castell abandonat. Venjança clerical? Potser més aviat s'hauria de dir ressentiment i incapacitat de cambiar les coses. Por, una inmensa por i desànim, desgana absoluta que impedia cambiar res de res. Tret que es contraposava amb la botiga del Racó del Temple que es mostrava davant la plaça. La veritat és que els màrtirs són més respectats i recordats que la gent normal, ja siguin laics o no. La realitat és que aquell noble Fra Ramon de Saguàrdia i els altres frares que defensaren el castell són millors que qualsevol. No obstant, van tenir un error: defensar els interesos d'aquells que no els mereixien. Però per entendre això falta temps, determinació política i virtut i orgull de poble, al marge de la història que tenim. Cal fer-ne una de nova, res del que ha succeït fins ara no existeix, hem d'iniciar una nova evol·lució sociopolítica que canviï dinàmicament la situació del poble de Catalunya, aconseguint tenir allò del que aquest poble no en té: HONOR, CORATGE i PERSEVERANÇA. I això cal fer-ho tots alhora. De fet, s'hauria pogut fer, si no fós perque en comptes d'això ens hem preocupat els últims set-cents anys més de nosaltres mateixos que del nostre futur. Hem arribat tard per cambiar les coses. Catalunya, encara que ningú ho vulgui dir està acabada. Només és qüestió de temps. Solament ens queda l'heroïsme resistent de gent com jo, que al igual que els vells templers, mantindré la creença amb les meves idees a fí de que un dia pugui fer despertar el meu poble que fa temps que està dormint...